01 Abr La meditació de la posta de sol

La meditació de la posta de sol, salat al magreb, es fa cada dia al precís moment en que el sol s’amaga per l’horitzó. Naturalment, també es pot fer després, si alguna cosa ha impedit que pugui fer-se en el breu instant en que el sol s’amaga.

No es pot fer abans, però, perquè si es fa abans ja no és la meditació de la posta de sol. La meditació de la posta només pot efectuar-se quan el sol es pon, o una vegada s’ha post. I perquè es pot fer abans, però no es pot fer després?, podria preguntar-se algú. La resposta és ben simple: la posta de sol només passa a ser una realitat a partir del moment en que té lloc. Una vegada ha existit, la seva existència és innegable.

Això fa que la meditació que correspon a la posta de sol pugui fer-se en el precís moment en que té lloc l’ocàs, o més tard, si convé, perquè una vegada ha existit és existent-per-sempre, és a dir, és realitat realitzada: La posta de sol, una vegada ha sigut posta de sol, ha sigut posta de sol per sempre.

Cada dia ens en promet una, de posta de sol, en efecte, però això no vol dir que sigui realitat-realitzada. Si el què volem és meditar amb ella o, més ben dit, meditar amb la força que ens aporta, hem d’esperar a que la força amb que arriba ens sigui donada.

Més enllà de la posta de sol

L’instant precís es que el sol es pon implica un canvi d’escenari, un nou decorat, una nova banda sonora. Meditar amb la posta de sol significa reconèixer l’aportació de la posta de sol. És obrir-se a la vivència que promou, obrir-se a rebre els fruits que aporta.

Això vol dir, atenció, que l’aportació que la posta de sol regala no és la de quelcom propi d’ella, com tampoc es tracta de quelcom nostre malgrat que som nosaltres qui ho experimenta: es tracta d’un fruit que prové d’allò que tant la transcendeix tant a ella com a nosaltres. La posta de sol, com tants altres instants sagrats del dia, només ens revela una força que també la transcendeix a ella.

La força que ens arriba a través dels instants màgics desborda als propis instants a través dels quals ens arriba, perquè es tracta d’una força absoluta, i per tant inefable malgrat per perceptible i indescriptible malgrat que pot ser anomenada. La posta de sol –com l’alba o el migdia– senzillament ens aporta la possibilitat d’experimentar una sensació que ens recorda el sagrat que s’amaga rere la posta de sol.

La sacralitat dels moments

Els moments sagrats –la tradició diu que n’hi ha cinc, però de fet n’hi ha tants com segons té el dia– son sagrats perquè faciliten la presa de consciència del sagrat, no perquè siguin moments. El mateix ens passa quan contemplem la bellesa d’un paisatge, per exemple: el paisatge ens parla de la bellesa, ens la presenta i així ens permet que la reconeguem, però la bellesa no queda retinguda en aquell paisatge, la bellesa és lliure i el transcendent, es palesa en altres llocs, també, i cap dels llocs on es presenta la pot posseir o retenir en exclusiva.

Diguem, per entendre’ns, que la bellesa no és atribuïble als llocs bells, sinó que desfila per ells. Això és exactament el què ens porta a meditar –a resar, a recitar paraules sagrades– en determinats moments del dia: aquests moments revelen el transcendent, el pinten d’un color determinat, el perfumen d’una olor concreta, i així el mostren. Però no l’empresonen pas. Al sagrat no hi ha qui l’enxampi, per molt que ell tot ho travessi.

La meditació és doncs un homenatge a la sacralitat de l’instant, no pas un homenatge al propi instant. De fet, la meditació de la posta de sol és deu, precisament, al fet que el sagrat transcendeix la posta de sol: la necessitat de la meditació sorgeix d’una manera natural, suscitada per la percepció de que quelcom transcendeix la pròpia posta de sol. Amb la posta de sol ens arriba també un excedent que la depassa amb escreix. És en aquest excedent on es troba la força que empeny a meditar quan es pon el sol. El present dóna més que allò que fa acte de presència, i això, pel fet que sorprèn, incita a l’oració i a la meditació.

En sincronia amb el temps

Així les coses, podem afirmar que la força que ens aporta la posta de sol ens meravella més que la pròpia posta de sol. El goig d’un instant desborda el propi instant. Per això meditem, per amor, perquè la meravellosa sensació de grandesa de tot plegat ens desborda.

La idea de meditar en sincronia amb el temps és la de beneficiar-se d’aquesta energia que es desborda però que, al mateix temps i sorprenentment, arriba amb el pas del temps. La posta de sol aporta quelcom que ni ella mateixa no pot retenir… però que tampoc pot deixar de transportar.

Quan arriba un moment determinat podem sentir que una solemnitat l’impregna. Reconèixer la solemnitat del moment és reconèixer la grandesa de coses que de vegades podrien semblar-nos petites, i que no ho son pas. Meditar amb la posta de sol, o després, és adoptar una posició d’humilitat respecte a la força que ens sosté en vida. És reconèixer que té matisos i dinàmiques, i que fer-ho en un moment és diferent que fer-ho a una altra hora. La realitat absoluta és, des del nostre punt de vista, canviant, i d’alguna manera, reconèixer els seus canvis és reconèixer la naturalesa de la seva força.

La forma de la meditació

La meditació del capvespre s’anomena salat al magreb. Si us sembla estrany que a la salat l’anomeni meditació heu d’entendre que entenc la paraula meditació en un sentit ampli, tal com podem veure al post anterior: Meditar és centrar-se (i d’això ens parla l’islam). Hi ha qui ho considerar orar o resar, i tampoc em semblen traduccions desencertades.

Segons dicta la tradició, consisteix en agenollar-se tres cops i posar el front a terra sis vegades, dues per cada vegada que ens agenollem. Entre una postració –sujud– i l’altra cal posar-se novament dempeus, i recitar les mateixes paraules que s’han dit abans de postrar-se per primera vegada, o similars. La importància d’aquesta meditació, més que no pas en la forma amb que es realitza, radica en l’actitud amb que es du a terme, una actitud d’humilitat i entrega que implica un reconeixement dirigit no pas a la pròpia posta de sol com a la força que la genera, perquè de la mateixa manera que nosaltres devem la vida a la terra i al sol, també aquests astres deuen la seva existència a allò que els l’ha atorgat.

La meravella que genera el transcendent

Es resa durant la posta de sol perquè la posta de sol genera meravella, però no se li resa a la posta de sol, sinó a la força que la promou, a la font generadora que la permet, la matriu originadora de l’entorn que ens dona vida.

Fer la meditació de la posta de sol, per tant, no significa agenollar-se davant d’un fenomen de la naturalesa, sinó fer-ho perquè s’ha percebut que aquesta aporta fenomen permet apreciar una força que el transcendeix. Això és precisament el què genera la meravella que convida a meditar, a centrar-se, a harmonitzar-se amb el món.

Si les coses que ens passen fossin simplement coses-que-ens-passen difícilment ens deixarien esparverats. La gràcia de les coses que succeeixen és que ens revelen quelcom que no està en elles: la força que les produeix i les empeny, una força que en si mateixa ens resulta invisible o encegadora, i que per això ens arriba de manera indirecta. No estem sacralitzem els instants o als processos naturals, per tant, sinó que els instants i els processos ens remeten a un sagrat que de tant absolut ens és impossible d’abraçar des de la relativitat i que només reconeixem a través de les coses.

És davant d’aquesta força tan meravellosa que ens agenollem, perquè ens resulta increïble i inconcebible i tanmateix aconseguim apreciar-la i reconèixer-la, i això és el què ens porta a admirar-la i a venerar-la. Insisteixo, la meditació-harmonització-veneració només la fem una vegada hem percebut que aquesta força prenia una forma determinada, no abans. En si ens deixaria cecs, o bojos, en abstracte ens resultaria inabastable: Necessitem el món i els fenòmens, per recordar-la, necessitem que les coses succeeixen, per apreciar-la.