23 Des Espiritualitat sufí: La via del mig

L’univers sufí li resulta completament desconegut, al nostre món d’avui en dia, i tanmateix no resulta del tot exòtic quan hom s’hi aproxima.

El sufisme és desconegut per molta gent, en efecte, però a molts dels que el descobreixen els resulta fascinant, i a mesura que s’hi introdueixen els sorpèn que no els sorprengui de la manera que es pensaven. Els sorprèn però d’una altra manera.

Una espiritualitat que ens sorprèn…

Això em va passar a mi l’any 2006, i em segueix passant des d’aleshores: Com més penetro en l’espiritualitat sufí més em sorprèn, com més m’hi introdueixo més novetats em depara, i a la vegada, com més m’ensenya més veig que de fet no revela altra cosa que allò que sempre hi havia.

El sufisme ens sona a xinès i a català a la vegada: Ens resulta alhora molt desconegut i molt proper a un temps. El sufisme ens sembla llunyà i misteriós, i familiars i conegut, i és que el sufisme no ens parla d’altra cosa que d’allò que ja sabem… encara que ho tenim mig oblidat. Ens ho diu d’una altra manera, i per això quan l’escoltem ens sorprèn, però quan hi parem l’orella ens adonem que ens diu quelcom que ja sabíem.

… però que ens resulta familiar

El sufisme, en ser descobert, revela veritats que un ja sabia, i és precisament això el què el converteix en conegut i misteriós a la vegada. Degut a que ens mostra quelcom que ja sabíem, ens resulta evident i natural. Però degut a que ho havíem oblidat, ens sorprèn i ens meravella.

El sufisme és una espiritualitat com totes les altres, i això vol dir que quan va néixer era nova… però que no aportava res nou. És com si ara inventéssim una nova llengua, i molts comencéssim a parlar en aquesta nova llengua. La novetat seria innegable, però com a llengua no seria ni millor ni pitjor que les altres: permetria certes expressions i ens serivirà en la mateixa mesura que qualsevol altra llenguatge. Al capdavall qui parla son les persones, i no és tan important l’idioma que facin servir com el to de veu amb què ho facin o la idea que expressen: La vida podrà prendre una forma o una altra, però més enllà de la forma que prengui una vida és sempre vida. Cada conformació particular no fa sinó exactament el mateix que les altres, és a dir, revelar la vida i posar-la de manifest. Essent diferent a les altres, cada cosa és com les altres.

Això és l’espiritualitat sufí, i això és cada una de les cosa que la vida ens regala: única i irrepetible, particular i exclusiva, cada cosa que pren forma i se’ns mostra se’n presenta com una faceta més del mateix que ja teníem tota l’estona. Res és nou i tot és nou a la vegada.

La via del mig

Com a via espiritual que és, el sufisme és una via del mig. Això vol dir que relliga passat i futur, orient i occident, ascens i descens, obertura i tancament, aprenentatge i desaferrament, conegut i misteri, novetat i perennitat. El sufisme aporta en la mateixa mesura que despulla, regala en la mateixa mesura que pren. L’espiritualitat no és una via que contradigui al materialisme, perquè aporta coses en la mateixa mesura que les sostreu. L’espiritualitat és allò que transcendeix el materialisme perquè utilitza aquest i el posa al seu servei: Ni el contradiu ni s’hi aferra.

El llenguatge del sufisme expressa conceptes universals. En aquest sentit, no està allunyat de cap de les altres tradicions que, com el sufisme, han guiat cap a una mateixa manera d’entendre les coses. Per això el sufisme ressona tant amb l’hinduisme com amb el budisme, amb el cristianisme com el judaisme. El sufisme no aporta res nou, de fet, i revela les mateixes veritats que tota tradició ha revelat sempre: Mostra el mateix que la pròpia naturalesa ja ens mostra de per si, perquè de no tenir escriptures sagrades, mestres o companys de viatge, tindríem la naturalesa com a mestre i companya. La naturalesa mateixa és el llibre dels llibres. Les tradicions sagrades no fan sinó repetir-nos la sacralitat del món. De manera que no és elles siguin sagrades mentre que el món es profà, sinó que tot és sempre sagrat: la sacralitat i la bellesa del món se’ns revela en contrast amb la lletgesa i profanesa que hi impera… i això ens indica que sempre tot és bell i sagrat, i que mai res havia estat realment profà o lleig.

L’espiritualitat en fa de les contradiccions realitats complementàries, i donant brillantor al món ens permet veure que aquest ja era brillant en si mateix.

Un llibre obert

El món que ens envolta és un llibre obert. La naturalesa ens revela que ella mateixa és sobrenatural. Ella mateixa és el miracle. No calen trucs o il·lusions perquè tot és una meravella. Però no per això ens atrevim a negar la possibilitat de la sorpresa, perquè per inesperada ells ens pot meravellar… encara que res deixava de ser sorprenent

El sufisme ens diu que tot és un miracle, en si, que no hi ha res que no sigui miraculós perquè el mateix fet d’existir depassa tota lògica. La sorpresa de l’espiritualitat és que alhora que ens sorprèn i ens meravella, i que ho fa amb quelcom que ens resulta habitual, mundanal, proper i del tot comú. L’espiritualitat ho és de veritat quan aplega els contraris que semblen desunits, quan aconsegueix reunir allò que no semblava mantenir cap lògica o coherència.

Ara és sempre

El mateix fet de ser-hi, ara, aquí, ens indica que estar aquí, ara mateix, és quelcom increïble. No sabem com ni sabem perquè, però sabem que hi som. I no podrem saber allò que no està al nostre abast, però sabrem que no n’hi ha dubte, de la meravella que ens genera: al mateix temps estarem vivint l’experiència de la vida i força que l’aviva, perquè la immanència és la transcendència feta cosa, perquè l’instant efímer ho és permanentment: No hi ha res més que el present, per això cada instant és etern. No hi ha altres moments, més enllà del què té lloc.

Gràcies a que estem vius podem saber què és això d’estar viu, i podem saber que viure és molt més que estar vius. D’estar vius, només, no podríem estar vius: Necessitaríem d’un miracle per generar la vida. Per això la vida ens desperta meravella, tot i resultar-nos quotidiana i coneguda.

No hi ha conegut sense misteri. No hi ha materialitat sense espiritualitat. I no hi ha una cara sense l’altra, de manera que totes dues en són una de sola. Aquesta és la naturalesa de la via del mig, l’aprehensió del món com una meravella, on totes les direccions conflueixen en un centre que tot ho abasta.

Benvinguts a l’espiritualitat que ens revela allò que ja sabíem, presentant-nos-ho d’una manera absolutament nova i sorprenent. Com la realitat, que essent sempre la mateixa és sempre nova i genuïna. Benvinguts al sufisme, una nova espiritualitat desconeguda que ni és nova ni ens resulta tan desconeguda, quan realment hi penetrem i, per tant, deixem que sigui ella la que ens penetra a nosaltres.