10 Abr Adéu Ramadan! Eid mubarak!

La fi del ramadà ens deixa amb aquella sensació feixuga i dura de quan un amic se’n va. La lleugeresa d’aquest mes subtil i agut és tan màgica que el retorn a la normalitat resulta un xic penós. El dol pesa, aquieta, dificulta les coses… i per això en aquest moment tan tens és important que ens retrobem amb la comunitat, com també ho és que no fem dejuni. En els aliments i en els altres hi una energia que ens ajudarà a seguir avançant.

Hem de seguir el nostre camí, el camí que avança recte cap a l’origen, i hem de fer-ho malgrat que el mes que aporta les majors facilitats hagi quedat enrere. Adéu, Ramadan! Eid mubarak, germans! Que la força ens acompanyi i que totes les llums que s’han encès ens il·luminin i ens guiïn. El nostre camí continua, i malgrat que no sabem què ens espera –ni tan sols sabem si podrem gaudir del proper mes de ramadà–, tenim plena confiança en que tot el que ha de venir és a fi de bé.

Intentarem acomplir-ho. Procurarem donar-li forma al contingut que se’ns ha transmès, al llegat que se’ns ha entregat. Tenim el ferm compromís de fer el possible per tal que doni fruits. No desistirem. Farem tot l’esforç de què som capaços, i ho farem en nom de la justícia, el coneixement i l’amor.

Oh, Al·là, que totes les joies que hem intuït de manera subtil es realitzin plenament! Que es faci encara més llum sobre la llum. Que creixi el que ha emergit i que disminueixi el que ha de quedar enrere. Avancem, continuem, recordem, retrobem… seguim!

Seguim, perquè ara sabem que allò hi ha sigut és innegable, i això ens permet tirar endavant amb dignitat, doncs ho fem per un camí fet de certesa. Que creixin doncs les nostres certeses fins que la realitat sigui tan evident que no hi hagi res que ens l’eclipsi, doncs no hi ha més realitat que la Realitat, i per a qui ho sap veure tot n’és un signe.