17 Des 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans

La commemoració dels 75 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans és qualsevol cosa menys una celebració. El genocidi de Gaza ens té corpresos i, francament, es fa difícil parlar de drets humans quan hi ha persones que no tenen ni tan sols el dret d’existir.

De fet, quan es va aprovar la declaració, després de llargs debats i grans esforços per assolir consensos, la notícia no va destacar gaire, als diaris d’aleshores. El cert és que va passar força desapareguda, i em temo que avui segueixen igual de desatesos. És probable que haguem d’esperar setanta-cinc anys més a que siguin considerat amb la deguda serietat.
Com que els temps de què disposem és limitat, m’agradaria saltar directament a l’article 18. Diu així:

Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret comporta la llibertat de canviar de religió o de convicció i la de manifestar-les individualment o en comú, en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la predicació, el culte i l’acompliment de ritus.

Pas mal: el dret a la llibertat religiosa, de consciència i pensament empara als creients –i els permet poder-ho ser– i empara als no creients –i els permet poder-ho ser, de manera que estem parlant del dret que (tots) tenim a ser tal com som, i a que se’ns permeti anar pel món tal com som. És a dir, sense que se’ns imposi com hem de ser ni se’ns prohibeixi de viure d’acord amb les nostres conviccions… en l’àmbit privat i en l’espai públic, perquè ja sabeu que quan a una persona li diem que es guardi les seves conviccions per si mateix el que estem fent, en realitat, és censurar-les.

El dret a la llibertat religiosa i de consciència és un dret fonamental, i promoure’l de de manera activa no vol dir promoure les religions, sinó promoure la llibertat, i en la defensa de la llibertat de consciència ens hi trobem tots, perquè tots coincidim en el fet que volem que les nostres creences o conviccions siguin respectades.

Volem que les nostres creences i conviccions siguin respectades, però no només això. També volem alguna cosa més: aspirem a cultivar la qualitat humana, i és que una cosa és ser un ésser humà i una altra cosa és tenir humanitat. ¿Quantes vegades hem vist, en éssers humans, comportament inhumans? És per això que el biòleg i filòsof Humberto Maturana diu que no naixem humans. Per ell,

la genètica no determina què és l’humà, tan sols n’ofereix els fonaments, i és que per esdevenir humà s’ha de créixer humà entre humans.

Per tant, no n’hi ha prou amb posar per escrit aquest dret (juntament amb tots els altres), sinó que cal fer quelcom més difícil i profund: cultivar la qualitat humana, esdevenir plenament humans, humanitzar-nos.

I com podem fer-ho, això d’humanitzar-nos? Doncs bé, aquí no tenim l’espai que necessitaríem per respondre a aquesta pregunta, però podem referir a les religions i a les tradicions de saviesa, que ofereixen milers i milers de paraules sàvies, d’eines i recursos, d’exercicis i mètodes pràctics per al cultiu de la qualitat humana profunda. Avui, que tendim a mirar-nos el passat de manera altiva, és més que mai recomanable que donem vida al que ens ha llegat la tradició, i és que en ella hi trobem moltes pistes que ens permetran aconseguir la humanitat que ens manca.

De fet, el que ens interessa de les religions i les tradicions són els tresors de saviesa que amaguen, que són recursos útils dels quals volem disposar per cultivar-nos com a humans. No ens interessa la religió, en canvi, quan té a veure amb qüestions de poder, amb abusos de tota mena, amb violències, amb l’exclusivisme, el supremacisme, amb el fonamentalisme, etcètera.

De fet, això mateix podríem dir-ho que cada àmbit de la vida, de cada espai social, i no només de les tradicions religioses: no ens interessa l’economia si és per fer que uns siguin cada cop més rics a costa que els altres siguin cada cop més pobres; no ens interessa la política si es fa de manera interessada, sense pensar en el bé comú; no ens interessa la tecnologia si no està a disposició de tothom, si enlloc de facilitar-nos les coses ens les complica; no ens interessa la intel·ligència artificial si no està al servei de les persones. I és que si ha d’anar en contra d’elles, de què serveix?

