19 Mar El camí espiritual: una via d’acció

Per sortir del pou primer cal que baixi fins a trobar l’aigua.
Sortir-ne, sinó, no té cap sentit
Pensament inspirat en l’Yijing

Potser un emprengui un camí espiritual buscant grans certeses, i s’adoni, poc a poc, que més aviat el què troba són dubtes i, potser sí, alguna petita espurna de llum.

En un món canviant, res és definitiu, i cap veritat roman perllongadament. Al llarg del seu curs, tant el caminant com el propi camí canvien. Allò que resultava veraç i definitiu en una etapa resulta irrellevant o fins i tot fals en una  etapa ulterior.

Espiritualitat i acció

L’important no és assolir, doncs, una meta o un grau. L’important és canviar. Transformar-se. Sol ser rere aquests canvis que s’hi endevina la força constant que tot ho mou. Tot i resultar inefable, aquesta força es revela inevitable.

I així arriba el moment en què el caminant deixa de buscar gran veritats, raonables o explicables, i passa a moure’s més aviat per aquella petita vivència que sap que ha existit. Això és l’únic que sap, i tot i reconèixer que neda en un mar de boira, una petita escletxa li va obrint camí. I reconeix aquest camí en les petites llums que li són ofertes, sempre en forma d’experiència viscuda en primera persona. El camí doncs, més que altra cosa, és l’acció que un du a terme.

La consciència de la certesa

Qui s’adona de la seva petitesa, sap que aquesta ho és tot per ell: No té una gran veritat a la que aferrar-se o en la que creure, però té l’enorme seguretat de ser conscient d’allò que sap. A pesar de que també sap que això canviarà, també sap que ho sap. Per petita o irrellevant que sigui la seva certesa, és la que posseeix en aquell moment: És una veritat en la que pot creure, no com un dogma de fe, sinó com una vivència irrefutable que no podria pas negar per res del món.

Un caminant espiritual –per exemple el faqir sufí– s’adona que la seva petita i contingent relativitat ho és tot per ell. I així és que s’adona que el tòpic és cert: Com que sap que no té res, sap que tampoc té res a perdre. És aleshores que ho pot fer tot, que és capaç de tot, o més ben dit, qualsevol cosa, perquè poc li importen els límits o les possibilitats. Ell no es guia per raons o judicis, sinó per sensacions i –petites– certeses… i aquesta és la meravella del camí espiritual, que fa que la més gran acció s’immisceixi en el gest més petit, i que coneixent poc, un ja sàpiga molt.