El cel és aquí - Sufi.cat
1793
post-template-default,single,single-post,postid-1793,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
El cel és aquí

El cel és aquí

Per la Marta,
a qui li he volgut explicar el cel amb el cap
i he entès que m’entendria més quan en parlés amb el cor.
Aquí ho tens,


 

El cel és aquí: el paradís és un estat.

L’eternitat no està pas desvinculada del temps. No existeix un altre món, com a tal, encara que el cert és que hi ha espais, temps-lloc, que no són l’ara i l’aquí.

Podem afirmar que no tots els estats d’existència estan tenint lloc ara mateix, en efecte, però també que només l’ara i l’aquí té presència ara mateix entre nosaltres, de manera que la nostra incompletesa sembla afirmar-se a cada moment, i que és tota la completesa a què podem aspirar.

No és que nosaltres siguem incomplets, és que aquesta és la naturalesa del món, i per això cursa eternament: per completar-se. I és que la seva completesa és tan real com la seva incompletesa,  i la seva absolutesa és tan real com la seva relativitat.

Déu, l’altre?

La divinitat sol ser considerada alteritat en relació a les persones. És allò que elles no són, allò que no poden concebre, allò que se’ls escapa, diuen. Tanmateix, però, no podem afirmar que, per contra, nosaltres siguem una cosa diferent a ella, perquè no és concebible una existència al seu costat, que no fos la seva. La font de la vida, allò que l’aviva, no s’extingeix una vegada sorgida la vida, perquè la manté en vida, precisament.

Això ens porta a pensar que malgrat que nosaltres no siguem Déu, potser Ell no cau tan lluny de nosaltres com ens pensem.

L’u i el múltiple

No podem dir que tot és u, una mateixa cosa, i quedar-nos tan tranquils, sense considerar la multiplicitat de l’existència. Tampoc podem quedar-nos en el múltiple, sense tenir present un agent relligador que, malgrat inexistent o inefable com a tal, tot ho vincula en una sola i única realitat de la qual res pot quedar al marge.

No podem quedar-nos en l’u ni tampoc en el múltiple. Això és el què reconegueren els xinesos ja fa forces segles, quan acotaren la noció de yinyang, una parella d’elements contraris que pren sentit, no tan sols com a oposició, sinó sobretot com a complementàrietat.

Yinyang

El yinyang és ahora u i dos. És dos perquè una cosa és el yin i una altra cosa és el yang: una cosa és el dia i una altra cosa és la nit; una cosa és l’estiu i una altra cosa és l’hivern; una cosa és la inspiració i una cosa és la exhalació: una cosa és l’ascens i una altra cosa és el descens; etcètera.

Ara bé, la parella d’oposats yinyang evoca sempre la unitat, hi remet constantment i no n’escapa escapa. La parella sempre forma un tot tancat, coherent, complet… però en moviment. La idea del yinyang ens permet aprehendre que malgrat només tinguem accés a una de les dues porcions d’una cosa o d’un procés,tenim constància de la seva completesa. Gràcies a que tenir en consideració una part la resta hi apareix evocada.

El yinyang permet que allò que allò que no faci aparició per la via de la presència també sigui tingut en compte. Així, yinyang ens parla d’allò incomplet, del múltiple, però també d’allò enter, la unitat, el Dao. Un yin i un yang són el Dao, ens diu El clàssic dels canvis, el llibre que dona naixement a la civilització xinesa, de manera que no cal renunciar a comportar-se com a yin o com a yang per pertànyer, sempre i en tot moment, al Dao. Com a yin o com a yang serem sempre incomplets. Ara, com a Dao sempre serem complets.

Gràcies a les nocions de yinyang i de Dao els xinesos varen expressar que no cal eliminar la dualitat per trobar la unitat. Ni viceversa. Per exemple: El planeta Terra té dos pols, el Pol sud i el Pol Nord, i tanmateix no deixa de ser una cosa cosa, com a planeta que és. Igualment, el yinyang ens indica que la unitat es mou gràcies a un mecanisme bipolar, que són dos els pols que li donen moviment a l’u, i aleshores la multiplicitat d’etapes i processos pot fer aparició.

