02 Abr Creure en la revelació

Es fa difícil creure en una revelació. A aquestes alçades del segle 21, en un moment en que el coneixement científic ha assolit un desenvolupament considerable, pensar que textos com la Torà o els vedes puguin ser paraula revelada de Déu resulta certament difícil d’entendre.

Des dels textos Smirti dels Vedes fins a l’Alcorà, passant per les taules de la Torà o el Daodejing, els textos revelats conformen la base doctrinal de les grans tradicions religioses.

Com podem creure-hi?

La resposta a aquesta pregunta és més senzilla del què sembla: Només cal obrir-se a una dimensió més àmplia, acceptar que la vida és més que estàvem percebent, que la realitat va més enllà del què som capaços de percebre d’ella.

La ciència no arriba tot, això ja ho sabem. El coneixement abasta molt més que el què coneixem com a coneixement científic. Tots sabem que un petó i una abraçada agraden, que un insult molesta i que un cop de puny fa mal. Tots sabem què hem menjat avui per esmorzar i on està la plaça Major de la nostra ciutat, i mai hem necessitat cap experiment per a saber aquestes coses. L’experiència de la vida ens aporta, de per si, informacions veraces i empíriques a les quals som sensibles i a les quals responem amb naturalitat.

Els llibres sagrats ens obren la porta a aquest mateix tipus de coneixement. Els hem d’entomar com qui gaudeix de que el vent el pentini i de que l’aigua el mulli. El coneixement que cal buscar en un llibre sagrat, per tant, no és el que hom pot trobar en un volum preparat amb rigor, fruit del desenvolupament intel·lectual humà. No, no. Un llibre sagrat sorgeix espontàniament, sense que nosaltres el busquem o el decidim, sense que nosaltres el pensem o l’anhelem.

Com ens arriba?

L’aportació dels llibres sagrats no és com la del coneixement adquirit, no és producte d’una adquisició, no vehicula la informació que els humans hem vist a fora, no recorre un itinerari que va de nosaltres cap món, sinó que es deu a un trajecte invers: prové d’una obertura: és un coneixement que ve cap a nosaltres i a nosaltres només ens correspon acceptar-lo o no.

Com la vida mateixa, de fet, i com la majoria de coses que ens passen, que ens son donades gratuïtament i sense que oferim res a canvi. Les persones que estimem apareixen a les nostres vides de la mateixa manera que nosaltres hem aparegut a les seves. Les lectures que llegim i la música que escoltem se’ns presenten com un regal. Les coses venen, i després se’n van, i generalment no ho fan com a resultat del nostre esforç, sinó perquè la propensió de la vida deté aquesta naturalesa: el món ens transcendeix, l’univers ens inclou, no nosaltres a ell, i per això la vida –la nostra pròpia vida– escapa al nostre control.

Tot escapa al nostre control, ara i sempre. Aquesta és la condició de la vida, i qui aspiri a controlar-la aspira a un poder que mai li serà atorgat, i caurà tard o d’hora pres de les xarxes de la realitat, perquè la realitat ens empresona… però gràcies a que ho fa ens dona vida. No tenim vida al marge de la realitat. No tenim forma fora de la forma que té el món, i això ens pot portar a sentir-nos víctimes d’un sistema rígid, d’un sistema fet al marge de nosaltres, o ens permet aprehendre que la naturalesa del món és transcendent, immensa i màgica, i que si bé les nostres facultats son limitades, no així les de la Vida, aquella vida que escrivim en majúscules perquè no és nostra sinó que circula a través nostre. La Vida alimenta les vides, però no és visible sense aquestes.

La Vida és un miracle. El món és una meravella. L’Univers és immens. I nosaltres tenim el privilegi de formar part d’això. Si ens hi obrim podem copsar la magnífica naturalesa de l’existència, entreveure la grandesa de tot el què tenim a tocar i que tantes vegades no valorem.

Tot és una revelació

Obrir-se a la força de la vida és admetre que ens transcendeix, que no la decidim o la creem nosaltres a la nostra manera, sinó que ens ve i se’ns mostra tal com és ella, en si mateixa.

Entendre que tot és sagrat, al nostres ulls, que tot és revelador perquè tots en mostra la immensitat del fet que la realitat existeixi, acceptar que tot ve i se’n va, és assumir la lògica de la vida, és afinar-se amb la realitat, harmonitzar-se amb la força que vivifica.

Els llibres sagrats formen part d’aquesta lògica. Són llibres ens els quals hi llegim el funcionament de la vida segons els seus propis principis. Els llibres sagrats són una manera com la vida ens parla, d’entre tantes altres. No són llibres escrits per les persones, no son llibres que en parlin de l’ambició humana, ni tan sols de la seva cultura o la seva sensibilitat. Simplement són llibres sorgits d’allò més natural, apareguts de la interioritat més profunda de la pròpia vida, de la realitat més inherent del món.

Ens els llibres sagrats és la inherència qui ens parla. El seu origen és secret, per nosaltres, com ho és l’origen de la vida, com ho és l’origen de l’amor, com ho és l’origen dels nostres sentits i del nostre pensar. O és que potser algú sap com sorgeix tot aixo? Aleshores, perquè ens hauríem d’estranyar que un llibre, unes frases, unes paraules, també proven d’aquest ignot origen desconegut? Que té d’estrany que uns llibres siguin revelats, en un mon on tot és revelat? Que ens porta a creure que la paraula no és una revelació si també els objectes ho son?

Una qüestió pràctica

Per obrir-se als llibres sagrats cal donar-los una oportunitat. Qui els considera un producte humà no pot valorar el sentit que tenen. Obrir-se als llibres sagrats és només acceptar-los com a tal. I obrir-s’hi és el primer pas per, a continuació, poder-hi. Qui els llegeix sense obrir-s’hi no n’ensuma la força.

Entrar-hi és llegir-los, recitar-los. I aquest és el pas previ a entendre’ls. Hi ha molta gent, a la qual anomenem els experts, que els llegeixen i ens entenen, aparentment, però que no s’hi han obert, i aleshores no els entenen, en realitat, perquè només comprenen les paraules que diuen o les rimes que sumen, i no la màgia que a través seu opera.

La màgia que els penetra i que els desborda és la mateixa màgia que insufla la vida de vitalitat. Per això cal primer reconèixer que la màgia forma part de la pròpia vida, i aleshores es pot assumir que aquesta màgica present en la vida també es troba, de manera natural, en els llibres revelats.

Un hàbit

Quan la lectura dels llibres sagrats es converteix en un hàbit la seva màgia comença a prendre forma. Recitar-lo de manera regular i atendre a veure què passa és una proposta espiritual per excel·lència, és donar un pas cap a l’esperit que vivifica, cap a la força que crea i origina, i esperar a veure què succeeix.

Aplicar el què diuen els textos, dur a terme les seves propostes i realitzar-les és fer ben bé el mateix que fa qui executa el mandat que escolta en el seu cor, i es dedica a fer allò que estima. El llibres sagrats també ens parlen de la veritat, però ens parlen de la veritat universal, no de la nostra menuda veritat particular. Per això tenen tantes coses que no entenem. No diuen només veritats comprensibles. També en diuen moltes que no son per nosaltres, que estan en una altra llengua o remeten a una situació que no és la nostra. Però això no els fa ser menys veraços que la veu del nostre cor o les visions dels nostres ulls, senzillament els fa més universals.

Els llibres sagrats, com tot el què fa aparició en l’escenari de l’existència, revelen la realitat que els dona origen, és a dir, descriuen la realitat realitzant-se: mostren l’origen en procés de desenvolupament, la potència originadora en forma determinada, la transcendència feta immanència, l’acció feta cosa, el verb fet cosa.

Donar-los vida

Els llibres sagrats no son abstraccions ni teories, son pràctics i efectius. Son realitzables, però perquè esdevinguin realitat cal, d’alguna manera, realitzar-los. Com la vida mateixa, vaja, que no té entitat fins que sorgeix. La vida necessita dels vius, i la revelació necessita ser revelada. És a dir, ha d’arribar. Aquest és el sentit que els origina: busquen que algú s’hi obri, que els entengui i que els realitzi.

Els llibres revelats funcionen igual que la vida: No descriuen la realitat, la palesen, la revelen perquè la son, l’aporten i la regalen, però necessiten que hom s’hi obri perquè sense la criatura viva, sense l’organisme viu que respira, sense el lector que recita no hi ha vida que visqui ni realitat que es realitzi. Així és que si no estem vius no sabem què és la vida i si no creiem en la revelació i la realitzem no esdevé certa. Per verificar-la cal dur-la a terme: aquesta és la condició d’una revelació.

Quan ens obrim als llibres revelats i els comencem a aplicar ens estem iniciant en la seva operativitat: comencem a apreciar que certes transformacions comencen a tenir lloc dins nostre, i en el món que ens envolta, perquè les sincronies comencen a multiplicar-se, les portes de la vida comencen a obrir-se, i les llums comencen a fer-se més lluminoses.

La vida tal com la coneixem comença a transformar-se i això provoca canvis en la nostra manera de pensar. Aleshores, la nostra opinió de la revelació també es modifica, i aquella revelació que ens semblava tan improbable des dels ulls clínics de qui portava les ulleres d’un científic transmuta i esdevé creient.

Qui ha viscut una experiència hi creu i qui s’ha obert a un llibre sagrat, l’ha llegit, l’ha entès, l’ha realitat i n’ha comprovat els efectes no té cap dubte de la seva potència. Ara, qui no ha fet tot això no pot ni imaginar-s’ho.

Els llibres revelats son portes per a la realització de canvis de consciència, son ascensors que eleven en la via espiritual de qui recorre les seves pàgines, però no de qui les fulleja com qui es pensa que en ells s’hi troben raons o justificacions, arguments o lògiques externament comprensibles. La lògica espiritual dels llibres sagrats és interna, és a dir, si no és realitzada no és viva. No hi ha realitat fora d’allò que realitza, la ilaha illa Allah.

Obrir-se al miracle de la vida

La vida és un miracle, sí. Per nosaltres, la vida és inconcebible. I tanmateix és una realitat. És inimaginable… però no cal ni que la imaginem: la veiem, la tenim, la sentim. Això és el què els passa als llibres revelats: si els imaginem no els podrem concebre, no els comprendrem, no hi podrem creure. Per creure-hi cal viure’ls.

El mateix li passa a la vida. Pretendre acceptar-la sense viure-la és impossible. És del tot inimaginable i inconcebible. Per creure’ns-la només podem viure-la. Sinó, ens semblaria irreal.

I així és la vida: la tenim entre nosaltres, i per això no en dubtem. No perquè la pensem o la justifiquem, sinó per que la sentim. La percebem per dins i la veim a fora. El que fa que no la podem pas negar és que l’hem viscut. Res més. No és demostrable, no és creïble per qui no viu.

Creure en la vida, creure en la revelació

Tot el què forma part de la vida té aquesta naturalesa intrínseca, necessitada de ser viscuda per poder ser percebuda: l’aire que respiren els nostres els nostres pulmons és un miracle, la sang que circula per les nostres venes és un miracle, les emocions que senten els nostres cors son un miracle… i les paraules que utilitzem per descriure el què fem i el què pensem també són un miracle. Perquè hauríem de pensar que la paraula és menys revelada que les altres coses?

Perquè hauríem de pensar que les paraules només poden ser produïdes per les persones, si ni tan sols les persones creen el què creen, de fet, perquè també el que creen és un producte realitzat, en última instància, per allò que els realitza a elles. Tot prové del misteri. Tot és d’origen desconegut. Perquè la paraula no podria provenir, directament, d’aquest fons de misteri? Perquè ha de venir a través nostre?

La vida és un miracle, un miracle que se’ns revela. No sabem com ho fa, però sabem que ho fa. Per això creure en la revelació vol dir creure en la vida.

O és que no creiem en la vida, tot i que és un miracle que hi sigui?