30 Gen Tinc una creença

Ho he de reconèixer: tinc creences.

I en tinc una de molt forta, que em deixa indefens i em torna inescrutable, però que alhora m’asserena i m’abraça plenament: Estic convençut que el què hi ha a l’altra punta de l’univers, sigui el què sigui, i jo, som una mateixa cosa.

No sé quina cosa som. Som univers, suposo, encara que no ho puc saber del cert perquè és tan gran, el què plegats siguem, que em depassa.

Crec també, per tant, que en sé molt poc de mi mateix, que sóc això de què tinc constància, però també allò que em passa desapercebut i de què no sé res.

I reconec que hi crec fermament, en això, que m’ho crec en serio. Crec de debò que no sóc res sense totes les altres coses. Però només hi crec: No ho sé pas, ni tinc manera de saber-ho, si realment ho sóc, perquè em cau massa lluny, molt del què sóc.

Ara, malgrat no saber-ho, n’estic convençut, que tots som u, i que malgrat la diversitat i l’heterogeneïtat del món tots formem part d’una sola realitat, i que constituïm quelcom que alhora ens transcendeix i ens acull: Ens transcendeix perquè ens mostra que hi ha molt que se’ns escapa, més que no pas allò que ens consta, però també ens acull, perquè no ens en deixa pas al marge, d’aquest u que ens transcendeix.

El som nosaltres aquest u, i a la vegada el desconeixem pràcticament del tot. Som nosaltres, el què ens transcendeix, perquè no pel fet que ens transcendeixi ens abandona. Al contrari, ens depassa però ens engloba.

Ho reconec, però: La unicitat és només una creença. No podem pas demostrar-la. No puc pas pretendre fer-ho… Però malgrat que no assoleixo identificar tot allò que em cau tan lluny, sí que em considero capaç d’admetre que tot el què hi hagi allà, sigui el què sigui, forma tant part de mi com jo formo part d’allò, i per això crec que som una mateixa cosa…

… encara que no tinc manera de saber quina cosa som.