15 Mar Sense un Déu únic

Els humans som capaços del millor i del pitjor. Tots ho podem arribar a fer molt bé, però dissortadament això no és el què predomina, i sovint fem les coses pitjor del què caldria. Per desgràcia, el què destaca dels nostres polítics, juristes, lampistes, metges, empresaris i policies és que ho fan bastant malament, i que la nostra relació amb els nostres veïns, cunyats i sogres és millorable.

No és culpa de ningú, i és cosa de tots. Avui estem en crisi, i convé no mirar cap a una altra banda, perquè per sortir-ne cal que mirem la realitat a la cara. No podem dir que tenir un sistema educatiu tan bo o una sanitat tan bona, perquè seria mitja veritat. Ho podríem fer molt millor. Sovint el tracte que oferim als altres és millorable.

Res és sempre bo o sempre dolent

Res és bo o dolent. Ni nosaltres ni ningú. Els elements de la terra tampoc són bons o dolents: L’aigua és bona perquè ens dóna vida –provenim de l’aigua, l’aigua ens alimenta, l’aigua ens omple el cos–, però aquesta mateixa aigua passa ser dolenta si resulta que morim ofegats. Cal que entenguem que les coses no són ni bones ni dolentes, i considerar-les bones és caure en un bonisme que ens porta a creure que entre això del bé i el mal sempre ha de guanyar el bé, perquè sí.

I no. Hem d’aprendre a apreciar la naturalesa ambivalent de tot plegat. Hem d’aprendre a admetre que el mal és tan present entre nosaltres com el bé, malgrat que no ens agradi. I és que encara que ens costi d’admetre, el mal és tan real com la vida mateixa, i apreciar-lo vol dir reconèixer-lo, i fer-ho vol dir acceptar les coses.

Quan creiem que una cosa és només bona, és per sempre bona, i la mirem només en positiu, l’estem convertint en una mena de Déu, l’estem divinitzant o sacralitzant, i això és el que s’anomena idolatria, és a dir, estarem caient en el parany d’absolutitzar quelcom relatiu. Fer-ho és perdre la perspectiva de la relativitat de les coses.

Considerar a Déu

Si no tenim en consideració un Déu únic, per inconegut que ens sigui, podem caure molt fàcilment en el parany de la idolatria. Reconèixer a Déu, tenir-lo en consideració, ens permet reconèixer les altres coses –totes les coses– en la seva relativitat.

Tot és relatiu i tot està sotmès al canvi, però, en canvi, tenim idea de què és un absolut. Degut a que tenim la capacitat d’absolutitzar, penso que el més sensat és ubicar a Déu al nivell de l’absolut, perquè fer-ho impedeix que cap de les altres coses passi a ser sacralitzada.

Tot és relatiu i tot està sotmès al canvi,
però, en canvi, tenim idea de què és un absolut,
és per això que ubicar a Déu al nivell de l’absolut té sentit

No cal conèixer a Déu per entendre que totes les coses són relatives. Acceptar a Déu no té perquè voler dir que se’n té coneixement. Simplement, es pot considerar a Déu perquè, en fer-ho, tot prengui la seva justa mesura i tot es posi al seu lloc, a saber, el de la relativitat absoluta, que és exactament el contrari de l’absolutització dels relatius, dogma al que es cau fàcilment quan es treu a Déu del seu lloc.