03 Mar Déu és el sentit

Si la nostra existència no tingués cap mena de sentit possible,
la idea mateixa de sentit ni tan sols se’ns hauria acudit.
François Cheng (Cinc meditacions sobre la mort)

“Per al Mestre Eckhart i els qui el succeeixen”, escriu François Cheng a Cinc meditacions sobre la mort, “el Buit –el Res–, és la posició mateixa de Déu, en el sentit que Déu es manté en la posició del no-ser alhora que fa constantment acte de ser. I ser, realment ser, no és mai situar-se com un simple “essent” donat, sinó que sempre és un impuls cap a un determinat estat del ser. Així és com es comporta el Creador.”

Des de la perspectiva que atorga l’islam, Déu és el sentit de tot plegat, perquè les coses hi son perquè Déu ho vol: De Déu provenen i a Déu retornen. Les apunten al punt de partida, i així és com revelen a Déu, malgrat que en si, Ell romangui en el buit, el transcendent.

“Pel que fa a la paraula sentit”, prossegueix Cheng, “l’hem d’entendre atenent a les tres accepcions que posseeix: ‘sensació’, ‘direcció’ i ‘significat’.” Anem a veure els tres significats de la paraula que ens ocupa, i aprofitem el viatge per aclarir quina relació mantenim amb Déu.

La raó de ser

La raó de ser de les coses és el seu sentit. Així, el sentit d’una cosa és el séu punt de partida, perquè és la motivació que fa que hi sigui. El sentit és l’origen, la força que provoca que quelcom aparegui.

Les coses existeixen perquè son necessàries: quelcom reclama que hi siguin. Una raó de ser les vol. Si per Déu entenem allò que fa les coses siguin tal com son, motiu que justifica l’estat de les coses i el motor que el fa possible, entenem que Déu és el sentit de les coses, és a dir, que la raó de ser de les coses és la voluntat de de Déu.

Direcció

Sentit també vol dir direcció. I també Déu és cap a on apunten les coses. De la mateixa que de Déu provenen, a Déu retornen. La naturalesa es de Déu.

Déu és cap on ens dirigim. No és un indret, tanmateix, no és un estat, és un buit, podríem dir-ne, perquè no és comparable a cap cosa, i no té existència en el marc de les coses que existeixen.

Així és Déu, malgrat que no sabem com imaginar-nos-el –el tenim per buit–, ens serveix com a punt de referència, com a horitzó cap al qual caminar. Saber que Déu s’anomena Al·là, per exemple, malgrat ser buit, o que també pot ser anomenat pau, justícia o consciencia, per posar més exemples, ens permet marcar unes referencies per les quals treballar.

Això no vol dir pas cosificar a Déu, perquè una cosa són les coses i una altra cosa són les paraules. La paraula calma no és la calma, i així és que la paraula Al·là no és déu, com tampoc ho és la paraula buit o la paraula pau. Tot això són només paraules. Ara, en la mesura que les paraules generen idees i aporten consciència, ens resulten útils per anomenar fins i tot allò que no podríem anomenar.

Un petó ens aporta un plaer indescriptible, i així i tot tenim una paraula per anomenar aquesta experiència. Igualment, entendre que Déu és el sentit també ens serveix. Ja hem vist perquè: Primer hem vist que Déu és el sentit perquè és la raó de ser de les coses, ara estem defensant que Déu és el sentit perquè la utopia per la qual lluitem, la causa que defensem, la motivació per la qual treballem, l’indret al qual anem.

Ja sabem que Déu no és un indret, ni una feina, ni una causa, ni una utopia, però tot i això és cap a on dirigim els nostres gestos externs i cap on enfoquem la nostra mirada interior. Déu es el punt de direcció cap al qual ens ubiquem, un punt no punt –un objecte no objecte, una paraula no paraula– que ens atorga, malgrat no ser-hi, rumb.

Gràcies a que Déu és sentit podem posar rumb a les nostres accions. I és que les coses tenen sentit, les coses es mouen en una direcció: No sabem quina –no coneixem a Déu– però sabem que n’hi ha una. Aquesta direcció a la qual tendim, malgrat a ser-nos desconeguda és Déu. Déu és com l’infinit matemàtic al qual tendeixen els nombres en la seva progressió numèrica.

Sensació

Déu, d’alguna manera, es sensible: Tot és un signe de Déu, tot hi porta, i tot en prové. Tot indica a Déu, tot revela a Déu. Malgrat que Déu romangui transcendent i habiti el buit, sentim la seva presencia a través de les coses que ens envolten, de les experiències que ens fan viure.

La vida és la sensibilitat de Déu. Experimentar la vida és experimentar moltes sensacions diferents. Sentir-les és sentir a Déu, d’alguna manera, perquè és només a través de l’experiència la manera per la qual Déu pot ser conegut: sense l’existència Déu romandria ocult. Sense la vida i la manifestació Déu no es podria conèixer a si mateix.

És amb el món que Déu se’ns mostra, i això vol dir que nosaltres, el món –els habitants de l’univers, els existents–, donem sensibilitat a Déu: Déu és perceptible a través nostre.

Nosaltres donem a Déu la possibilitat que sigui sentit, és a dir, percebut. Déu ens desitja perquè és a través nostre que se’l sent.

El Sentit de Déu

Déu ens dona sentit a nosaltres, perquè li devem la vida –es la nostra raó de ser– i perquè ens serveix de punt de referència –és la nostra direcció, el nostre rumb–, però el tercer significat de sentit, paradoxalment, li aportem nosaltres: Déu se serveix de l’existència per esdevenir perceptible. I això vol dir que també nosaltres, d’alguna manera, donem sentit a Déu. Som útils: som servidors de Déu. Li servim per resulta aprehensible. Per poder ser percebut per les sensacions, necessita un cos, i el cos de Déu no és altra cosa que les coses que es manifesten.

No som, aleshores, un sense sentit. Hi som per alguna cosa: Hem d’expressar a Déu. Som el braç amb el qual opera, els ulls amb els quals mira, les orelles amb les quals escolta, i el cor amb el qual batega.

La nostra existència té sentit, perquè Déu, el sentit, ens en dóna. Déu ens atorga la possibilitat de tenir sentit. Tenim sentit per Ell.

El sentit de les coses –a saber, Déu– es revela en elles mateixes. El temps batega en l’existència gràcies als planetes que es mouen, i l’espai es fa visible gràcies a que hi ha coses que l’omplen: el buit de déu és arreu i se’ns revela en cada cosa. Cada cosa vé amb el buit que l’acompanya, amb el Déu que la genera. Arreu hi ha Déu, donant sentit a cada cosa.

No és a fora nostre que hem de buscar el sentit de Déu, Déu ens dóna vida i això té un sentit: donar-li a Déu la possibilitat que sigui sentit.

Si bé Déu és el nostre passat i el nostre futur –la raó per la qual hem sorgit i l’indret al qual anem (el buit on ens descomposem)– nosaltres som el seu present. Déu és aquí ara, perquè nosaltres som aquí, ara. Aquest és el sentit de que nosaltres siguem ara aquí, i el nostre sentit és Déu.