31 Des Som música

Sovint s’ha dit que entre el creador i la creació hi ha la mateixa relació que hi ha entre el músic i la música. Em sembla una metàfora preciosa: La música no sona si un intèrpret no l’executa. Per tal que el so es produeixi es necessita que un mecanisme el faci audible. El so requereix d’un moviment, d’una força, d’un impuls, i no sona per si sol.

No per inconegut el mecanisme que produeix el so hauria de ser oblidat: Si tenim música tenim músics, perquè la música no és sinó ressonància. No sona sola.

Un sol tot

Segons com es miri, es pot concebre que el creador i la creació són una mateixa cosa: el moment que la música apareix, el músic neix com a tal: No hi ha músic si la música no sona. Déu esdevé creador en el precís moment en que apareix la creació.

Déu, per ser creador, necessita de la creació. Això vol dir que la creació està al seu servei, en el sentit que és l’objecte que ell necessita per fer el què fa. El músic toca per fer música, no només per bellugar-se. El músic no és pas un actor.

La creació és la manera que el creador s’empesca per ser creador. Diuen els sufís que això és així perquè Déu ha volgut conèixer-se a si mateix. Déu crea la creació per tal de reconèixer-se a si mateix, per tenir constància de si: És des d’ella que podrà veure’s. En ella s’hi veurà reflectit. Amb ella sorgeix un món que li dóna un exterior.

Així sorgeix l’altre –altre que no és realment altre però que actua com a tal– i ja sabem que no és fins que aparex l’altre que no apareix, alhora, l’un mateix. Entre el creador i la creació es crea un joc de miralls, un joc de vels. Un dos-en-un. De la mateixa manera que el llençol d’un fantasma fa visible un cos invisible, la transparència i el silenci de Déu resulten visibles i audibles gràcies a la creació que ell genera, perquè aquesta no és altra cosa que el producte dels seus moviments i dels seus crits. En empescar-se l’altre déu pren cos. Perquè no hi ha cos si no hi ha medi exterior. No hi ha dins sense fora, no hi ha interior sense exterior, no hi ha ens visible sense entitat invisible. Déu crea el món de manera dual, per parelles yinyang, perquè sense elles no hi ha món.

Sense creació, Déu ni existeix ni deixa d’existir. Amb la creació, en canvi, Déu passa a ser l’existent i l’inexistent. Les dues coses. De fet, la cosa no canvia gaire… Només canvia en el fet que nosaltres existim gràcies a això. És a dir, per nosaltres canvia tot.

Causa i conseqüència

Això ens porta a comprendre que per bé que el creador i la creació ens revelen la naturalesa d’una sola entitat/no-entitat, la de Déu, des d’un altre punt de vista podem apreciar que estem davant de dues naturaleses diferents: el músic i la música són coses absolutament diferents. Una cosa és la causa i una altra és la conseqüència, i encara que estiguin relacionades, són ben diferenciables. La música poc en sap del músic. La música és audible encara que l’interpret que la fa sonar estigui amagat. Podem saber de la música sense saber-ne res del músic. Podem veure el món sense apreciar l’origen del món. No sempre que s’observa un riu se’n veu la font.

Així és com pot ser que les criatures no en sapiguem res, de qui ens ha creat, del què ens ha produït. La música ja no és el músic, podem pensar, per molt que sorgeixi d’ell. I per això aquest exemple és tan il·lustratiu. Encara que el creador –el músic– li hagi donat cos, forma i entitat a la creació –a la música–, encara que l’hagi modulat a la seva manera, a imatge seva, o tal com hagi volgut, encara que el creador s’hagi abocat enterament en la seva creació, ja no es troba en ella, perquè ella és pura ressonància, ella ha sortit a fora seu. Això vol dir que Déu serà recognoscible arreu, perquè tot li farà d’eco, tot el revelarà i tot el recordarà, tot farà que el tinguem present, però ja no serà enlloc. Com a tal no hi és. Déu no hi és si no és cosa. En el món Déu és la naturalesa, encara que de tota cosa se’ns escapi.

