28 Mar Perquè creu, el creient?

Diu Ibn Arabi que el nostre intel·lecte limita la realitat[1], que és absoluta. Una cosa similar és la que diu Zhuangzi:

Una granota que està dins d’un pou no pot parlar de l’oceà: viu en un espai massa limitat. Un insecte que només viu un estiu no pot parlar del gel: la seva vida és massa limitada. Un lletrat ple d’erudició no pot parlar del dao 道: el seu aprenentatge és massa limitat… La nostra vida té un límit i el coneixement no en té cap. Si per perseguir el que és il·limitat utilitzes el que és limitat t’esgotaràs sense remei.^[2]

El coneixement no té límit, diu Zhuangzi, que vol dir-nos que la realitat cognoscible no té límit. El qui té límits és el subjecte cognoscent, això sí. I aleshores em pregunto: com podem conèixer la realitat tal com és si sempre la coneixem limitada pel prisma a través del qual la mirem i la pensem? És possible fer-ho?

Acceptar que hem de conformar-nos a veure la realitat tal com se’ns presenta, a assaborir aquella porció de coneixement que ens és mostrada, i per contra, acceptar que l’altra part ens romandrà velada, vet aquí l’actitud de qui és intel·ligent. Aquesta actitud és sensata, perquè accepta l’estat de la qüestió, la limitació dels éssers.

D’entrada, penso que aquesta actitud intel·ligent porta al nihilisme, a la consciència de que malgrat que tenim accés a una certa dosi de sentit, el sentit de tot plegat ens és inefable, i que romandrem en la ignorància per intel·ligents que siguem.

Del nihilisme a l’espiritualitat

Als antípodes del nihilisme s’hi troba l’espiritualitat, que es fa seves la mateixes premises –a saber, que la posició d’un individu és limitada, no com la realitat que l’acull– però que les llegeix d’una manera diferent: ho fa des de la fe, la creença.

L’espiritualitat accepta la limitació intel·lectual que porta al nihilisme al pessimisme, però aquesta limitació no l’entristeix perquè li obra la porta a una meravellosa possibilitat: la del miracle. Sense un miracle és impossible seria conèixer l’absolut, però… i si els miracles existeixen?

Racionalment és impossible abastar el tot. Som limitats. Això ho pot acceptar tothom –menys els vanitosos, és clar– Ara bé, això no obliga a descartar la creença: ens pot alliberar, la creença? si entenem que la creença no està sotmesa als límits que sí que regeixen a les facultats pensants, podem donar-li una oportunitat. Perquè no? L’espiritualitat és el fet de creure en l’obert, és la confiança en que hi ha quelcom que transcendeix les nostres facultats de pensament, i parteix de la consciència de que aquesta és la única via per la qual hom pot aspirar a tenir coneixement de l’absolut.

L’espiritualitat permet creure que més enllà del que hom pot copsar i entendre mentalment s’hi troba allò que no es pot comprendre o assaborir. L’espiritualitat, a diferència del nihilisme, no deixa aquesta porció inefable a l’altre costat: la fa seva, la integra. L’espiritualitat aprecia la unicitat de la realitat, i això vol dir que assumeix la premissa de que tot és u i de que tot ha d’estar íntimament lligat. L’espiritualitat porta a la confiança de que malgrat que l’intel·lecte tingui límits, aquests límits no són definitius perquè allò limitat no pot deixar de pertànyer a la realitat una.

En tant a que pertanyem a l’individu que manifiesta la nostra vida, som limitats. Però en tant a que la nostra vida és alguna cosa més que aquest individu que la palesa, pertanyem al regne de la realitat i transcendim les nostres pròpies limitacions. Aquesta seria la promesa de l’espiritualitat, aquest és el miracle en el que creuen els creients, aquesta és la fe que neix de l’acceptació dels límits… i de la seva relativitat.

Els límits que ens cenyeixen també són relatius, ens diuen els creients, com nosaltres. Així, si acceptem els nostres límits, perquè no hauríem d’acceptar també la relativitat d’allò que ens limita?

Allò relatiu no pot ser absolut. Per tant, allò relatiu no ho ha de ser per sempre. Com que allò relatiu és relatiu, la seva relativitat està mancada d’absolutesa i per tant té una finalització. Això obre una finestra allí on la ment tancava una porta. La ment pensant no pot abraçar l’absolut, però tampoc té perquè assumir que allò relatiu sigui absolut. Per molt que l’intel·lecte estigui sotmès a la relativitat, hi ha quelcom que escapa a aquest límit. La ment no hi arriba, a copsar l’absolut, en efecte, però la intuïció ens permet acceptar la meravella: allò que la ment no pot pensar també és real. Allò que no podem acceptar racionalment parlant també pot tenir lloc en el sí de l’existència.

Sense un miracle és impossible seria conèixer l’absolut,
però... i si els miracles existeixen?

L’autoconeixement i el coneixement del món

Penso que la resposta a la pregunta que he formulat es troba en un cèlebre hadith que diu així: Qui es coneix a si mateix coneix al seu Senyor. En primer lloc, permeteu-me dir que Senyor aquí no fa referència a un Déu patriarca, sinó a una realitat gran que acull una existència petita. És a dir: qui es coneix a si mateix coneix el món que el crea i en el qual viu, o qui es coneix a si mateix coneix la realitat que l’inclou. En resum: qui es coneix com a criatura es coneix com a senyor, qui es coneix en la seva ignorància i accepta la seva limitació assolirà el coneixement de la realitat que el transcendeix, perquè qui accepta la seva dimensió relativa també accepta, simultàniament de manera inherent, la dimensió absoluta de l’absolut.

Així és com entenc aquesta cita. I així és com entenc que es pot resoldre la contradicció: Sí, podem conèixer l’il·limitat a través del coneixement d’allò limitat, però per fer-ho cal creure-ho possible. Aquesta és la promesa de l’espiritualitat, aquesta és la creença de qui segueix una via espiritual –un faqir, en el context del sufisme–, de qui, assedegat d’absolut, no es conforma en que allò relatiu sigui absolutament relatiu.

Dit d’una altra manera: segueix una via espiritual qui creu que fer-ho no li servirà només per conèixer-se a si mateix, sinó que aquest coneixement el portarà a transcendir la seva imperativa relativitat. De no ser així el deixeble d’una via espiritual no seria un deixeble d’una via espiritual i seria un filòsof, un pensador, un científic, un buscador de coneixement. Però qui creu no vol pensar, només, sinó que vol obrir-se a una possibilitat màgica. No descarta la fusió amb l’absolut malgrat que aquesta sembli, racionalment parlant, utòpica.

El faqir s’obre a la possibilitat de que la realitat el travessi a ell
perquè sap que ell no pot pas travessar-la a ella

El faqir és un creient

El faqir, que se sap amb set d’absolut, no busca el coneixement com ho fa el filòsof. El faqir se sap pobre perquè sap que la via del coneixement raonat és limitada. Sap que els seus pensaments estan sotmesos pel límit. Faqir vol dir pobre i així és com s’anomenen a si mateixos els deixebles d’una via sufí –que, sigui dit de pas, no s’anomenen pas sufís a si mateixos–. Perquè? Doncs perquè el faqir se sent humil i petit quan accepta que el coneixement de la veritat –de la realitat, de la llum que el transcendeix– només és possible si s’entrega, és a dir, si es reconeix limitat i, alhora, s’obre a que allò que no és limitat el penetri.

El faqir se sap menut com el nihilista, però al mateix esperançat: creu que l’absolut ha de vèncer d’alguna manera o altra, al relatiu, i impregnar-lo de la seva absolutesa. No sap com, en efecte, perquè ell es reconeix a si mateix en la seva relativitat, com el nihilista. Però no li atribueix aquesta relativitat al món que l’envolta, al qual sap dotat d’una força que a ell se li escapa, i confia que aquesta força, d’una manera o altra, li podrà arribar.

Per assolir el coneixement d’allò que és sense límit li cal creure en el miracle, en la meravella. Confiat, el faqir s’obre a la possibilitat de que la realitat el travessi a ell perquè sap que ell no pot pas travessar-la a ella. Aquesta és la única via que té per assolir el coneixement de l’absolut: la de l’obertura i la confiança. El faqir sap que no té altra opció. Per això hi creu. Hi creu amb esperança, malgrat reconèixer que a seva persona està sotmesa per la mateixa ignorància que desespera al nihilista.

Allò relatiu també ho és temporalment

El faqir sufí se sap tan llest o tan limitat com els altres. El què canvia és la seva actitud: accepta els seus límits amb humilitat i no aspira a un coneixement impossible, no aspira a degustar allò que no és per ell, no aspira a conèixer allò que no se li entrega. Accepta que això no està a les seves mans. El faqir accepta que la realitat és presència i és absència, que és donada i negada, i no pretén pas que se li doni allò que no és fet per ell…

… però al mateix temps s’hi obre, a la realitat, perquè si bé sap que no pot menjar-se-la i conèixer-la del tot, també sap que no per això ha de renunciar a ser atropellat per Ella. La Realitat és gran, es diu el faqir.

És humil perquè se sap menut al costat de l’absolut, però al mateix temps que se sap petit sap que la realitat és gran, que l’absolut és absolut, i això és el què el porta a confiar que l’absolut sí que pot anar cap a ell. La realitat pot fer allò que els individus no son capaços de fer: Si la realitat és allò que ens ha sabut fer relatius, també deu ser allò que ens podrà desfer d’aquesta condició passatgera.

Qui creu vol obrir-se a una possibilitat màgica: 
No descarta la fusió amb l’absolut malgrat
que aquesta sembli, racionalment parlant, utòpica.

L’ihsan

Un altre hadith proposa: Adora a Déu com si el veiessis, perquè encara que tu no el vegis, Ell sí que et veu. Això és el que s’anomena ihsan, la confiança del creient, una fe completa.

En efecte, doncs, cal reconèixer que això és una qüestió de fe. No es pot assumir que, pel fet d’obrir-se al que un no és capaç de comprendre, la realitat el penetrarà i li mostrarà la seva absolutesa. Només s’hi pot tenir fe. Un només ho pot creure, no ho pot saber.

Si existís alguna altra manera de conèixer l’absolut, probablement, el creient la seguiria. Però no hi ha tal via. L’absolut s’escapa al relatiu. El creient ho assumeix, i accepta que no li queda més que confiar-hi, i creure que això ha de ser possible. El creient accepta que el viatge que el porta a l’absolut només pot tenir un sentit: de l’absolut cap a ell.

La asimetria entre allò realitat i allò absolut

El creient creu, precisament, perquè sap que la fe és la única via que li queda per unir-se a l’absolut. La única manera per la qual pot aconseguir la seva anhelada fusió mística amb la Realitat absoluta és oferint-se a que sigui Ella qui ho gestioni, perquè ningú pot abandonar les seves formes limitades i descobrir la realitat en la seva completesa, sempre la coneixerà des del confinament que significa ocupar una posició concreta, i això el porta a conformar-se amb aquesta condició.

I per això accepta ser un creient, precisament: l’acceptació dels límits el converteixen en creient, perquè sap que els límits són seus i només seus, no de la realitat que l’envolta, i que en ella pot trobar la sortida a la seva pròpia limitació.

El creient accepta les pròpies limitacions, però també creu que, tanmateix, això no ha de ser un obstacle perquè l’absolut se li reveli. Al capdavall, els límits només són propis d’ell, no de la realitat absoluta. Ella no ha de tenir cap problema en penetrar en allò relatiu. Des de l’òptica d’allò absolut és impossible que jo sigui, per sempre, relatiu.

[1] Vegeu la ponència La morada de la no-morada. El legado vivo de Ibn Arabi en su 850 aniversario, a càrrec de Pablo Beneito: https://www.youtube.com/watch?v=ktD7HVRBwAk

[2] Zhuangzi. Extret de La construcció de Xina, Dolors Folch. Editorial Empúries, 2001