09 Gen Creure en la ciència (religiosament)
Quan dius que creus en la ciència –així, a seques– em pregunto si et refereixes a la que va fer-ho explotar tot a Hiroshima, a la que va accidentar-se a Txernòbil, a la que tan tranquil·lament van provocant el canvi climàtic o a la que rastreja els moviments dels estudiants de Hong-Kong i facilita el control social.
No acabo d’entendre si em vols dir que prefereixes una destrucció brusca i imminent, o si és que desitges que més aviat sigui ben lenta i cruel, mentre li permets que invadeixi cada una de les facetes de la teva vida.
La ciència, no ens enganyem, ha sigut –i és– ben present en els pitjors episodis que ha viscut la humanitat. La ciència, reconeguem-ho, té molt i molt a veure amb la destrucció d’això tan bonic que ens ha sigut donat i que anomenem naturalesa (i que, en cas que siguis monoteista, és quelcom en que no creus).
Hi té a veure involuntàriament, en efecte, perquè imagino que ningú volia que l’accident de Txernòbil tingués lloc, però també ben voluntàriament, ja que –per exemple– el canvi climàtic no s’ocasiona tant pels accidents i els danys col·laterals que (també) succeeixen, com (sobretot) per comportaments ben raonats i planificats, i també per formes de consum (i malbaratament) efectuades amb plenes facultats de consciència.
Per tant, quan em dius que creus en la ciència –així, a seques–, i t’oblides de mencionar que et sembla imprescindible que l’ètica li faci de contrapès i la controli en tot moment –i de ben a prop–, entenc que hi creus molt religiosament, vull dir, de manera dogmàtica, i que estàs disposat a empassar-te qualsevol disbarat que vingui amb l’etiqueta de científic.
I això és el que anomeno fanatisme i em sembla terriblement perillós.
No Comments