Aquesta és la paradoxal relació que tenim nosaltres, com a creació que som, amb el creador que tot ho ha originat: En som inseparables, però no estem junts. Som d’ell però ell no és nostre.

No podrem separar la creació del creador, potser, però tampoc podrem pretendre que estiguin junts: Ni són una mateixa cosa ni són dues coses diferents. Ni poden unir-se del tot ni poden arribar a separar-se plenament. Pensar en la nostra relació amb ell ens porta a la perplexitat.

… o al dubte: Qui no vulgui viure en un món de perplexitat també pot fer-ho. Qui pretengui que la causa ha de tenir la mateixa naturalesa que la conseqüència ––existència, cos– no trobarà la causa entre la conseqüència. Per apreciar la causa cal entendre que aquesta és d’una naturalesa diferent que la conseqüència. Per acceptar a Déu cal reconèixer-se com a música.

Dubtar de Déu

És ben normal que hom dubti de Déu, perquè el creador no té existència en si mateix. La té a través de les criatures. L’existència de Déu no té lloc si no és a través de les criatures –no existeix el músic sense la música– i això vol dir que qui no vulgui considerar a Déu, com a tal, i només vulgui tenir en compte les criatures, ho podrà fer. Amb la música en tenim prou. No és gens difícil, això: tot el que veiem té forma pròpia. Déu sembla no ser-hi, perquè tot i que s’entrega en la seva obra ja no està en ella. Encara que la conforma no es troba en ella.

Qui busqui a Déu entre els objectes, i no en ells, no el trobarà; i qui busqui a Déu en els objectes, i no entre ells, tampoc. Déu està en els objectes i entre ells. Déu està i no està en els objectes. Déu està en els buits entre els objectes de la mateixa manera que està en els propis objectes. Pretendre sostreure a Déu de les coses és impossible. Déu és l’essència de les coses, però és inseparable d’elles. No és sinó a través d’elles que el podem reconèixer. Déu no és una partícula aïllable, no és un àtom, no és quintessència, realment. Déu ho és tot, i alhora no és res. Déu és la possibilitat de l’existència i la seva materialització. Déu és l’origen sempre present i sempre absent. Si se’l veu i sent se’l veu i se’l sent en tot, i si no se’l veu ni se’l sent no se’l veu ni se’l sent en res.

La famosa mort de Déu és una idea tan suggerent com impossible: Matar a Déu és com pretendre que la música acabi amb el músic. Matar a Déu és com matar aquella part de nosaltres que fa que hi siguem. Sense aquesta part no som res, i amb aquesta part ho som tot, però aquesta part no existeix. Crec que s’entén la idea.

Des de la vida no podem pas eliminar el mecanisme que la generat, la força que la impulsa. Com a molt podrem matar algunes de formes de vida, i moltes que en matem, però ni podrem matar la vida –com a força vital– ni allò que l’hagi creat. Som capaços de neguem l’energia de la vida tenint la vida aquí en nosaltres. Volem matar l’energia que ens aviva sense morir nosaltres.

La música és ressonància

No podem pas veure al creador, en si mateix, encara que el podem veure arreu. Tot és una ressonància d’ell. No el podem interpel·lar, només hi podem fer referència. No hi podem dialoga ni hi podem col·laborar. Només podem secundar-lo i fluir cap on ens porta.

Només el podem recordar, només el podem reconèixer. Però no hi tenim pas una relació d’igual a igual, i encara menys podríem pretendre sobreposar-nos a ell. Entre la conseqüència i la causa hi ha aquesta relació de dependència. Som música i som bellesa, hem sigut creats i ho hem sigut per recordar-lo… i no podríem recordar-lo si no poguéssim, també, oblidar-lo.

La sorpresa que ens enduem en recordar-lo ens deixa perplexos. I aquesta és la meravella de la vida: sentir que el creador, que no és la creació, s’entrega plenament en ella. Tota l’aigua de la font s’aboca al riu. Déu vol conèixer-se plenament.