31 Oct La realitat et parla

La realitat et parla, però no ho fa amb un llenguatge descriptiu: ho fa amb fets. I aquests fets, es capten i punt. Es viuen. No cal ni entendre’ls, no cal que tinguis una explicació per ells. Però n’has sigut testimoni: Ho saps i prou. Perquè et faria falta cap explicació, raonament o experiment per demostrar-ho?

Dissortadament, però, la gent no aprecia el coneixement directe, i deixa en mans d’experts allò que podria copsar per si mateix. ¿I què passa aleshores? Doncs que aquests experts no ho son de veritat, només ho son del seu punt de vista, no ho son dels altres punts de vista. Com que tots som únics, cadascú és testimoni d’una porció de la realitat que els altres no podran copsar, de manera que hi ha certes coses que només nosaltres podem comprendre.

Hi ha coses que ens passen només a nosaltres, i en tinguem explicació o no, sabem que són com són. No podem entregar-les altres. El seu criteri només ens interessa a nivell informatiu. Nosaltres hem de tenir el nostre propi criteri, i en última instància, aquest és el criteri que haurem de fer prevaldre quan del que es tracti és del què ens passa a nosaltres.

DE QUÈ VA LA VIDA

Tothom és responsable de les certeses que li son revelades. Un mateix sap per si mateix de què va això de la vida. Però la gent es desautoritza a si mateixa: No creu en la revelació.

Tothom en sap molt de la vida, i si tots en sabem tant, d’ella, és per nosaltres mateixos. Un ho descobreix per si mateix, de què va la vida, encara que, certament, el què diguin els altres pot ajudar. Al final, però la vida és més endògena que altra cosa, i les influències externes no són més que això: influències.

LA CONNEXIÓ

Hi ha moments en què en sentim més connectats a la nostra pròpia vida. La respectem més perquè l’entenem millor, perquè ens agrada més. Aleshores li fem més cas, en dubtem menys i li demanem menys explicacions.

Altres vegades aquesta harmonia es perd, i apareixen les dissonàncies. Tot sembla perdre el seu sentit. No passa res. És bon moment per entregar-se als altres, seguir als companys que ens desperten confiança, i esperar a que la nostra pròpia raó torni per si mateixa. I aleshores un s’adona, de nou, que la vida no demana que sigui descrita per ningú, que no necessitem que ningú ens l’expliqui. Sabem com és per nosaltres mateixos.

I així és que recuperem l’autoestima i ens retrobem amb nosaltres mateixos. Això és l’espiritualitat. L’estat espiritual es perd i es retroba. Quan tot quadra entens les coses d’una manera directa perquè en connexió amb el mon. Quan no, doncs no. Perseguir que les coses quadrin és seguir una via espiritual. Fer-ho és anar estirant d’un fil que et porta a que cada vegada més coses quadrin.

Què us pensàveu que era, la via espiritual, sinó un camí en la recerca del sentit, un camí cap a l’aprehensió directa de la vida, una via cap al discerniment i la contemplació de la realitat tal com és? I què us penseu que és un mestre, sinó aquella persona que ajuda a fer-ho?

Si el mestre t’ensenya a fer la cosa és que és realment un bon mestre, però si el mestre fa la cosa per tu, el judici, la teoria, l’explicació, aleshores no és un mestre, sinó un lladre, i tu li has entregat el teu discerniment.