07 Abr El faqir sufí: La llibertat de la pobresa espiritual

He escrit sobre el significat de la pobresa espiritual des de l’òptica del sufisme. Als que tenim set de coneixement i de riquesa material ens convé recordar-ho, penso, perquè podria ser que la set que tenim no tingués gaire a veure amb aquestes coses i provingués, simplement, del fet som assedegats, és a dir, pobres.

Un apunt previ sobre la diferència entre el coneixement espiritual i el coneixement acadèmic

El coneixement espiritual i el coneixement acadèmic no son de la mateixa naturalesa. Un islamòleg pot parlar de l’islam, i per fer-ho no té perquè ser musulmà. Un musulmà, per la seva part, no ens parlarà de l’islam com ho ha fet l’islamòleg, sinó que ho farà com des de dins, la qual cosa no és millor ni pitjor. El musulmà no en fa, de l’islam, un objecte d’estudi sinó un estil de vida i això porta a que la seva visió de l’islam divergeixi de la de l’estudiós de l’islam com una realitat digne d’estudi.

Dit ràpidament: l’islamòleg és un estudiós de l’islam, i el musulmà és una persona que viu l’islam. No son el mateix. Tot i això, poden ser el mateix. Perfectament. Res ho impedeix. Es dona mes d’un cas i de dos en que l’islamòleg és un musulmà, de la mateixa que no son pocs els musicòlegs que son músics.

En aquest cas no hi haurà diferència entre ser musulmà i ser islamòleg, perquè la pròpia persona s’encarrega de trencar les fronteres entre una cosa i l’altra… fronteres que existeixen si qui estudia l’islam no és musulmà.

No defenso pas que sigui millor associar les dues coses que dissociar-les, i això ho justifico al post Fer el cim i contemplar la muntanya, que defensa les dues accions, la de fer el cim i la de contemplar la muntanya, les considera igual d’interessants, i poden combinar-se però no tenen perquè fer-ho. Espero que s’entengui que no tinc pas la intenció de contraposar l’espiritualitat a l’acadèmia –que poden ser, perfectament, coses complementàries–, sinó de diferenciar una cosa de l’altra.

El coneixement acadèmic i el coneixement intern

El coneixement acadèmic aspira a ser científic, objectiu, rigorós, demostrable, etc. Això implica una certa exterioritat: Distanciar-se del món –de la muntanya o de l’islam, per exemple– permet apreciar-ne coses que des de dins posen passar desapercebudes, per properes o pressuposades.

El món pot ser tractat com un objecte extern. Això és el què es fa a totes les facultats i escoles. Això no treu que l’acadèmic no sigui un individu que pugui aprofitar aquest coneixement extern per transformar la seva interioritat. Gràcies als seus estudis, un islamòleg pot decidir acceptar l’islam i abraçar-lo, o també pot allunyar-se’n i ubicar-se ideològicament als seus antípodes. Però no és cap d’aquestes dues una meta necessària dels acadèmics, que es poden conformar perfectament a estudiar el seu objecte d’estudi com a tal, és a dir, com un objecte, i desimplicar-lo de la seva vida privada.

El coneixement del deixeble d’una via espiritual és sempre de naturalesa interna. De ser extern el deixeble no és tal cosa, sinó que simplement n’és un pretendent. Això és molt habitual en les fases inicials del camí espiritual, perquè aquest pot començar amb una aproximació a la poesia o la filosofia que s’identifiquen amb l’espiritualitat, sense ser-la necessàriament, perquè l’espiritualitat no és sinó quelcom que circula a través de la poesia i la filosofia, però no son la pròpia poesia o la filosofia.

L’espiritualitat, insisteixo sovint en aquest blog, es basa únicament en l’experiència. Per obtenir una experiència de naturalesa diguem-ne espiritual, pot servir-se, naturalment, del coneixement acadèmic, però se’n serveix amb l’objectiu de realitzar una transformació interna, no un enriquiment intel·lectual. El seu objectiu, insisteixo, no és el d’adquirir coneixements externs sinó el de seguir un procés espiritual, i això implica una altra manera d’aprehendre les coses.

El camí espiritual és un procés de transformació

Al deixeble de la via sufí, en l’islam, se l’anomena faqir, que vol dir pobre. La pobresa del sufí és entesa com condició natural del deixeble del camí espiritual, perquè com que el seu objectiu és el de transformar-se, admet que el què té i sap són allò que ha de transcendir: dona més importància al què no té que al què té, al què ha de tenir que al què ja ha succeït. La pobresa, cal apuntar-ho, no és econòmica. Es tracta d’una manera de sentir-se, de relacionar-se amb el món. El pobre és un indigent que se sap necessitat. El faqir pot tenir set de coneixement, i de riquesa material fins i tot, però s’esforça per recordar que la set que tenim no té gaire a veure amb aquestes coses sinó que prové, més aviat, del fet que les persones som necessitades, assedegades, és a dir, pobres.

La pobresa espiritual és, segons el faqir, un estat natural. És l’acceptació de que la vida necessita aliment, que la pròpia individualitat no té sentit tota sola, que en l’existència no hi ha res autosubsistent. Tot està necessitat perquè tot està interrelacionat. El faqir sap que no coneix al Creador, però el reconeix, perquè se sap a si mateix una creació, i precisament per això, com que reconeix, però no coneix, el faqir es considera pobre.

Accepta un Déu de qual no en sap res, però ho fa perquè sap que deu la seva vida a un fet creador, a uns processos i a una força que el transcendeixen de tot, i de les quals ignora més coses que no pas en sap. De fet, sap que no és capaç d’entendre la majoria de coses, però sap que habita inevitablement en aquest mar que el desborda, i per això s’hi entrega, hi creu. El faqir s’obre i es deixa impregnar per allò que no sap. No saber no el porta pas a tancar-se, desconfiar, o a negar, sinó a creure, a acceptar com a possible allò no està en posició de negar.

Una persona amb una espiritualitat viva és una persona desaferrada –o més ben dit, desaferrant-se progressivament–. Això vol dir que no es tracta d’una persona que aspira a la riquesa intel·lectual ni material, per bé que pot tenir-ne o desitjar-la, també, sinó que aspira a la una estat de pobresa espiritual que l’allibera, que el desaferra de les coses, dels judicis i les obligacions. no cal deixar de tenir coses per entendre que no tenen un valor final. El faqir penetra el camp de la llibertat, el domini de la seva ciència és completament obert, perquè mai l’objecte del seu estudi és aliè a si mateix, per molt que si li escapi de la seva comprensió. Diguem que se sent part de la cosa, i això li treu autoritat sobre la cosa. No la vol com a cosa, doncs, perquè no es reconeix capaç de veure-la com a tal. Insisteixo: és per això és pobre, i no pas perquè no tingui diners. És pobre d’esperit.

La ciència espiritual

Perquè hi hagi acadèmia cal que hi hagi objecte d’estudi, un temari, un procés d’aprenentatge, i cal que aquest sigui tancat, perquè això el converteix en verificable. Ha de poder ser avaluat, quantificat, reconegut per altres. Perquè hi hagi espiritualitat cal precisament al contrari: cal que aparegui allò que, de purament qualitatiu, sigui exclusiu i individual, que no es pugui transmetre, que sigui secret pels altres.

El coneixement espiritual fon els objectes amb el subjecte, integra les coses en una massa que tot ho absorbeix i res separa, la de l’experiència, la de la vivència. En altres espais he posat l’exemple de la mel, que per ser coneguda ha de ser degustada, no explicada, l’exemple del músic –l’interpret– i la música –el so– com a elements inseparables en un procés –musical– que els requereix a tots dos simultàniament, o l’exemple del llamp i el tro, que solen ser vistos com a coses diferents i, tanmateix, no són sinó dos aspectes d’un mateix fenomen.

El fet de poder diferenciar els aspectes intern i externs de la realitat no implica necessàriament haver-los de separar. L’espiritualitat precisament s’encarrega d’ensenyar-los que units es completen l’un a l’altre i conformen un món ric, canviant, obert i inexplicable, però vivenciable. Paradoxalment, no pel fet d’apreciar la unicitat de tot plegat nega necessàriament la separativitat de les coses. al contrari. També aprecia les coses del món en tant a objectes separats els uns dels altres, és a dir, com ho fa l’acadèmic. Ara bé, considera que aquesta separació no és definitiva, i que és poc més que aparent. La separació és com un efecte que permet un estat de consciència, el de la multiplicitat i la separació, que s’extingeix progressivament a mesura que s’avança en la via espiritual. És a dir, la separació té un sentit, i és el de ser transcendida. És a dir, aprehendre-la com una condició relativa de la realitat, i no com un atribut de la seva naturalesa essencial.

La ciència espiritual és una ciència interna

L’espiritualitat és una ciència interna, es diu de vegades, perquè tot ho engloba en un interioritat, la de la realitat, la qual res deixa a fora. Qui viu és l’U, l’únic, el primer i l’últim, i les formes que adopta aquesta vida única i gran, malgrat ser múltiples i diverses no deixen de ser, paradoxalment, reflexes d’aquesta vida única de la qual només en podem imaginar la seva grandesa.

L’espiritualitat obliga –o porta– a percebre les coses com un tot complet, del qual res se n’escapa, però que al mateix temps és obert i canviant, i admet que coses noves arribin i coses velles se’n vagin. L’espiritualitat entén la realitat com a sinònim de Vida, i això provoca que el deixeble tant se senti identificat amb allò que l’interpel·la com amb allò que li passa de llarg. Això el fa pobre, al deixeble, que sap que sempre se li escapa més que no pas abasta.

L’espiritualitat ens remet a un objecte tancat –perquè ho inclou tot, fins i tot al subjecte que estudia– i obert alhora –sempre canviant i, per tant, inabastable, viu, en procés–. L’objecte d’estudi de l’espiritualitat no és, per tant, un objecte malgrat que pot ser vist com a tal. Ho és i no ho és. Serveix estudiar-lo com a tal, o fa nosa fer-ho. Depèn.

Quan es parla de ciència interna cal entendre que la interioritat a la qual remet engloba l’exterioritat. És a dir, que es tracta d’una interioritat que no deixa res a fora. No es tracta doncs d’un dins que s’oposi a un defora. Però el defora segueix existint, en l’espiritualitat, que com dèiem no es recull en un dins que exclou el defora. El món no és a fora, només, és també a dins, i resulta que el món de dins i el món de fora són el mateix món.

Poder veure coses a fora no implica assumir que estan separades del dins que les observa. El món extern, aleshores, allò que veiem a fora, remet a allò que hi ha a dins, s’hi identifica i hi correspon. I a la inversa. El que hi ha dins pertany a allò que hi ha a fora, en forma part, i no és considerat en si mateix, tampoc. Tenir un jo no significa gaudir d’una base sòlida sobre la qual estudiar l’exterioritat com si se’n pogués ser independent. I al revés: no ser independent del món no significa deixar de tenir un jo. No se si m’explico. Si s’entén el què dic poden passar dues coses: que s’apreciï un estat de perplexitat mental, o que el què dic sembli incongruent.

I és que això de la incongruència és una altra de les necessitats de l’espiritualitat: no és entesa si només és estudiada com un objectes no viscut. No son pocs els mestres espirituals que has afirmat que les crítiques que rep el seu discurs reafirmen el missatge que transmeten. Més enllà de la lògica hi ha quelcom coherent, ens diu l’espiritual. Però aquesta coherència és de naturalesa espiritual i de cap altra mena, i no pot ser apresa per cap via que no sigui l’espiritual.

El món som nosaltres i nosaltres som el món, malgrat que un i altre no siguem una mateixa cosa. Això és el què ens diu l’espiritualitat, que ens vol deixar la ment perplexa, meravellada. I és que la vida ens meravella, la realitat ens sorprèn. Així, si el coneixement espiritual és el coneixement directe de la vida i de la realitat, ha d’aportar sorpresa i meravella, perquè sorprenent i meravellosa és la realitat i la vida. No queda altra, en això del coneixement espiritual la lògica racional està al servei d’una lògia espiritual que la transcendeix. I la lògica racional tant pot afirmar com negar la lògica espiritual, tan pot oferir´se al seu servei com pretendre inhibir-la.

La ciència espiritual és una ciència de correspondència i interrelacions, universal i particular alhora, el temari de la qual consisteix, per entendre’ns, en deconstruïr tots els conceptes que les altres ciències han catalogat i descrit, perquè els fusiona en un mar o no tot segueix essent la cosa que és i, alhora, deixa de ser-la. No desaprofita les veritats de la ciència, però les ubica en una relativitat que les converteix en passatgeres, secundàries, útils però no finals, perquè la meta final de l’espiritualitat cau més enllà de la paraula, del número, del subjecte i de l’objecte: és la font d’on tot això emana, misteri dels misteris, porta de les portes, origen del principi, final de tot.

La ciència de les ciències

L’espiritualitat és la ciència de les ciències, la ciència que transcendeix a totes les ciències, que les fusiona, les integra i les desintegra. Les contempla i se n’aprofita, les posa al seu servei, i després les extingeix, com a ciències, perquè les posa al servei d’una manera d’entendre les coses que no és acadèmica, sinó paradoxal. És a dir, admet el què diu i ho integra, no ho nega pas, però no converteix les seves afirmacions ens veritats finals, sinó que obliga a interioritzar-les, a passar-les per un procés d’experiències: mira les coses, se les empassa i les fa seves, i després de menjar-les, les digereix, les transforma i les expulsa de nou, transformades. Això és el què fa l’espiritualitat amb les coses: les vol tenir i les vol eliminar. Les vol a dins per poder desempallegar-se’n i obrir-se al nou escenari que hagi de venir. I per això pot no sentir interès per determinada forma de coneixement: no sempre vol utilitzar la ciència.

Si l’acadèmic té un objecte d’estudi determinada, al qual acota, el deixeble espiritual té per objecte d’estudi allò que transcendeix l’objecte d’estudi. És a dir, té una relació ambivalent amb l’objecte en qüestió: En tant a que s’interessa per allò que el transcendeix, no li interessa el propi objecte, però en tant a que allò que el transcendeix es manifesta en ell, li interessa i molt. Per això la ciència espiritual s’interessa i no s’interessa per la cosa, i per això hi ha molta gent que no reconeix que la seva ciència és d’ordre espiritual, perquè confon l’espiritualitat amb allò que estudia, però ho és.

L’espiritualitat no és independent de les coses i tampoc n’és dependent. És vista en les coses, però les coses la tapen. No és desprèn, per tant, del coneixement extern, ni el devalua, però el posa al servei del coneixement intern, viscut, no suprimeix el món extern sinó que l’inclou en una interioritat oberta, que engloba i acull, i que no deixa res a fora perquè és sempre oberta. El món de fora és percebut per nosaltres i ens afecta, ens alimenta i així és que es torna intern.

Un procés apreciable que pot passar desapercebut

La via espiritual no exclou la via acadèmica. La pot incloure perfectament. No en renega pas. Però la transcendeix, se n’allibera i la converteix en una opció per al coneixement, però no pas en una condició necessària.

Cada deixeble traça el seu recorregut a mesura que el segueix. Això impossibilita que de la via espiritual se’n pugui preveure un itinerari, que se’n pugui establir un pla d’estudi. Pot constar de ritus, però aquests solen ser universals i iguals per a tothom. No hi ha nivells en ells. Els nivells son interns i cadascú els desenvolupa de per si. És com una peça musical que pot ser executada per un músic novell i per un músic expert: el primer la toca d’una manera molt diferent que el segon, i tanmateix estan tocant una mateixa peça. Alguna cosa així podríem dir del procés espiritual: externament pot resulta inapreciable, se’l pot infravalorar i obviar. Tanmateix, viscut internament és un procés innegable, i la persona que sap que el segueix s’adona constantment de la transformació que implica i dels canvis que produeix, de l’enriquiment que li aporta i de la pobresa necessària que li ha permet enriquir-se, perquè només pot enriquir-se qui és pobre. Però tots aquests canvis poder ser, externament, invisibles.

O no, també pot ser que siguin apreciats. Aquesta és la gràcia de l’espiritualitat, a la qual em penso que la meitat dels científics o acadèmics poden defensar mentre que l’altra meitat pot desqualificar. Vet aquí una mostra de la grandesa de l’espiritualitat.

Un profeta analfabet?

El camí espiritual és una via d’acció que s’adapta a cadascú, i no tothom està obligat a tenir uns estudis superiors. Tenir-los no significa tenir coneixement espiritual. Per això del profeta de l’islam sovint se’n diu que era analfabet, i és més que probable que no ho fos: era comerciant, i com a tal, en l’època que vivia, el més probable és que tingués un coneixement suficient de les lletres i els números.

L’analfabetisme del profeta Muhammad, com l’entenen certs estudiosos, és simbòlic: remet a la transparència, a la puresa del coneixement, remet a un coneixement directe, vivencial, experimentat, que no es deixa emmarcar en un alfabet, és a dir, en un esquema tancat, sinó que remet obert.

La vivència del profeta Muhammad va consistir en conèixer i transmetre quelcom que pertanyia al més enllà, però que se li presentava en el món immediat. Això fa que l’alfabet gràcies al qual anomenem les coses d’aquest món li quedés curt, i malgrat ser utilitzable el missatge és revelació i això vol dir que no troba encaix en aquest alfabet: el desborda.

És per això que el faqir sufí, com el profeta de l’islam, és un pobre, un indigent: malgrat que tingui un alt nivell d’estudis i un poder adquisitiu elevat, la seva condició és la de sempre pobre, perquè se sap menut davant la gran realitat que se li presenta davant dels nassos, i dintre seu. Ser pobre significa estar obert al què hagi de ser, està disposar a canviar el què se sap pel què hagi de venir, a entregar el què es té per rebre el què hagi de venir.

El faqir sufí

El faqir sufí és lliure de tot el què té i de tot el què sap. Ho utilitza, naturalment, però no ho vol en si mateix, el què té i sap, sinó que ho posa a disposició d’un objectiu que ho transcendeix, que no és altre que el d’entrar a la següent fase de Vida, i això no implica només el després de la morta, sinó també el demà o fins i tot el d’aquí-a-un-minut, perquè també allò que tindrà lloc d’aquí a un segon pertany al nostre més enllà.

El més enllà doncs no és un altre món, sinó que és el món per esdevenir. És el món que no tenim, naturalment, i per això cau més enllà de nosaltres. No cau pertany a un altra àmbit. Pertany a la mateixa dimensió, el què passa és que encara no ha tingut lloc. És per això que l’islam repeteix constantment que no hi ha més realitat que la Realitat, que no hi ha més vida que la Vida, i que no hi ha multiplicitat si no és en el si de la Unitat. No hi ha realitats separades, per bé que hi hagi nivells de comprensió diferents i plans d’existència amb aspectes formals diferents.

La pobresa

No tot és ara i aquí, però res és fora de l’eternitat. Si busquem la unicitat en l’aquí, en l’ara i en el nosaltres, no la trobarem pas. Ara bé, si posem aquest ara, aquest aquí i aquest nosaltres al servei d’aquesta realitat una, aleshores potser sí que podrem apreciar que Ella és una. Això és precisament el què fa el faqir, i per això es reconeix pobre: sap que la seva pobresa implica la riquesa del món: que la seva entrega és una renúncia que aporta el tot: és despendre’s de tot per obrir-se al tot. És entregar tot allò efímer i posar-ho al servei d’allò etern, és admetre que les coses relatives, tot i ser-hi i ser-hi perquè se’n gaudeixi, estan només al servei d’una realitat que és absoluta. La pobresa de les coses relatives és perquè l’absolutesa que travessa a través d’elles brilli i resulti aprehensible.

El faqir treballa per alliberar-se, no per enriquir-se. Sap que la riquesa del món no és seva, i que ell només la degusta. En degustar-la, precisament, entén que la grandesa d’allò que esta assaborint no està en el fet d’assaborir-ho, sinó en la possibilitat de poder-ho fer… i deixar-ho de fer, després, per tal de poder degustar altres coses.

I és que aquesta pobresa que el faqir reconeix en si mateix és la condició que li permet apreciar, al 100%, la riquesa de la realitat.

Dona-ho tot a Al·là, i Al·là t’ho donarà tot
Sidi Mounir al Qadiri al Boutchichi