Un espai d’interioritat anomenat cor - Sufi.cat
1778
post-template-default,single,single-post,postid-1778,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Un espai d'interioritat anomenat cor

Un espai d’interioritat anomenat cor

El cor és un espai d’interioritat, un espai comú, de tots i de ningú, del cos i d’allò que no és cos. O potser és un porta, més que un espai, perquè més enllà d’ella ja no hi ha espai.

En tot cas, el cor és l’espai on allò que pren cos conflueix amb allò que no en té. El cor és l’origen. El cor és el centre.

Anar al cor

El cor és un espai del qual no vols sortir. Una vegada hi entres, o et poses a la porta per entrar-hi, t’hi sents com a casa. El cor és la nostra cosa. Estar al cor és estar és ubicar-nos al nostre espai connatural.

Quan obres els ulls després de meditar, d’asseure’t en l’oblit de les coses amb forma i en el record d’allò informe, redescobreixes de nou el món exterior, fet d’objectes i tant pot ser que et meravellis amb tot el què veus com que tot et molesti i et costi adaptar-t’hi.

Sortir de del cor és crear existència. Sortir del cor és viatjar de la realitat a l’existència.

El cor és casa nostra

Residir al cor és entrar en aquella cambra fosca d’on tot emergeix. És descobrir la realitat sense nom on tot pren vida.

Sortir-ne és adonar-se que el món manifestat és aliè a les criatures que hi habiten. Els éssers som criatures estranyes a aquest món. El nostre món és intern. La nostra realitat és dins nostra.

Exiliar-se al món

L’univers significa, per pels éssers vius, una mena d’exili. El món és un indret al qual ens hem d’adaptar. Hem de convertir-lo en casa nostra, i podem fer que aquesta casa ens agradi. Podem cuidar el mín i meravellar-nos de tot el què ens presenta. No cal que hi sentim rebuig, encara que de vegades, inevitablement, en sentirem, perquè no és casa nostra.

El món només és una casa temporal. El nostre camí és sempre retorn. On anem i d’on venim és el cor, l’espai interior comú a tot, d’on tot emergeix, on tot se sent com a casa, i on tot es replega de nou després de desplegar-se.

El cel a la Terra

Tancar els ulls, entrar al cor i passar-hi una estona és possible malgrat la nostra vida també tingui vida al món exterior. No és incompatible entrar al cel des de la terra estant. No és un planeta, també, la nostra Terra estimada? Perquè hauríem de pensar que Mart i Venus són més cel que la Terra?

Desitjar el cel per a l’altra vida i no procurar-lo en aquesta és un autèntic sense sentit. El cel pot ser conegut, i l’infern evitat. Per aconseguir-ho cal entrar al cor, al centre mateix del nostre ser, i dic ser i no ésser perquè parlo d’un verb, no d’un nom: el ser és el fet que és, l’esdeveniment que té lloc, no l’individu que ho fa possible. I és que quan tornem del cor, i emergim de nou en el món manifestat ens adonem que les coses són accions, més que coses, i que els fenòmens esdevenen més enllà de les criatures que els provoquen.

Quan anem al cor ens adonem que tot és u, que no estem deslligats de la font que ens origina. Quan tornem a brotar, quan la meditació s’acaba, ens adonem que som aquesta acció que es realitza, aquest impuls que esperona, i que aquest fenomen va molt més enllà dels personalismes.

La meditació i el camí espiritual

La mediació és l’exercici que es realitza per penetrar a dins del cor, o per posar-se a la seva porta. Tots els camins espirituals, si ho son realment, condueixen a aquest espai interior. Hi ha vies iniciàtiques en el marc de totes les tradicions sagrades. No cal seguir un camí específic. Les possibilitats són múltiples. Ara bé, per saber si el camí és realment autèntic haurem d’assaborir el sabor insípid del cor, veure la seva foscor lliure de formes, escoltar el seu mut silenci i acomodar-nos en la inexistència de la seva realitat.

Si això té lloc és que la via que hem secundat és efectiva. Si, per contra, el procés seguit ens eixampla l’ego personalista, ens individualitza i ens allunya de la font on tot és u, aleshores estarem davant d’una via falsa, i caldrà que anem en compte perquè podem estar segur que seguir-hi ens farà més mal que bé.

La veritat és al cor

La veritat és una, però s’expressa de diferents maneres. Es transforma i s’adapta, i pren aspectes diferents. El cor és el centre, l’u. el món és múltiple i divers. Tanmateix, entre l’u i el múltiple no hi ha cap divergència real, senzillament el múltiple expressa sempre el mateix u, encara que ho fa de moltes maneres diferents.

És per això que tenim diferents tradicions religioses, de la mateixa manera que vivim en pobles diferents, tenim cultures diferents i parlem en llengües diferents. Això no va en detriment de la realitat una.

Des de qualsevol indret del món, en el marc de qualsevol cultura, i parlant qualsevol de les llengües que hi ha hem de poder penetrar dins nostres i allotjar-nos al nostre cor. Són moltes les vies vertaderes que ens hi ajuden. El què cal, perquè realitzin la seva funció, és dur a terme el treball que cadascú ha de realitzar per si mateix: el viatge de retorn. Això no ens ho fan les cultures.

És com parlar: per molt que tinguem coneixement d’una llengua, si no la fem servir no estem dient res. La llengua no parla per si sola. El mateix els passa a les tradicions religioses: per si soles no salven a ningú. No donen el cel o a l’infern a ningú, per molt afiliat que estigui a l’església que hi correspon. Cal un treball, i el treball és interiorització, l’entrada al cor. L’important no és seguir-ne una tradició o altra, sinó senzillament seguir-la, perquè el camí és progressiu.

Progressió i aprofundiment

Entrar al cor no és quelcom que es realitzi el dia 1, al primer moment. L’espiritualitat és un procés. L’entrada és progressiva.

La via espiritual és un procés d’aprofundiment que va d’una persona vers al seu propi centre, centre que es revela comú i universal una vegada se’l degusta, de la mateixa que els radis d’una roda conflueixen en un centre que, essent comú a tots els radis, ja no és radi. Aquesta mateixa és la naturalesa del cor: cosa que no és cosa, espai que no és espai.

És més aviat un estat, una manera d’estar, una forma de consciència. En el si del món de la multiplicitat hi trobem referències que hi apunten, per bé que no el descriure perquè fer-ho és impossible. Ja sigui en xinès o en àrab, en català, hebreu o sànscrit, són moltes les maneres amb que podem fer referència a aquest centre-cor-interioritat. Entre totes les llegües hi trobarem certes correspondències, si és que realment remeten a la mateixa cosa/no cosa.

De fet, com mes correspondències i sincronies trobem en el mon extern, mes aprop ens trobem del món intern. Com més vegem en el món que, malgrat les diferències, tot és u, més a prop estarem del centre, més haurem aprofundit en la nostra via espiritual, es digui budisme o sufisme, taoisme o ateisme.

I és que les múltiples vies apunten, de diferents maneres, un mateix missatge, que la veritat és una i que resideix a dins de cadascú.

Al cor.

1Comment
  • Carme
    Posted at 17:59h, 25 Gener Respon

    Veig que és fàcil viatjar des de casa, després de totes les meravelles que he llegit. Anímicament he passat d’un estat a un altre. Ara sento harmonia, pau i calma

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies