La meditació sufí és dhikr - Sufi.cat
1667
post-template-default,single,single-post,postid-1667,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
meditació sufí

La meditació sufí és dhikr

El dhikr és l’entonació del cant dels processos naturals profunds. És una eina per a la rememoració d’allò més essencial, un record de l’inherent, una via per intuir que rere el jo s’hi amaga allò que l’origina.

Diuen que La ilaha illa Allah és és so de la reverberació de l’origen. També diuen que aquesta vibració pot assaborir-se. Per fer-ho cal fer-la: Per degustar l’origen cal originar-lo, perquè de per si s’amaga.

 

Invocació, record

Dhikr vol dir invocació, i també vol dir record, perquè és la invocació de l’origen allò que ens permet recordar que ja hi era. És la creació d’una cosa el què ens permet adonar-nos de que hi és, perquè si no se la recrea de nou, s’extingeix. Aquesta és la naturalesa del món, evanescent, escorredissa… inefable fins que no se’ls recrea de nou, i aleshores torna a aparèixer, aleshores torna a resultar tangible, aleshores torna a ser-hi, l’origen… fins que s’extingirà de nou.

I per això caldrà repetir-lo novament, al dhikr. El joc no s’acaba mai: la realitat juga a canviar-se, la vida juga a transformar-se, l’origen juga a amagar-se.

 

Una meditació simple i profunda

El dhikr, és una meditació molt rica, alhora simple i profunda. Per una banda és senzilla, per l’altra és efectiva. Natural i transcendent, esdevé espontània quan se la realitza, i és que cal donar un pas per descobrir que es camina. De la mateixa manera que la consciència del caminar no pot ser tinguda fins que es camina, la consciència de l’origen no sorgeix fins que se li dóna aparició. Com que l’Originador no està separat d’allò que origina, l’originat por originar l’origen. Tot és qüestió d’invertir el punt de vista.

D’això va l’espiritualitat, la mística: veure les coses del revés ens revela que les coses no són ni del dret ni del revés. Quan ens pensem que les coses son d’una manera, i de sobre les veiem d’una altra forma, entenem que cap de les dues formes és del tot real, i que la realitat és, precisament, allò què els dóna forma.

Quan es medita s’obre una porta a la realitat que, essent profunda, emergeix a la superfície. Recitar i invocar serveix per recordar. Construir una cosa a la superfície serveix per recorda que, en les profunditats, aquesta cosa ja hi era, i és que quan es medita es construeix altra cosa que aquella que ja hi era… però efectivament es construeix una cosa, perquè meditar és una acció com ho són caminar, parlar o menjar. Però diguem que quan meditem ens asseiem a fer una cosa… que ja estava feta.

Per això dhikr vol dir totes dues coses: la invocació i el record, l’activa i la passiva, la cosa que fem nosaltres i la que ens vé donada. L’acció i la cosa, el verb i en nom, no estan separats. L’origen no està pas lluny d’allò que origina, però per descobrir-ho cal retornar a l’origen: Allí hi és tot, de nou, com sempre havia sigut.

I és que des de la separació sembla que només hi hagi separació i des de la unió sembla que només hi hagi unió. Quines coses. D’això va la mística, l’espiritualitat, i no la raó, que no pot arribar a comprendre-ho.

 

L’acció, la realització

El dhikr, doncs, consisteix en la repetició d’un vers que omple aquest fons que ja estava ple, i així fa que aquest no sigui sols un pòsit dens impenetrable, o un buit transcendental inexistent, sinó un jaç sobre el qual descansar, una ressonància que fa comprensible l’hàlit de la vida. L’hàlit de la vida batega en la pròpia vida: allò que origina la vida no és pas diferent a allò que la manté.

On hauríem d’anar a buscar l’origen, si no és en el manteniment? I qui realitza el manteniment de la vida, si no els vius? Perquè li hauríem de voler demanar a l’origen que es revelés, si ho fa a través nostre? Perquè hauríem de buscar a Déu a fora si és dins?

Aplegar-nos amb l’origen és la meta del dhikr, en efecte. Però caldria afegir que la meta no és altra cosa que el camí, que l’origen no és altra cosa que el curs, perquè la reunió de l’un amb l’altra té lloc a cada instant.

No cal anar a la font de la vida per viure. Per viure n’hi ha prou amb respirar, com vam fer la primera vegades, quan vam néixer. Per acostar-nos la font de l avida n’hi ha prou amb què estiguem vius.

El problema és que des de la vida no sempre som conscients de la presència de la seva font. D’aquí el sentit del dhikr, la invocació: en recitar l’origen el fem present. El diem, el proclamem, el reconeixem, el recreem i així, el recordem. I ens adonem que ja hi era: La recreació és una creació, també.

 

Integrar, reunir

Integrar i absorbir totes les realitats en una de sola. Aquest és el sentit de repetir la frase La ilaha illa Allah. No hi ha més divinitat que Al·là, no hi ha més realitat que la Realitat. Múltiples seran les formes d’existència, però única n’és la seva essència.

Només hi ha una realitat, la Realitat, i aquesta realitat està ben viva. La seva vivesa no és pas invisible ni inefable, ans al contrari, és ben perceptible, perquè arreu ressona i vibra. Només cal recordar-la, és a dir, invocar-la. Per sentir una cosa n’hi ha prou amb dir-la.

I tot això és per invitar-vos: digueu el nom de l’origen i el fareu present. Sigueu totes benvingudes, i benvinguts, al retir de meditació sufí, degusteu el dhikr i nedeu en les onades del mar etern. Veureu que les onades que no paren de moure’s no estan allunyades de la força que les impulsa.

Trobareu més informació a adalil.org/retirs/

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies