Sense un veritable jo mateix - Sufi.cat
1699
post-template-default,single,single-post,postid-1699,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
jo mateix

Sense un veritable jo mateix

A la Cris, font d’inspiració

Un mateix ha d’arribar a veure’s a si mateix com un ésser sense un jo mateix. Aquest és el sentit de l’espiritualitat.

Les idees que ens venen al cap, les emocions que passen pel nostre cor, les sensacions que ens impregnen el cos, per tot arreu, la informació que penetra pels òrgans dels sentits… tot plegat ens conforma, o no, i ens permet adonar-nos que més enllà de nosaltres hi ha moltes coses. Fins al punt que nosaltres, per nosaltres mateixos, no som res

O potser, més ben dit, sí que som alguna cosa, però no som nosaltres mateixos.

Les idees, el camí

Les idees son fèrtils, aquesta és la seva condició. Sinó no serien idees. De fet, no cal ni que siguin certes, ja que poden canviar i, donat el cas, transformar-se en el seu contrari. Del que es tracta és que siguin fructíferes: que siguin compartides, que ens facin pensar, que enriqueixin, que resultin útils i productives, etc. Això és molt més important que no pas el fet que siguin certes.

La veritat és inefable. Les idees, en canvi, són aquí. Venen i van, ens penetren i les expulsem. Canvien i permuten, i amb elles, canviem nosaltres, o el món en nosaltres, diguem, perquè això el què som nosaltres realment: una petita porció de món.

Som una idea?

Hi ha qui diu que som una idea. Una idea de qui? Del creador, només, o dels nostres pares i mares, també? Qui sap. I si fos cert, que ho som? I si estem en una mena de somni? I si la l’existència té una base onírica? En aquest cas, on cauria, aleshores, la veritat? Què seria cert? Què, del què sabem, seria certament cert?

Perquè hauríem de buscar la veritat, si fóssim una idea? No hauríem de buscar, més aviat, el camí, el curs, el procés de desenvolupament que portés aquesta idea a la seva realització?

No ho sabem, si som una idea, però la idea és bonica. I nosaltres també. I la hipòtesi és digne de ser tinguda en consideració.

En tot cas, el camí de la vida és canviant, això sí que ens sembla cert. Això ens sembla més que una mera hipòtesi. I en el marc d’aquest món sempre canviant, les veritats també ho son. Aquesta veritat ens sembla plausible: la veritat que roman és la veritat que canvia.

Així les coses, perquè ens entossudim a aferrar-nos a les veritats que hem conegut… si potser resulta que han mutat i que ja no son certes? Quantes de les afirmacions que hem defensat en algun moment de la nostra via han canviat radicalment?

La nostra existència

Som existència, i això vol dir que anem sofrint transformacions. Però aquesta existència no és la nostra existència, perquè no som nosaltres, qui existeix. Tornem al principi: És la vida la que existeix a través nostre. És ella la que es transforma tothora, abans i després de ser nosaltres. Ella és moltes altres coses més.

Més enllà de nosaltres la vida és i serà. I en nosaltres, la vida és i ha sigut, i serà, si vol, durant el temps que ella vulgui. Si nosaltres existim és perquè som un estadi d’aquesta vida: som una de les formes de la transformació d’aquesta vida i no som pas res més. Li permetem a la vida prendre una forma canviant, una forma més. Som el vehicle amb el qual ella avança. Qui som, sinó? Som alguna cosa sense ella?I ella, sense nosaltres, és gaire cosa menys?

Al seu costat nosaltres no som res. Sense ella nosaltres no som res. Al marge d’ella nosaltres no som res. I ens pensem que som alguna cosa aïllable, observable, analitzable, comprensible, fermament, realment? Algú pot considerar que allò que hi ha en ell és, realment, un si mateix? Algú pot afirmar, ara i aquí, que ell mateix és ell mateix, i que no es deu a res ni a ningú, i que ell mateix se sosté per si mateix, per sempre i des de sempre, i que no és res més que si mateix?

Crec que tots som alguna cosa més que nosaltres mateixos, i crec que aquesta cosa més fa que aquest nosaltres mateixos sigui, amb tots els respectes, un mer no res.

No som res sense allò que ens transcendeix. Som éssers, en efecte, però aquests éssers que som no arriben a ser un jo mateix, perquè no aconsegueixen separar-se mai d’allò que no son ells mateixos. Vet aquí el sentit de l’espiritualitat i vet aquí el missatge de tota tradició vertadera, la veritat que roman: res és definitiu.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies