12 Feb Religions i Déu

Mes enllà de les religions s’hi troba Déu, que és on les religions apunten. Ho fan amb llengües i llenguatges diferents, utilitzant conceptes diferents, rememorant camins diferents de profetes diferents, i recordant, constantment, que totes aquestes al·lusions són un camí que mena a una altra cosa, en la qual ja no hi ha religions, ni vies, sinó divinitat i unicitat.

El punt de trobada entre les diferents religions és el més interessant d’elles, de manera que si el què preval no és, precisament, un esperit de confluència, malament rai. Cal preguntar-se, per tant, què s’ensenya a classe de religió, que s’explica a les esglésies, què s’hi fa a les mesquites, què s’estudia a les sinagogues. S’hi parla de Déu o de religions? S’hi ensenya una via que mena a Deu o s’hi presenta la pròpia religió i Déu, més aviat, queda eclipsat per les doctrines i les normes, les històries i les anècdotes?

Si qui ensenya religió ensenya una via que dirigeix a la divinitat, és a dir, presenta un camí espiritual autèntic i profund, aleshores em penso que tots estarem disposats a deixar-nos seduir per una via com aquesta. No són pocs els creients que prefereixen que un fill seu, per exemple, vagi a classe de religió –encara que sigui a classe d’una religió que no és la pròpia– que no pas que es quedi sense fer-ho. I no són pocs tampoc els que quan anem de viatge, ja sigui a la Índia, al Marroc o a Geòrgia, hi podem sentir la presència dels atributs de la divinitat en temples, mesquites i esglésies, que visitem.

Crec que totes les religions són vies diferents que han sigut aportades per profetes diferents, però crec que la veritat que expressen és sempre la mateixa, malgrat fer-ho de maneres diferents. Les ensenyances difereixen, i potser també difereixen una mica les experiències que es tenen amb les pràctiques diverses, però tanmateix hi ha una cosa en la qual no hi ha divergència, i és el punt de trobada de totes elles: inequívoc i únic, central i abastador, Déu resideix més enllà de les religions a la vegada que les impregna a totes, i això vol dir que totes elles, malgrat ser diferents en certes coses, presenten semblances i analogies, i es mostren obertes i afines entres si.

Entre les religions hi ha la mateixa semblança que trobem entre els diferents esports, les diferents llengües i les diferents ciències: cadascuna té les seves normes i el seu sentit, però totes elles comparteixen més del què les diferencia.

Ara, si qui explica una religió ho fa diferenciant-la de les altres, inferioritzant a les altres i menystenint a les altres, aleshores resulta evident que enlloc d’ensenyar una religió per portar als deixebles a Déu esta, senzillament, adoctrinant en la religió que els agrada.

A mi m’agraden totes les religions, i de fet entenc que totes elles en conformen una de sola, la Déu. Ara, entenc que tenen diferències, que conformen branques, i que no és el mateix cenyir-se a l’Alcorà que fer-ho als Vedes o a la Torà. Les diferències són clares.

De la mateixa manera que m’agraden totes les religions he de dir que en totes elles hi trobo pegues. Sobretot, una: la majoria de les persones que m’expliquen o em parlen d’una o altra religió ho fan d’una manera que em desagrada. El seu discurs, lluny d’acostar-me a Déu, m’abandona a mig camí, em porta a un indret on Déu no hi és ni jo tampoc. I allà només hi ha església, dogma, normes, creences… i no hi ha certeses, llums, sincronies, meravelles, congruències, afinitats, en definitiva, obertura. Aquest tipus d’ensenyança religiosa em desagrada i molt. Considero que tanca i del què es tracta és d’obrir. Jo estic disposat a seguir qualsevol religió, a seguir el camí de cada un dels profetes, a fer-me meva qualsevol de les revelacions que Déu ens ha entregat per guiar-nos, ara bé, he de sentir, precisament, que fer-ho m’acosta a Deu i a la vida, que m’ensenya la realitat amb una major transparència i que la veritat es revela com una necessitat imperativa.

Dissortadament, avui, a la majoria d’espais on es parla de religió ja no es parla de Déu o si se’n parla és per dir tòpics, i no per revelar-lo, recordar-lo o invocar-lo de manera que resulti aprehensible. Allí Deu no hi és: la veritat és falsejada i la realitat manipulada, les llums són enfosquides i la pau indesitjada.

En definitiva, penso que no es tracta pas d’acabar amb les religions, malgrat que de vegades crec que serviria, sinó de recordar d’on provenen. Sense el record de Déu les religions fan molta pena. O retornem les religions a Déu i les prenem a les persones que se les han adjudicat o haurem de seguir la nostra pròpi avia interna i deixar-nos de falsos religiosos.