27 Des Som vius, però… som éssers?

Els éssers vius son vius, d’això no hi ha dubte. Ara bé, son realment éssers? Considerar-nos a nosaltres mateixos éssers és una de les possibilitats que tenim, però no considerar-nos-en també és possible, també té el seu sentit i la seva lògica.

A partir del moment en què no queda clar què ens distingeix definitivament d’allò que no som nosaltres, hem d’admetre que la nostra categoria d’entitat independent aïllable és, en certa manera, il·lusòria: Cap individu està realment separat del món. Els éssers vius no paren d’intercanviar aire, aliment, informació i diàleg de tota mena amb el medi en què habiten, fins al punt que no en són dissociables. Així, el fet de considerar-se que un cos pertany a un mateix no és més una decisió, tan vàlida com ho és la de no admetre que un mateix és realment un mateix.

No acceptar el propi jo és legítim: Jo, com tots vosaltres, canvio el meu aspecte a cada moment, i ho faig gràcies al diàleg que mantinc amb el món. Què em pertany i que no? Què sóc jo si ara sóc diferent que abans de menjar? Allò que feia que fos qui sóc, abans d’haver menjat, no és el mateix que el què ara mateix fa que jo sigui qui sóc. Sóc un altre, doncs?

Puc entendre que sóc la mateixa persona que fa unes hores, però que he canviat. Ara bé, també pot ser que no trobi res, en mi, que faci que pugui considerar realment que jo sóc jo mateix, perquè tot, en mi, depèn de medi. Tot el què hi ha en mi ha estat conformat pel món que habito, i mai me n’he allunyat, d’aquest món. De la mateixa manera que puc entendre que sóc una entitat particular, un ésser viu, tinc capacitat per reconèixer que realment no sóc un ésser particular, sinó una part procés d’un món, real i en canvi constant, d’abast general i no particularitzable, perquè cap procés ni cap peça d’aquest esdevenir té entitat per si mateixa.

Tot està unit i res està aïllat. Però alhora tenim un cos i som lliures de decidir si ens identifiquem amb aquest. Si creiem que el què es troba dins d’aquest cos és un jo mateix, tenim tot el dret a creure que aquest jo correspon a un ens particular.

Podem cosificar-ho tot i veure el món en forma de peces separades, perquè encara que tot estigui interconnectat, tenim la capacitat de veure cada cosa com un ens independent. Aquesta facultat és innegable, i això ens autoritza a tenir ego: tenim un jo.

Potser podríem dir que el fet de veure’ns com a éssers és la manera occidental d’aprehendre el món, mentre que veure’ns com a no-éssers correspondria a la manera oriental d’entendre les coses o més ben dit, apreciar l’estat de la qüestió [poso entre cometes això d’oriental i occidental per no ferir sensibilitats, i perquè admeto que són categories arquetípiques que no son definitives ni molt menys].

En tot cas, em sembla raonable admetre que totes dues concepcions son vàlides, encara que cap de les dues és definitivament certa.

A dia d’avui diria que som i no som éssers. Les dues afirmacions em resulten igual de certes igual d’incompletes.