31 Mar La naturalesa de Déu

La naturalesa no té naturalesa pròpia pròpia, sinó que revela la naturalesa de Déu. Enfocar-se a Déu sense aturar-se en els intermediaris vol dir apreciar la naturalesa i intuïr a Déu a través d’ella.

Vet aquí el missatge de l’islam: al no divinitzar res més que Déu. Només Déu és diví. Divinitzar la naturalesa, o qualsevol altra cosa, és incórrer en la idolatria, i la idolatria és el pecat més condemnable: ningú ha creat vida fora de Déu, ningú existeix per voluntat pròpia. Tot es deu a un esdevenir volgut per qui el genera, però no per qui en forma part.

La shahada: el reconeixement

Reconèixer explícitament que ningú sabria fer realitat la realitat excepte allò que ho ha fet possible és l’element clau en la cosmovisió de l’islam. La shahada hi diu ben clar: no hi ha més Déu que Déu. No hi ha deus, sinó que només hi ha un Déu. Tot pertany a un Déu, tot allò que pertany a la multiplicitat és sempre relatiu i queda emmarcat que li resulta indefugible, perquè és per ell un absolut: no hi ha coses ni famílies de coses ni regne de la naturalesa que pugui quedar exclòs del curs de l’esdevenir universal. No hi ha criatura viva que tingui sentit fora del marc en què habita. En resum: un macrocosmos té preeminència jeràrquica per sobre de qualsevol forma que de microcosmos, per molt que aquest en sigui un reflex.

Això és el què ens diu l’islam. I poca cosa més, de fet, perquè tot el què ens diu l’islam repeteix aquest precepte. Islam és una manera d’entendre les coses, una forma de cenyir-se a l’univers, una manera de viure: fer-ho d’acord amb l’ordre jeràrquic establert. Cenyir-se al sistema que ordena l’univer és cenyir-se al mandat de déu. Això és l’islam.

La fe de l’islam

Islam és harmonitzar-se amb la vida. Islam és formar part de la naturalesa bo i acceptant que la naturalesa és quelcom que transcendeix la criatura natural. Islam és, resumidament, l’acceptació de que allò que genera i sosté en vida a les diferents formes de vida té una entitat absoluta. Les diferents formes de vida testimoniegen aquest absolut des de la multiplicitat, des de la relativitat. tot el què contemplen emmiralla la força de l’u, de l’únic.

Per entendre’ns: el postulat de fe que converteix el creient a l’islam. Acceptar l’islam consisteix en acceptar l’absolut des de la relativitat.

La naturalesa revela la seva naturalesa

A Déu no el veiem directament sinó que el veiem a través de les criatures. No en percebem la seva força si no és a través de les fenòmens que succeeixen. Tot el què passa i tot el què pren existència encara atributs Seus. Qualsevol objecte de la naturalesa ens revela la naturalesa de Déu. És per això, precisament, que la naturalesa és naturalesa: perquè la naturalesa és el medi ambient, en efecte, els éssers vius, però naturalesa també és essència, el natural d’una cosa. La naturlaesa d’una cosa és allò inherent en ella que li dóna vida. La naturalesa és la funció, el sentit.

La naturalesa d’una cosa és la seva propensió, la seva força vital. I la força vital de cada criatura viva no és sinó de Déu. Això és el què ens diu l’islam, en àrab i en català, en sànscrit i en hebreu: la naturalesa ens revela la naturalesa de Déu. Cada fenomen té lloc perquè Déu el desitja i cada cosa és un objecte que dona cos a un o varis atributs divins.

La naturalesa de Déu

Déu se’ns revela en la naturalesa. És per això que la naturalesa és naturalesa. Això és així per tal que poguem conèixer la naturalesa de la divinitat. Diu un hadith que Déu era un tresor ocult que va voler ser conegut. Així va ser que va donar a conèixer la seva naturalesa. I ens va donar la naturalesa.

No ho va fer d’altra manera: va donar a la seva pròpia naturalesa una forma física: va generar l’univers per fer que la seva naturalesa resultés aprehensible. Tan simple com això. Tan màgic i misteriós com això: tot és sagrat i tot és miraculós perquè tot és expressió de Déu, desig diví, amor absolut.

No aferrar-se a les coses

No admetre la divinitat de la naturalesa i la sacralitat de tota cosa seria, aleshores, l’actitud oposada a la de l’islam, la cosmovisió que aprecia que darrere de qualsevol cosa s’hi amaga Déu o, més ben dit, que Déu es revela en ella.

