11 Des L’Alcorà és un mapa

Oh fills d’Adam!
Porteu vestits ben adornats, cada vegada que us postreu.
Mengeu, beveu, però no feu excessos,
car Ell no estima els qui fan excessos.

 

Diu una aleia de la sura a Al-Araf (7:31), i jo em quedo amb dues coses del fragment. La segona és que recomana no excedir-se en el menjar i el beure. I em ve una pregunta al cap: En quin moment concret es pot dir que el menjar ha sigut excessiu? Em penso que el límit no és clar, ni en això ni en moltes altres coses.

Tampoc és clar que la bellesa sigui sempre i només un fet objectiu. Aquest és l’altre punt de la cita que vull comentar: És cert que pels musulmans la bellesa és objectiva. És un atribut de Déu i com a tal pot ser apreciada de manera universal. Però això no va en detriment de la subjectivitat de les persones, que a part d’apreciar la universalitat de les veritats divines, també tenen les seves peculiars visions de tot plegat.

Per exemple, podem convenir que no hi ha sols un vestit bonic, sinó que n’hi poden haver molts, i que davant de dos vestits igual-de-bonics, una persona pot preferir-ne un i una altra pot preferir l’altre. Em sembla rellevant no menystenir la dimensió subjectiva dels individus, per molt universal que sigui la matèria de que parlem.

La variabilitat dels límits i la ineluctabilitat de la subjectivitat

A la llum d’aquesta cita considero pertinent remarcar que els límits de les coses son variables, relatius, i que la subjectivitat de les criatures és indefugible.

Són moltes les coses que no es poden reduir al blanc o negre. El límit a l’hora de menjar se’l posa un mateix, i per saber si un s’ha passat de la ratlla, s’ha de passar de la ratlla. Com a mínim una vegada. És havent-se-la passat que un reconeix que ho ha fet, i és així com s’adona que aquell límit, tot i no ser sempre clar, existeix i ha de ser tingut en compte.

Excedir-se menjant no és saludable, com tampoc no ho és dirigir-se a la divinitat sense abans haver-se purificat. L’ablució ritual dels musulmans és preeminent: Per orar primer haver declarat la intenció de fer-ho, i cal haver-se despullat de les intencions menys nobles. És gràcies a les purificacions rituals que els musulmans aprenem els valors universals. Uns valors que, com la bellesa se’ns revelen a mesura que aprenem a apreciar-los.

Per saber apreciar què és realment bonic i què no ho és cal aprendre a mirar, i per aprendre a saber en quin moment és convenient deixar de menjar cal aprendre a escoltar el cos. Això vol dir que l’aprenentatge és rellevant, i de fet l’Alcorà no és altra cosa que això: Un llibre-guia per a l’excel·lència de comportament.

L’Islam és un procés d’aprenentatge

L’Alcorà és com un mapa, i el lector que en recita els versos és algú que recorre en el camí que s’hi indica. Bé, l’Alcorà és més que un mapa i el lector és més que un simple navegant. Però parlo així perquè ens entenguem.

L’important és que el camí del murid, el caminant d’aquesta via, no sempre es fàcil. És per això que l’Alcorà ofereix sempre la possibilitat de rectificar. Ho fa a la sura Al-Bàqara (2: 152-153), per exemple:

Recordeu-vos de Mi, car de vosaltres sí que em recordo!
(…)
Tingueu paciència, per suportar el què us arriba!
Pregueu Déu!
Déu es troba sempre amb els pacients,
els qui suporten amb molta paciència el que els ve!

La paciència i la perseverança

El el camí de l’Islam cal tenir molta paciència i molta perseverança. És un camí no porta a la cantonada de casa sinó al més elevat dels cels. A un estat de consciència clarivident, en el qual hom sap apreciar la bellesa… i la reflecteix. On aprecia els límits de les coses, encara que també sap que aquests son canviants, impermanents. Quan estem al cel ja sabem si hem de menjar o si hem de deixar de fer-ho. Però estem de camí al cel i aquest és el sentit de la revelació alcorànica, que ens guia en aquest camí.

Quan l’Alcorà (2:256) diu “que no hi hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!” ja ho està dient: La manera de fer camí és caminant, i és gràcies a que un camina que veu que avança. Per apreciar si estem anant per bon camí hem d’avançar. I em temo que sense errors no sabríem què són els encerts. La distinció entre el bon camí i el mal camí no sempre resulta és evident, però resulta cada cop més evident a mesura que s’avança. Déu ens ha dit que era pacient.

Quan algú vol deixar de cometre errors, també deixa enrere els encerts, i s’oblida de la vida d’acció: Prefereix no fer res, per no pecar. Qui fa coses, en canvi, de vegades les fa malament. I aquest és l’art de l’Islam –com l’art del Dao–: avançar, perquè el camí és un procés. Una via d’acció té això, encerts i errors, i dubto que el millor camí per dirigir-se al cel sigui aturant-se. Per accedir al cel cal arribar-hi, i per arribar-hi cal avançar.

Avançar no vol dir altra cosa que anar reduint els errors, i per fer-ho tenim un mapa. Pregunteu als mestres si mai han comès algun error. Potser us diran que dels errors n’han après més que dels encerts, i que és quan una s’adona dels encerts que ha tingut, i sobretot dels errors que ha comès, que pot discernir als uns dels altres. És aleshores que la diferència resulta clara, i s’aprecia que, efectivament, val la pena deixar-se orientar, perquè

El bon camí, ben orientat, amb bon guiatge,
es distingeix molt clarament del mal camí, desencaminat.
(Alcorà 2:256)