08 Abr El sufisme, l’espiritualitat de l’islam

Diuen que el sufisme és l’espiritualitat de l’islam. No em sembla falsa, aquesta afirmació, però m’agradaria penetrar-hi una mica, per no quedar-nos en el tòpic, i perquè hi ha més maneres d’entendre-ho.

Tal com jo ho, sufisme i islam són una mateixa cosa… i en funció de com se la miri, veiem sufisme o veiem islam. Si obrim els ulls i veiem un llampec, al cap d’una estona sentirem un tro. Son dues coses diferents, el llamp i el tro? Sí. Son una mateixa cosa? També!

Dos espais: la cara interna i la cara externa

Se sol dir que el sufisme remet a un espai d’interioritat, i que l’islam parla de la nostra relació amb el món, és a dir, amb la naturalesa i amb la societat. Vist així, en els dos àmbits hi ha espiritualitat, perquè l’esperit –per traduir d’alguna manera el ruh, l’esperit de la vida, l’hàlit vital– no és quelcom que s’emmarqui en un escenari d’interioritat o d’exterioritat, sinó que escapa a aquestes particions. El ruh és a dins i és a fora.

Aquí, per tant, ja no identifiquem el sufisme amb l’espiritualitat i l’islam amb la convivència social o l’harmonia amb el medi, sinó que entenem que les dues coses son espiritualitat.

Dos aspectes: Actitud i sabor

Si hagués de definir l’islam amb una sola paraula, escolliria la paraula actitud. Si hagués de triar un sol mot per descriure el sufisme, faria servir la paraula sabor. Quan es parla l’islam se sol parlar d’una manera d’estar en món, d’un conjunt de pautes que regulen la manera de comportar-se: l’islam és un règim de comportament, un sistema de relació amb el món, una manera d’ordenar la vida. I de què serveix aquesta ordenació? Per assaborir-la millor, a la vida. I això és el què ens porta al sufisme, que esdevé, si ho mirem des d’aquest punt de vista, en una fase ulterior a la de l’islam.

Assaborir la màgia del món, reconèixer que la meravella de la vida no és sinó la seva realitat natural, això és el què ens diu el sufisme. I com podem degustar la realitat com una cosa bonica, màgica, feta de llum i de veritat, si nosaltres apreciem, també, corrupció i injustícia? Doncs per fer-ho cal l’islam, i així l’islam esdevé la fase ulterior al sufisme.

Dos moments, dues fases, dues etapes

Son dues fases que es donen continuïtat l’una altra. També són dos espai diferents. Son, per tant, com un yinyang. Un yin és una cosa diferent a un yang, oposada per naturalesa… però complementària a ella, perquè tant una cosa com l’altra només tenen sentit en el marc del yinyang. Un yin i un yang son els dos elements que conformen una sola cosa.

Així tenim que el yin i el yang son moviments –interiorització i exteriorització, ascens i descens, obertura i tancament, etc.­ que donen sentit a una unitat en moviment. Yin i yang son dues fases o direccions o moments o llocs que permets que una determinada unitat sigui vida, és a dir, canviant.

No es tracta de que siguin coses diferents, doncs. Ni tampoc de que siguin una mateixa cosa. Es tracta de que siguin a un temps, una mateixa cosa i coses diferents. Crec que això és el què els passa al sufisme i a l’islam.

Dues propensions: cap endins i cap enfora

Podem entendre que l’islam és la manera com la divinitat ens dona i ens ordena. Ens sotmet, si voleu, a la seva llei i ordre. Som naturalesa i la naturalesa segueix unes lleis, o les expressa, si voleu apreciar que les son les lleis les que secunden les coses, perquè també és possible veure-ho així. Així és que no hi ha actitud sense sabor o sabor sense actitud, i no hi ha interior sense exterior ni exterior sense interior

L’islam és una guia per harmonitzar-se amb el món. Ens proposa com comportar-nos, què fer, com actuar. Vist així, l’islam entra de fora cap a dins. L’islam, aleshores, posa més el focus en el nostre aspecte passiu: rebem la vida, que ens és donada gratuïtament. Islam és escolta i integració. Islam és penetració.

Per la seva part, el Sufisme remet a la interioritat, a la mística, a l’intangible. Això vol dir que no es preocupa tant de l’exterioritat, de la forma externa, d’allò aparent.

L’interessa la sensació, l’experiència. I com que la seva ubicació és l’interior el seu moviment és cap enfora: el sufisme és pro-actiu, el sufisme adapta i recrea, respon al món com un agent actiu, participa de la realitat com si el creador fos a dins.

No separació real

Però val a dir que aquestes distincions les estableixo d’una manera merament orientativa, i que avui em serveixen però potser demà ja no em serviran. Vull dir que l’islam també és dins i el sufisme també és a for a, que l’islam també surt i el sufisme també penetra, que l’islam també és actiu i el sufisme també és passiu… i és que dins d’un yin sempre hi ha una mica de yang i dins d’un yang sempre hi ha una mica de yin.

Del què es tracta, quan afirmem que el sufisme és l’espiritualitat de l’islam, és d’entendre que l’islam no és merament una religió, que consta de dogmes o lleis, sinó de vida i d’experiència, de sensacions i de sabors, i malauradament avui en dia son molts els musulmans que ho han oblidat, ens parlen de l’islam com d’una cosa rígida i immòbil, mancada de vida. Només per això ja val la pena fer servir la definició que faig servir al títol d’aquest escrit, malgrat que entenc que és reduccionista i limitada, com tot el què pretén definir i acotar, perquè no només l’islam sufí és un islam espiritual. Ni de bon tros.