Això ens presenta una dificultat: la de confondre a Déu amb les coses. Com a Déu el veiem a través de les coses, és fàcil caure en l’error de confondre’l amb aquestes. Cometre aquest error seria una mica com pensar que la lluna, per fet de fer llum, té llum pròpia.

Vehicles que porten a Déu

Aquest és l’error de que ens prevé l’islam: malgrat que veurem la llum en la claredat del dia, malgrat que veurem la veritat en les certeses, malgrat que sentirem l’amor en les nostres parelles o persones estimades, aquest amor, aquesta veritat i aquesta llum no son sinó de Déu. Els objectes que ens han portat a percebre-ho no són sinó els vehicles que han vingut a portar-nos aquesta atributs divins.

Així de simple: això és el què ens diu l’islam i que es resumeix en la shahada, la professó de fe en l’islam. No hi ha cap atribut que no pertanyi a Déu; res del què té lloc té el seu origen en una naturalesa diferent a la de tot plegat; la naturalesa de tot és la naturalesa de Déu, l’absolut. Déu no és sinó on tot comença i on tot acaba, on tot pot generar-se i extingir-se. Déu no és una cosa, no és una persona, i molt menys un patriarca masclista: Déu és aquell absolut en relació al qual tot és relatiu.

Relativitat i absolutesa

Entenem la relativitat de les coses gràcies a l’absolutesa de Déu. Sense un absolut que tot ho fa possible aquest tot relatiu no podria fer-se realitat. Totes les coses es deuen a Déu, encara que Déu no pugui ser identificat a res. Déu és la font creadora de l’existència, la matriu d’on tot sorgeix.

Admetre a Déu serveix per deixar d’aferrar-se a les coses. Acceptar l’islam ens permet apreciar que si hi ha dificultat hi ha facilitat (Alcorà 94:5): Conèixer a Déu sembla difícil però, en canvi, conèixer les coses és fàcil. Assumir que les coses no són realment coses en si sembla difícil, però apreciar que si hi son és perquè Déu les fa possible és més simple.

L’islam hi és per facilitar-nos la vida, l’islam és aquí per ajudar-nos a no caure en l’error de divinitzar les coses i d’oblidar-nos de Déu. L’islam és l’apreciació de que només allò absolut és absolut i que, al seu torn, allò relatiu és sempre relatiu.

La naturalesa del món

Així el coneixement de Déu és difícil i fàcil a la vegada. Depèn de com ho mirem. Només ens demana una cosa, però doble: que no ens aferrem a les coses, per una banda. Al mateix temps, que reconeguem que Déu és absolut. És a dir, que separem a Déu de les coses, però que les veiem en elles, a través seu. Aquesta és la perplexitat a que ens convida l’islam: Deú és fora d’aquest món, però al marge de Déu no hi ha res.

Aquesta ambivalència és la que ens porta a viure en un univers alhora fàcil i difícil, simple i complex, bonic i lleig, plural i singular… Les coses ens revelen la seva naturalesa, però no son Ell. No es fàcil d’entendre i copsar-ho reclama un esforç molt subtil. Posaré un altre exemple: La mel és dolça, però la mel no és el dolç. Gràcies a que provem la mel captem què es el dolç, però això no ens ha de portar a creure que el dolç és només propi de la mel.

Déu és el garant de la unicitat

El món ens revela a Déu d’aquesta mateixa manera: les coses venen amb els seus atributs, però aquests atributs no són propis de les coses, sinó que son prestats per Déu.

Els éssers vius viuen, en efecte, i així és com la vida pot resultar percebuda per les criatures, però l’islam ens diu que la vida només està en elles com un préstec, perquè el vivent és Ell, Déu, alhora vivent i vivificador. Déu és la unicitat, Déu és el punt de trobada i de partida de la multiplicitat de l’existència.

Creure en Déu ens permet transcendir les coses i aprehendre la seva relativitat. Aferrar-se a les coses seria caure en una mena d’idolatria: la de creure que les coses son quelcom en si mateixes. I no, tot és u: Tot és de Déu, tot parla de Déu, tot dóna cos als atributs de Deu, tot és la seva naturalesa.

Si el món és allò que li permet a Déu prendre forma i color i sabor és precisament perquè aquestes formes, colors i sabors i formes son de Déu. Sense Déu no hi ha coses. Les coses només hi son perquè reconeguem a Déu en elles… no perquè ens quedem atrapats en elles mateixes.