Entre l’u i el múltiple hi ha el dos, i és aquest dos, precisament, el que permet que el múltiple no s’hagi d’extingir per poder abraçar l’u, ni que l’u hagi de convertir-se, per tal de seguir essent u, en una massa homogènia informe i estàtica que suprimeix el múltiple.

No cal que desaparegui la multiplicitat per aconseguir que la unitat es reveli i sigui descoberta. Això no només ho entengueren així els daoistes de l’antiga Xina, sinó que també els budistes ho varen reconèixer, també fa molts i molts anys.

Samsara i nirvana

No pel fet que estiguem en el samsara, la roda de l’existència, deixem d’estar en el nirvana, ens dirien els budistes. Quan hom es troba immers en la roda de la vida, pot arribar a pensar que el nirvana –el cel, el paradís– és una mena d’altre món. Res més lluny de la veritat, diuen els savis del budisme, que admeten que el nirvana no pot excloure al samsara perquè el samsara no és altra cosa que el moviment del nirvana, que no pot estar quiet, perquè està viu.

La realitat, nirvana, malgrat ser una, és viva i canviant. No s’atura. I per tant consta de processos i d’etapes. La multiplicitat té lloc en el seu si. Aquesta multiplicitat és el samsara.

Advaita

També la tradició adual de l’advaita, el centre de l’espiritualitat hindú, ens diu el mateix: El dos està en l’u. Precisament això és l’adualitat, que no vol pas dir que calgui transcendir el dos per abraçar l’u, sinó que del què es tracta és d’abraçar a l’u i al dos a la vegada, perquè coexisteixen. L’un i l’altre són trets d’una mateixa realitat. Per paradoxal que sembli. Tot es u i l’u es múltiple.

Sovint es tradueix advaita per no-dualitat, però aquesta traducció resulta incompleta, ja que remet a una de les facetes de la unitat: la que es mostra com al contrari de la multiplicitat. Ara bé, si entenem que la multiplicitat no només s’oposa a la unitat, sinó que també l’expressa, i li dona forma i moviment, aleshores entendrem que la unitat no té perquè eclipsar la multiplicitat, sinó que pot brillar en ella.

De nou, no cal fer desaparèixer al múltiple per aconseguir ser testimonis de l’u. Si la multiplicitat negués la unitat, si realment s’hi oposés, aleshores tindríem una cosa més enllà de la unitat, i la unitat aleshores no seria real. Per real, la unitat necessita la multiplicitat.

Islam

L’islam no és aliè a aquesta cosmovisió compartida per daoistes, budistes i hindús. Els musulmans ho veuen ben bé de la mateixa manera.

Podríem dir que la creença més rellevant en l’islam és el tawhid, la unicitat. Aquesta unicitat, no cal que ho digui, no s’expressa sols en forma de monoteïsme –un sol Déu separat de les criatures–, sinó que aquesta unicitat, divina, és complexa, i tot ho abraça. Si la unicitat del tawhid només ens parlés d’una unitat immòbil aleshores el dos i la multiplicitat, en quedarien exclosos… i això voldria dir que fora de la unitat hi ha espai per a quelcom.

“Tot ho hem fet de dos en dos”, diu l’Alcorà (51:49), que implica a Déu mateix en aquestes parelles. En l’Alcorà, Al·là s’anomena a si mateix amb noms que tenen tota la forma de ser oposats complementaris. Només en mencionaré dos, dels seus noms, que venen a ser categories amb les quals el podem associar, atributs gràcies als qual el podem identificar: Déu és el Vivent i el Vivificador.

Així doncs, Al·là, segons diu l’Alcorà, és el Creador i la Creació. No en va Ibn Ata’allah d’Alexandria es pregunta Com pot velar-se amb alguna cosa, el Real, si aquest vel existeix en Ell, està present i es manifesta? [Las máximas de sabiduría de Ibn Ata’allah de Alejandría, comentadas por Ibn Ayiba Al-Hasani. Puertas de Castilla ed. 2015 (p.225)], o també: Heus aquí el que et demostra la Seva omnipotència (…), que s’oculta de tu amb allò que no té existència fora d’Ell [cita extreta de la Introducción al sufismo, Titus Burckhardt. Paidós Ed. 2006. (p.71)]

Unicitat, tawhid, vol dir que tot és u. També el dos. De nou, res escapa a la unitat. Ni tan sols allò que se li oposa, aparentment.

El paradís es un estat

I tot això per tornar a on hem començat: que el cel aquí, que el paradís és un estat. Potser sí que es tracta d’un més enllà per a aquells que no l’estiguin assaborint… però això no treu que el paradís hagi de poder-se assaborir ara i aquí, i hagi de poder-se manifestar en tot lloc i en tot moment.

Si som conscients que, malgrat el món és múltiple, la unitat també es present ens estarem obrint a la consciència del cel. Si sabem aprehendre que el món de la multiplicitat no és només allò que oculta l’u sinó també allò que el manifesta, estarem fent el primer pas per esdevenir capaços de captar la unicitat.

No ens caldrà despullar-nos de la multiplicitat, aleshores. El què caldrà, això, sí, és despullar-nos de les impureses, és a dir, de tot allò que no ens permet apreciar que l’u és, efectivament, real ara i aquí. Quan no som capaços d’aprehendre que la unitat sempre hi és és que un vel és encega. Un treball espiritual és precisament un aprenentatge per aprendre a apreciar la unitat sempre present i arreu visible.

No cal que esperem a morir per construir el cel. El podem realitzar avui mateix, en el lloc on ens trobem. Només és qüestió d’obrir-s’hi i descobrir-ho. I si no som capaços de fer-ho, tenim a disposició nostre unes tradicions espirituals com el daoisme, el budisme, l’hinduisme o l’islam, i tantes altres, que ens ofereixen mètodes per aprehendre que, realment, el cel és aquí, encara que no ho sapiguem veure. totes aquestes tradicions no son, per tant, religions que remetin a Déus diferents, sinó mètodes diferents que expressen, en llengües diferents, el camí al punt de trobada.

L’espiritualitat no diu pas que calgui morir per abraçar la unitat, perquè la mort no existeix, des del seu punt de vista: Rere un estat en vu un altre, i mai s’acaba, la roda de l’existència de l’esperit. el què s’esgoten són les formes passatgeres, però no la Vida, en majúscules que hi ha en elles, que les travessa i les relliga a totes.

La vida s’obre pas en formes diferents tota l’estona, i no hi ha res que la pugui aturar. La gràcia no consisteix en atrapar la vida, en aturar-la, immovilitzar-la, empresonar-la o en extingir-ne les seves formes canviants. La gràcia més aviat està en entendre que totes les formes de vida son passatgeres i que totes elles estan igual de prop de la seva font, perquè és la font de la vida la que viu a través d’elles. La Vida una, la de l’esperit, travessa totes les vides i pren múltiples formes. Apreciar aquesta Vida en cada una de les seves formes menudes –les vides– és residir al paradís. És entendre l’existència com una sola cosa, la vida de Déu. És entrega el què cal doncs, no dissolució. Si entreguem la nostra vida a la gran Vida aleshores podrem apreciar que això no elimina la nostra menuda vida, sinó que l’omple de sentit.

 

Realitzar la unió

 

El despullar-se que permet apreciar la unitat no implica una dissolució o una destrucció del món de la creació, plural i inesgotable, sinó només de les seves formes irreals. Entregar-se a la unitat no vol dir extingir-se com a criatura, sinó que vol dir desaparèixer com a ego, com a entitat que es creu separada i independent, perquè allà on qui viu és la vida, ja no vivim nosaltres, com a individus.

Quan deixem de viure com a individus ja només viu la Vida, però aquesta vida viu en les criatures. És així que desapareixem…. sense que desaparegui res. Només s’esfuma allò que era il·lusori: la separativitat.

I mai hem sigut, realment, un individu diferent, un ens separat. Sempre hem estat donant vida a Déu, o com se digui, i sempre hem estat al cel, al nirvana, al dao.

Descobrir-ho és caminar el camí espiritual, i això es fa de manera progressiva, és a dir, en vida… en aquesta o en la següent, perquè la vida no s’atura. Ara, de nosaltres depèn si les vides que vivim tenen lloc al cel, és a dir, en la consciència de la unitat, o no.

Si el què volem és anar al cel no ens cal esperar a morir, perquè allí trobarem una altra vida que ens proposarà crear , o no, el cel. Per això tots diuen que el cel depèn sempre del què fem.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies