17 Feb L’incendi i el faqir

En girar-me he vist que el foc era més a prop del que pensava. M’espanto. Les flames són immenses. M’aturo. No hi hauria manera d’aturar l’incendi.

M’activo: Entro a casa, una cabanya de fusta al mig del bosc, i agafo una bossa, la motxilla de cada dia. Hi poso l’ordinador i el mòbil, i busco alguna peça de roba, d’abric… la jaqueta. Surto decidit a començar de nou i deixar-ho tot enrere. L’incendi no em dona altra opció.

Amb l’ordinador m’hi enduc el coneixement que he acumulat, l’experiència que he adquirit. El que he estudiat i el que he escrit. Sé que podré comunicar-me amb els altres, quan ho necessiti, perquè tinc el mòbil a la bossa, i també sé que la jaqueta em garanteix el benestar físic que pugui necessitar… Sento que no em falta res i que amb això puc marxar tranquil. Dic adéu i arrenco a caminar. L’incendi no em dona altra opció. He de marxar.

I quan sóc en camí, abans d’haver arribat enlloc, desperto, tranquil i content de saber que tinc amb mi el que necessito. Tot està bé.

Conscient de que tot està on ha d’estar, m’alço del llit i poso un peu a terra. Segueixo el meu camí, comença un nou dia.

El faqir sufí

Avança el dia i medito sobre el somni. Penso en els faqirs, que saben que la pobresa els acompanya, tinguin molt o tinguin poc, perquè la pobresa és la seva naturalesa interna. Faqir (en singular, foqara en plural; faqira en femení, faqirat en plural– és el nom que reben els deixebles de la vida sufí. Els dervitxos són faqirs.

Però faqir/a vol dir pobre. És un pobre la pobresa del qual és de naturalesa espiritual. Un faqir és indigent perquè sap que res del món és seu. Sap que no té res propi, que la propietat no existeix, que tot arriba i tot se’n va.

Un faqir és un caminant espiritual, és deixeble d’una via, és un caminador que es dirigieix cap a un lloc concret, físic, sinó que va on l’esperit és nu, transparent, pur. El faqir no té coses sinó forces, no s’aferra als objectes ni a les persones, sinó al motor que tot ho crea.

El faqir vola amb el vent i avança amb les corrents… però no es mou sols per inèrcia. Més aviat es coordina amb l’impuls que l’esperona: s’ubica exactament allí on la força que belluga ho fa amb més força. S’allibera d’allò que obstrueix el progrés de la vida, i s’entrega a la dinàmica que la impulsa. Es fon amb l’energia i es despenja dels objectes. Els utilitza per fer coses, però no els té pel què no són.

Sap que les coses son molt útils, en el sentit d’utilitzables, i que no és en ells on hi ha el secret de la vida: però en ells és on ressona, on s’hi reflecteix i s’hi palesa. La força que belluga és visible quan ressona, i per això es manifesta en els objectes.

El faqir viu en la vida i la gaudeix amb tota l’ànima, sense deixar de sentir res del què passa. Agafa els objectes que li arriben, perquè en ells el secret pren la paraula, però no s’hi aferra perquè la paraula amb que s’identifica no és nom sinó és un verb, i això vol dir que no és una cosa sinó que és una acció. El faqir no s’aferra a les etapes sinó que s’obre a les circumstàncies, i les aprofita per avançar… i el seu aliat és el foc, el motor que esperona i la flama que consumeix: la força que belluga i fa brandar.