Mahatma Gandhi mencionava set grans pecats: la política sense principis; la riquesa sense treball; els negocis sense moral; la ciència sense humanitat; la religió sense moral; l’educació sense caràcter; el gaudi sense consciència, i en aquestes paraules sàvies em sembla entendre-hi que la qüestió no és professar una religió o altra, o no seguir-ne cap, i que la qüestió no és ser liberal o socialdemòcrata, ni ser catalanista o espanyolista… la qüestió és com ho ets, de quina manera creus el que creus, de quina manera defenses el teu punt de vista, de quina manera et relaciones amb el món. Ho fas tenint en compte l’altre, o ho fas trepitjant-lo?

Ortega i Gasset parlava del perspectivisme. Explicava que tots els punts de vista són, alhora, autèntics i parcials. Doncs bé, el món, l’espai de trobada amb l’altre, se’ns presenta com l’escenari ideal on eixamplar els nostres límits i fer que la nostra petita però autèntica perspectiva pugui esdevenir una mica més amplia i oberta. El diàleg amb l’altre, la trobada en la diversitat, l’escolta activa, la mirada atenta ens permeten aprehendre que els altres punts de vista són igual d’autèntics que el nostre (i també tenen punt cecs) i això fa possible que els límits del nostre punt de vista es redueixin una mica i la nostra mirada pugui refinar-se.

La clau del cultiu de la qualitat humana passa per aquesta obertura. Donar veu a la diversitat de punts de vista és entendre que les diferents perspectives ens ofereixen mirades complementàries que ens permeten encarar els reptes als quals ens enfrontem com a societat (en un moment tan delicat com aquest) amb més recursos. Com més veus escoltem més sabrem com sona el món.

François Cheng diu que l’univers és bell: les muntanyes són belles, i el mar, i el cel estrellat, i el desert, i les glaceres. etcètera. Mireu a dreta i esquerra i veureu exemples de bellesa per tot arreu. Però encara hi ha més, segons Cheng. Segons ell, la bellesa del món s’incrementa o es fa més palesa quan es produeix una trobada, una comunió, una conjunció. Per exemple, quan un ocell descansa en una branca; o el sol es pon horitzó enllà, sobre el mar; o quan dues mirades s’entrecreuen. Quan això passa, la naturalesa ens commou, i comprenem que no només és bella, sinó que, a més a més, és impressionant.

Per tant, per redescobrir que la naturalesa és bonica i fins i tot meravellosa, podem anar a l’encontre de la trobada. Si generem espais de trobada plurals estarem promovent la bellesa. Si no aconseguim viure una trobada, en canvi, no percebem la meravellosa bellesa del món que ens envolta. «La bellesa és el resultat de la trobada entre la interioritat d’un ésser i l’esplendor del cosmos», deia Sant Agustí.

Som part del món. Pertanyem a una comunitat (humana, en primer terme, però també som part d’una gran comunitat universal formada per tots els éssers vius). Formar part d’aquesta aventura és el més gran que ens pot passar. La nostra vida té sentit, de fet, perquè està en relació amb totes les altres vides. Si la nostra existència té valor és perquè participa d’una realitat immensa i inabastable que ens desborda i ens meravella. Sense això, no hi seriem. Ubuntu, en diuen: jo soc per vosaltres sou, soc perquè som. Jo som tu. Només hi ha un nosaltres.

Avui, més que mai, els nostres problemes són problemes globals, el reptes que ens preocupen ens interpel·len a tots, siguin quines siguin les nostres creences o conviccions, i hi hem de fer front entre tots: la fam, la pobresa, la guerra, el crim, el desastre ambiental, la salut mental i la depressió, els suïcidis, el racisme, les migracions i els refugiats, etc.

Tot això són signes que ens indiquen que la qualitat humana de les persones no gaudeix d’un nivell acceptable. Podem celebrar que hem aconseguit escriure una declaració que defensa els drets humans, fa setanta-cinc anys que vam aconseguir-ho. No és poc, és tota una fita. Però de moment no és més que una declaració de principis, i ens falta el més difícil, ens falta el que Maturana diu que no ens ve donat i que hem de construir nosaltres: viure plenament com a humans i pertànyer a una humanitat realment humana. Això és el que volem: volem poder créixer com a humans entre humans. Fem-ho!