13 Des La via espiritual: Un camí ascendent

Allargar la vida ens pot semblar un objectiu desitjable. D’entrada, ho és. Però sabem que no pel fet de viure més s’és més feliç, de manera que la pretensió d’allargar la vida per allargar-la, simplement, sembla un objectiu massa banal.

Cal eixamplar-la, doncs, perquè en eixamplar-la li donem plenitud. Però també aquí topem amb un però: Eixamplar-la vol dir viure-la més intensament? Eixamplar-la vol dir jugar a buscar els límits i pretendre superar-los? Eixamplar-la vol dir morir en l’intent d’abastar-ho tot?

Si eixamplar-se vol dir que tot ha de tenir lloc aleshores no volem pas eixamplar-nos, perquè no donaríem abast. Pretendre que en el marc d’una vida hi hem de podem encabir-hi tot el què desitgem i ambicionem és pretendre massa. No ens interessa.

Sense pretensions

Tenir set de coneixement és bo. Ara bé, pretendre que ho podrem saber tot és ingenu. Per exemple: sentir passió per al coneixement de les llengües és fabulós, i parlar-ne moltes és possible, ara bé, pretendre que un les ha de poder dominar totes és fal·laç. De fet, en cap domini arribarem a mai a ser-ne prou experts, perquè sempre ens mancarà allò que se’ns escapa, allò a què no podem accedir, perquè la nostra naturalesa és limitada, la nostra ment és limitada, i el nostre temps és limitat. Pretendre que ens podrem eixamplar fins a l’infinit és tan ridícul com intentar allargar la pròpia vida fins a la fi dels temps.

Així les coses tampoc la pretensió d’eixamplar la vida –com la d’allargar-la– sembla ser del tot inspirada. Però tenim una tercera dimensió i és d’una altra mena: No té per força a veure amb la llargada ni tampoc amb l’amplada, encara que tampoc està renyida amb aquestes dues pretensions. Es tracta de la dimensió vertical, i té a veure amb l’espiritualitat.

La verticalitat del camí espiritual

Quan es diu que el camí espiritual és un camí ascendent es vol dir, de manera simbòlica, que és un camí que aporta coses, però que també en treu: que atorga perspectiva però treu pes. Vist a vol d’ocell, el camí d’una vida de vegades es fa ample però de vegades estret. De vegades contribueix l’ascens espiritual pot contribuir a allargar la vida, però no per força. En tot cas, ascendir en la verticalitat de l’existència permet relativitzar la rellevància de les altres dues dimensions: Viure més i més plenament deixa de ser un objectiu prioritari. L’important passa a ser l’acceptació.

Acceptació vol dir que si la vida ha de ser curta que ho sigui i si ha de ser estreta que ho sigui també… perquè no pel fet de ser més curta i estreta vol dir que no hagi sigut ascendent, és a dir, il·luminadora, reveladora: El camí espiritual és d’ordre vertical perquè aporta llum, és a dir, revela la veritat.

La via espiritual: Un camí ascendent

El camí ascendent consisteix en aprendre a veure les coses a vista d’ocell. Permet entendre que no sempre és moment d’eixamplar la vida –de vegades pot ser més adequat posar-nos uns límits estrets– i permet deixar de desitjar tenir una vida més llarga: si resulta que la mort ens truca a la porta quan encara som joves, aleshores ens podríem pensar que es tracta d’un error, d’una falta, d’una incongruència contra-natura, i no té perquè… Ningú sap quan li ha d’arribar l’hora, i no perquè arribi abans del previst caldria pensar que es tracta d’un fracàs. Una vida curta pot ser plena (ample), i il·luminada (alta).

L’espiritualitat és el què ens mostra el vertader valor de la vida, perquè ens permet valorar allò que, de tenir només dues dimensions, no podríem apreciar. la tercera dimensió ens permet valorar la vida al marge de si és llarga i ample, i és que el sentit de la vida no rau en la seva durada o en la seva intensitat, sinó en el fet de que hi és.

El miracle és que la vida hi sigui, sigui de la manera que sigui, i quan algú s’obsessiona en alguna de les dues seves dimensions horitzontals (llargada i amplada), s’oblida d’entendre que la vida és bonica de per si, que essent tal com és ja és vida, i que el sentit de la vida rau en ella mateixa: El sentit de les coses no és només la seva raó de ser, també és la direcció que prenen i les sensacions que ofereix.

La lluita per la vida

Lluitaré per una vida llarga, doncs, perquè fer-ho vol dir cuidar-la, vetllar per la seva salut. No vull renunciar a cap dels moment que la vida em pot regalar. També lluitaré per gaudir de tota l’amplitud d’aquesta vida. M’agrada el món que habito i tinc ganes de conèixer moltes de les coses que em presenta.

Ara bé, per sobre de tot això lluitaré perquè el meu camí de vida sigui ascendent, tendeixi a la realització i a la il·luminació, no en el sentit egoístic d’aquests termes, sinó en el seu sentit més genuí, és a dir, ascens que vol dir acceptació –contemplació de les coses tal com són, siguin amples o estretes, llargues o curtes–.

Per això la via del caminant espiritual és una vida d’entrega: la cultiva per allargar-la però l’accepta si és curta, l’enriqueix amb l’amplada però també es conforma si resulta que s’estreny i priva de mobilitat ampliadora.

El camí espiritual és una lluita genuïna per la vida perquè l’eleva a l’alçada que es mereix. És això el que ens porta a comprendre que ella sempre té la durada justa i l’amplada necessària. L’alçada dóna perspectiva, i permet saber quan convé eixamplar la vida i quan convé conformar-se i esperar. L’alçada permet saber quan convé esforçar-se i estirar, per allargar la vida i obrir-li camí endavant, retenint-la a les nostres mans, perquè encara podem administrar-la i ser-li de servei, i quan és hora cedir-la i entregar-la, amb generositat, per tal que ella segueixi el seu camí més enllà de nosaltres.