23 Gen Sobre el fanatisme religiós i l’odi a les religions

Molts recorden que Karl Marx va dir allò de que «la religió és l’opi del poble», i tanmateix obliden o desconeixen que en el mateix paràgraf, poc abans, havia dit que «la religió és el cor d’un món sense cor».

No tinc cap dubte que la religió pot ser tan alienadora com l’opi i tan alliberadora com un anhel que neix del propi cor. Dependrà de l’ús que en fem… i del no ús que en fem.

Tant agafar-la o negar-la comporta un risc. La llibertat, la felicitat o la vida estan dotades d’una profunditat tal que no ens permet simplificar-les amb un si ets dels d’aquest equip t’anirà bé. El món n’està ple de no religiosos que semblen fanàtics religiosos, i de religiosos que no practiquen el missatge que prediquen. No podem bunqueritzar-nos i pensar que si pertanyem a un bàndol –o a l’altre– estem salvats.

Creure en Déu. Pensar per un mateix

Creure en Déu o no creure-hi és una cosa ben diferent a pensar per un mateix o no fer-ho. Una cosa no té perquè tenir res a veure amb l’altra. Ni els creients s’han inventat a Déu ni els no creients han arribat a l’ateisme per si mateixos: tots hem rebut una herència, a tots ens han sigut donats uns conceptes.

El tema és què ne fem d’això, com consumim el coneixement que rebem: la diferencia radica en si ens obrim al que recollim amb el cor obert i ens ho mirem amb esperit crític, o si ho consumim com una droga, des d’una trinxera de la que no volem sortir, i deixem que ens alieni, i ens tanquem encara més en banda.

En una o altra banda, poc importa, perquè no hi ha res que s’assembli més al fanatisme religiós que l’odi a les religions.

El patiment religiós és al mateix temps l’expressió del sofriment real i una protesta contra el sofriment real. La religió és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima. És l’opi del poble.

Karl Marx, Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel