26 Abr La llavor en el novè mes: el Ramadà és fèrtil

Ells maquinaven, però Al·là també feia projectes,
i Al·là, Déu, és el millor dels maquinadors.
Alcorà, 8 :30

 

Déu no modifica l’estat d’un poble fins
que els individus que el componen
no es modifiquen a si mateixos.
Alcorà 13:11

Que aquest doble retir en el qual ens trobem immersos resulti fructífer. Que sapiguem apreciar-lo com una oportunitat per a entregar-nos de cor, i obrir-nos de ment.

Que aquesta entrega nostra sigui acceptada. Que les aigües que desborden la font matricial d’on emana la vida i la bellesa ens doni de beure als que estem assedegats i, tanmateix, acceptem abstenir-nos de beure.

Tenim set de coneixement i d’amor, oh font del coneixement i de l’amor. Només tenim l’objectiu de reconèixer-te. Escolta les nostres súpliques i accepta els nostres esforços.

Ramadà en temps de confinament

Fa més d’un mes que, degut a un motiu de força major, ens trobem en una situació de confinament. A aquest retir forçós ens hi hem arranjat cada dia tant bé com hem sabut. Ara, arribat el novè mes del calendari islàmic, li sumem un nou retir, es tracta del dejuni voluntari que els musulmans efectuem durant aquest mes sagrat que s’anomena Ramadà.

Confinament i dejuni fan un matx ben peculiar. Val a dir que un i altre comparteixen, malgrat totes les seves diferències, una naturalesa similar: es tracta de processos que ens conviden a aquietar-nos una mica, a buidar-nos de certes coses, a canviar hàbits i rutines.

Ramadà és entrega

Son moltes les coses que deixem de fer perquè estem confinats a casa, i també en son moltes les que deixem de fer perquè és Ramadà. Ramadà no vol dir només deixar de menjar i beure. Ramadà vol dir donar-li a l’ego el què no espera.

Ramadà és dir-li a l’ego que hi ha voluntats el transcendeixen els seus menuts desitjos. Una realitat més ample i bonica s’obre lloc si aprenem a renunciar a les nostres petites guerres. Ramadà és un regal que val la pena aprofitar. Ens porta més lluny d’on que sabríem anar per nosaltres mateixos.

Ramadà no és només quedar-se sense menjar i beure. Ramadà és donar-li un bon cop a l’ego. L’esforç de qui dejuna és més mental que fisiològic. A tres quarts de nou del vespre la posta de sol, i amb ell arriba l’iftar, la ruptura del dejuni. Fins a les cinc del matí es pot menjar tant com es vulgui.

Ramadà i els hàbits

El cos d’una persona sana pot suportar aquest semi-dejuni sense grans dificultats. Té reserves d’aliment i aigua més que de sobres. La prova, per tant, és d’ordre psicològic. Dejunar és fer-li fer un exercici a l’ànima. És posar-li una prova: fer-li canviar hàbits i treure’l de la seva zona de confort.

Ramadà no és un perjudici creat per cap malvat perquè les persones dogmàtiques ho passin malament perquè sí. Ramadà és una invitació a renovar-se, a sentir-se natura, a percebre la vida que circula dins d’un mateix.

Ramadà dura el què dura: és el novè dels dotze mesos lunars, i això vol dir que no pot durar pas mes de trenta dies. El Ramadà, s’acaba, i quan s’acaba obre un espai perquè aparegui allò que s’ha reclòs, com una llavor, en aquest espai d’interioritat anomenat cor.

La llavor en el novè mes

La llavor que ha acceptat confinar-se en si mateixa durant un mes brota tard o d’hora: quan el mes s’acaba o abans que ho faci, i dona fruits amb abundància perquè es tracta d’una renúncia generosa. L’entrega que realitza qui es retira en el cor i deixa for a de joc a l’ego és realment fructífera.

Accepta el dejuni i el confinament com una prova per a l’ego significa entregar-se amb humilitat a la força que el desborda. Més enllà de les argúcies amb les que el nostre ego trafica hi ha una voluntat que maquina millor que qualsevol altra. És la de la font creadora d’on tot emana. Qui podria dir, millor què ella, què convé per a la vida? Si els nostres egos maquinen, la vida i allò que li dona sentit maquina bastant millor.

Ramadà té molta més força que nosaltres. Emana de la font original. Del que es tracta és d’aprendre a posar-s’hi bé. El mateix que fem amb el confinament. Si un s’adapta a les dificultats, i accepta les inclemències com un element natural i inevitable d’aquest procés que és la vida, pot modular el seu esperit al què les circumstàncies demanen, i així és que en surt reforçat. Adaptar-se és una gran virtut.

La transformació interna

Ni el confinament ni el dejuni son un parèntesi. Son retirs en què l’ànima accepta posar-se a prova i recloure’s en si mateixa. Si aprenem a tancar les portes de la casa i de la boca durant un temps, també aprendrem a recloure’ns al nostre cor com si fóssim una llavor: Haurem realitzat una humil entrega a l’esdevenir. Acceptar realitzar un petit sacrifici… per obrir les portes a una voluntat més gran, que ens resulta indefugible. La idea del retir és aprendre a deixar córrer petites lluites per reconèixer que n’hi ha de més grans que estan tenint lloc.

L’aquietament que té lloc unes hores al dia, durant un mes lunar, no es definitiu. És transformador, això sí. No és fet per parar el món, per renunciar-hi, per baixar-se del tren i desconfiar de l’existència. Ans al contrari, a la cova s’hi retira el deixeble de manera provisional. No vol baixar del tren de l’existència… però vol canviar-ne el recorregut. Vol transformar i transformar-se, i per això admet l’impacte en els seus hàbits. Qui és capaç de canviar els seus hàbits serà capaç de canviar-se.

La transformació externa

Diu l’Alcorà (13:11) que “Déu no modifica l’estat d’un poble fins que els individus que el componen no es modifiquen a si mateixos.” I doncs, no volem canviar-ne tantes, de l nostre món? No volem canviar el rumb que ha pres? No resulta imperatiu, i urgent, redreçar-lo?

Del confinament i del Ramadà en podem sortir molt reforçats. Però cal que entenguem que ens conviden a realitzar un procés de transformació… primer externa i, consegüentment, externa.

No hi son, ni el Ramadà ni el confinament, per tancar-nos durant uns dies, aïllar-nos de tot, i tornar a sortir de nou com si res hagués passat. De cap manera. Hem d’aprofitar l’oportunitat per tornar, però d’una marea diferent. Del confinament i del Ramadà n’hem extreure quelcom, i ho farem si sabem cenyir-nos al mandat que impera, que pot té a veure amb les voluntat egoistes que el nostre ego podria desitjar.

La veu que emergeix del silenci

Per aprendre a escoltar el mandat que la veu de la divinitat clama cal fer silenci. I en això estem immersos, precisament. Si estem fent silenci no és per afició a l’avorriment: és per aprendre a escolta una veu profunda que parla sota les altres, la que maquina en favor de la vida, perquè la creat i la fa perdurar.

Si aprenem a escoltar-la entendrem què cal fer perquè perduri. Som els ambaixadors de la font a l’existència. Som els representants que estem al càrrec de gestionar l’esdevenir. Està a les nostres mans canviar les coses, però només ho podrem fer si les nostres mans son netes, exemptes de corrupció. Desinfectades.

Afinem-nos

Que aquest doble retir no sigui un mer procés d’introspecció. Que en surti beneficiat el medi ambient, que la justícia social sigui una norma de convivència obligada. Hem d’aprendre a cuidar el altres, del planeta, i ho farem si hem après a cuidar-nos a nosaltres mateixos. Si aprofitem el retir posar una mica contra les cordes el nostre ego, la nostra ànima despertarà.

Tan de bo que aquest doble procés en el qual estem immersos sigui un període d’aprenentatge. Que ens ensenyi, oh Al·là, a desdibuixar els nostres desitjos egoístics. InxAl·là ho aconseguim, ni que sigui una mica, el món i els altres se’n veuran beneficiats. No hi ha dubte.

Al món hi regnarà l’harmonia si aprenem a afinar-nos!