El meu desig particular poc importa - Sufi.cat
1671
post-template-default,single,single-post,postid-1671,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
Desig

El meu desig particular poc importa

Poc importa, el meu desig, quan no coincideix amb allò que el món també vol de mi. Per contra, però, quan el meu desig particular coincideix bastant amb allò que el món demana, aleshores potser el desig pren importància. Segurament és que és que és el moment d’acomplir-lo.

Per exemple, si tinc ganes de quedar amb tu, però tu no en tens ganes, de quedar amb mi, aleshores el millor que puc fer és intentar relativitzar el meu desig i pensar en altres coses…

En canvi, si jo vull quedar amb tu i tu vols quedar amb mi tot quadra. En aquest cas podem entendre que ho hem de fer.

S’ha produït una trobada

Anomeno trobada –i ho poso en cursiva per destacar el significat amb que utilitzo aquesta paraula– a la connexió interno-externa que es produeix quan la intenció que neix de dins coincideix amb la seva possibilitat de realització. I a la inversa: quan allò que el món ens dóna resulta benvingut, i ens agrada i ens alegra.

Quan la proposta que ens arriba de fora coincideix amb allò que ens vé de gust fer, amb allò que entenem que hem de fer, aleshores realitzar-ho ens sembla un gest natural, espontani. Propi, encara que provingui de fora.

Quan ens movem a fer una cosa que troba bona resposta a l’exterior, i el món obre una escletxa perquè la cosa succeeixi, li atorga lloc com si d’una cosa pròpia seva es tractés, encara que vingués de nosaltres.

Trobada és espontaneïtat i sincronia

La trobada és viscuda com una sincronia, com una fusió, com una coincidència espontània i natural, fortuïta i no buscada, encara que pogués ser pretesa per una de les dues parts, o per ambdues. La trobada és la complementarietat perfecte entre el desig, la necessitat i la possibilitat. Va ser François Cheng qui li va donar a la paraula trobada aquest sentit tan bonic. Avui en dia a aquesta trobada se la pot anomenar match.

De vegades, però, ens entossudim en fer allò que no toca. Potser és que no és el moment de fer-ho, o potser serà millor que desistim, del tot, perquè allò no fluirà… Ja ho veurem, això, en tot cas, per poder saber si l’acció que volem dur a terme és adequada haurem d’intentar-la. I és que provar la cosa no vol dir precisament forçar-la. Ans al contrari: intentar-la és proposar-la, i a veure què passa… si empenyem i la cosa sembla que es posa en marxa tota sola és que la proposta intentada troba l’escletxa que reclama per realitzar-se.

L’intent

Més que allò que fem per realitzar una acció, l’intent és allò que fem per comprovar si és realitzable. Si en emprendre el camí per realitzar el nostre desig veiem que el món ens obre les seves portes, aleshores podem entendre que estem anant per bon camí.

D’alguna manera, en aquest cas, la nostra acció no serà només enriquidora per a nosaltres, sinó que també sembla que resulta congruent amb allò que el món pot rebre de nosaltres. En aquest cas, podrem afinar cada cop més la nostra acció per fer que coincideixi plenament amb l’harmonia de la peça que a fora sona.

Quan el món està vibrant a la mateixa tonalitat que nosaltres no cal que ens preocupem per si ens trepitja o si potser trepitjarem: això no passarà. El món i nosaltres estem fent match. I aquesta trobada és perceptible, té forma i té sabor, té color i té harmonia.

Quan entre el dins i es fora hi ha bona entesa allò que succeeix té forma real. I és que no sempre és la realitat el què està tenint lloc. De vegades el què succeeix és irreal, per molt que s’esdevingui.

L’existència i la realitat no sempre són sinònims. Perquè la realitat succeeixi cal que tingui lloc una trobada, la del subjecte i l’objecte, i cal que aquestes dues peces n’esdevinguin una de sola.

Per aconseguir que la realitat es realitzi cal intentar realitzar-la. Per això som aquí, de fet. Perquè hauríem d’existir si la realitat ja es realitzés tota sola a sí mateixa? La realitat es realitza, naturalment que ho fa, però ho fa a través de les criatures, és a dir, dels reals que es realitzen, perquè la realitat no és altra cosa que allò que els reals realitzen. Encara que la realitat també sigui, cal reconèixer-ho, allò que ha realitzat als reals.

La gràcia de tot plegat radica en la trobada. L’objectiu d’aquest escrit és posar de maifest la rellevança de la trobada entre la realitat i nosaltres: nosaltres i la realitat som una mateixa cosa… si el què ella realitza i el què nosaltres realitzem és el mateix. No sé si m’explico.

Intentem la trobada

Vull dir això: Intentem realitzar els vostres desitjos. Però no pretenguem imposar-los. Probem-ho i mirem què passa. Entenguem que el món també proposa. Acceptem que els altres també hi són. Limitem-nos a realitzar allò que, fent-nos gaudir a vosaltres, també enriqueix als altres. Ja sabem quines coses són, aquestes. Són les que succeeixen, les que tenen lloc. No les que imaginem o que somiem, no les que voldríem o les que potser ens agradaria fer.

No, no, les coses que tenen lloc són les que han de succeir, i no depenen sols dels altres, de la mateixa manera que tampoc depenen de nosaltres. Depenen de la trobada. Les coses que esdevenen ho resulten perquè troben el seu lloc.

És tot un art aprendre a fer coses coses que tenen lloc. Molts viuen en la irrealitat, i ni tan sols saben què cal fer per realitzar-se. Per realitzar-se cal que allò pretès casi amb allò pretès per altri. Això vol dir que el treball d’auto-realització és un treball d’auto-afinació. Per realitzar-nos no hem de fer només el què ens agrada o ens agradaria; ni tampoc ens hem d’oblidar del què voldríem.

La cosa no va de renúncies. Ni de part nostra ni de part dels altres. La cosa va de realitzacions, però només es realitzen certes coses. Cal afinar l’art de la realització, i aquesta és una comesa d’ordre espiritual.

La precisió

Atenguem al moment precís per realitzar cada cosa. Fem-ho amb qui ho vol fer amb nosaltres. Estiguem a l’aguait.

No sempre tot serà possible, però de ben segur que cada situació ens ofereix una porta oberta. Quina és la porta que s’obre a cada instant? Aquesta és la llum que caldrà veure, i cap allí serà cap a on haurem de tirar.

Si estem atents, veurem quin dels nostres desitjos s’adequa a la situació, i quina situació s’adequa a algún dels nostres desitjos. També veurem, amb el temps, què serà convenient descartar, perquè no sempre tots allò que ens passa pel cap té la missió de realitzar-se.

Estiguem doncs molt al cas. Provem d’afinar-nos amb la tonalitat que vibra a cada moment… perquè d’aquesta afinació dependrà la trobada. És la trobada el què farà que els nostres desitjos resultin rellevants, és a dir, fructífers, perquè serà gràcies a la trobada que els nostres desitjos no seran, simplement, desitjos nostres. També seran desitjos d’altres…

… i aleshores serà molt important que els realitzem.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies