01 Abr Meditar és centrar-se (i d’això ens parla l’islam)

Com ens recorda en Marcel Plana als tallers de meditació sufí, meditar és una paraula que comparteix l’arrel etimològica de paraules com mediar, medicina o medi, i és que la noció de centre remet a equilibri, i per això totes aquestes paraules ens fan pensar en l’harmonia, ja sigui en la naturalesa i la salut, en la trobada amb l’altre per a procurar un acostament de posicions, en el punt d’equilibri d’un quadre d’un pintor o en la interioritat d’un mateix.

Centrar-se és saludable: Centrar-se és mediar en cas de conflicte, és medicar-se per guarir un trastorn de salut, és afinar-se amb el medi ambient i protegir-lo, és recollir l’ànim en la quietud interior, és equilibrar els elements que intervenen en una escena determinada, per atorgar-los l’espai que els correspon de manera connatural.

Trobar un centre implica, de manera inherent, trobar un espai per a cada peça, perquè totes les peces apunten a un centre, o provenen d’ell, o hi estan en relació d’alguna manera, perquè res és independent de les altres coses. El centre és el garant simbòlic de que l’equilibri és possible.

Estat meditatiu i l’islam

A la salat –l’oració més coneguda de l’Islam–, al dejuni, al dhikr –la invocació sufí que procura, a qui la practica, el record d’allò que sempre ha sabut– o a la sama –l’audició de música sacra– les considero meditacions, malgrat no assemblar-se forçosament al zazen o a la vipassana o al cant de mantres.

Malgrat que en les seves formes les diferents meditacions puguin ser ben diferents, son meditacions en tant a ens acosten al centre del nostre ser, un centre que si és vist com un espai pot ser anomenat cor i si és vist com un estat pot ser anomenat fitra, naturalitat espontània.

La via del mig

Les activitats que ens portin a l’estat meditatiu fitra, i que ens arrelin al cor son meditacions, provinguin de la tradició que provinguin i prenguin la forma que prenguin. Totes les disciplines que ens hi porten seran el què l’islam també és: una via del mig, un camí d’equilibri, una via de progressiva harmonització.

L’islam vetlla per la justícia social i la higiene mediambiental.
Per assolir-ho, presenta unes pràctiques meditatives
que serveixen per centrar-se

I és que no sempre s’entén que en l’islam es medita. Però, què significa islam sinó harmonització amb allò inherent? Islam, literalment, significa submissió o entrega, en efecte, però, no signifiquen aquesta submissió i aquesta entrega un intent d’harmonitzar-se amb el medi i amb les forces que l’impulsen? De vegades tampoc s’entén que l’islam és amor, però la meitat dels noms que l’Alcorà dona a Déu son atributs amororos, i l’objectiu de les seves propostes és el d’aconseguir una existència saludable, higiènica i justa. L’amor és central en l’islam.

Un règim de comportament

L’islam és una cosmovisió que proposa un règim de comportament que procura a la persona un retrobament amorós amb la seva naturalesa interna, i a la societat una forma de convivència pacifica. L’islam regula, l’islam harmonitza, l’islam media, l’islam centra, l’islam equilibra, a la persona amb si mateixa i la seva interioritat connatural i en relació amb el medi natural i social.

És sabut que l’islam vetlla per la justícia social, per la higiene mediambiental, i procura una via de desenvolupament espiritual. Sovint, però, no s’entén que això vol dir que l’islam ens parla, dit resumidament, de l’estat meditatiu. L’islam en presenta a si mateix com una actitud, i aquesta serveix per a la realització de tres canvis que son ineparables entre si: higiene ambiental, justícia social i dignitat personal.

Islam vol dir harmonia

Segons propugna l’islam, el fet de prendre consciència del centre d’equilibri intern serveix per afavorir la convivència i l’harmonia amb el medi. El record de de què parla l’Alcorà, el dhikr, és alhora una pràctica meditativa i un compromís amb la societat i amb el medi.

L’estat meditatiu al què ens porta el dhikr, la salat o el dejuni no fan sinó aferrar-nos a un centre que dona harmonia a la interioritat de les persones, però que també les porta a comportar-se d’una manera exemplar. De fet, aquestes practques ens naturalitzen, ens porten a la fitra, la innocència connatural dels éssers,  un estat meditatiu del quan de fet no podem allunyar-nos més que en somnis: la cosa va de despertar, perquè som naturalesa i la pau és un estat inherent en nosaltres. L’islam no fa sinó recordar-nos-ho.