30 Jun La dimensió espiritual de la festa del sacrifici

La festa del sacrifici, eid al adha, commemora que Abraham renunciar al seu ego i va posar-lo al servei de la voluntat divina. El sacrifici d’Abraham simbolitza així l’esforç de tantes i tantes persones per ajustar la seva parcial i minúscula perspectiva individual, sovint ignorant i egoista, a una voluntat més gran i sàvia. En proclamar la unicitat de Déu, Abraham va recordar només hi ha una realitat, divina, i que tota l’existència beu d’una única font.

Ser muslim vol dir mostrar-se disposat a que les pròpies accions se cenyeixin a un procés d’ordre universal, natural i imparcial, per bé que aquest gran procés d’abast general no pugui arribar a ser comprès des de la posició que ocupa el propi muslim. Si, com diu una cèlebre tradició islàmica, les accions valen el que les intencions, el sacrifici d’Abraham encarna la més noble de les intencions: la d’una persona que accepta la seva petitesa, renuncia a engrandir el seu ego, i es posa al servei d’una consciència immensa que és capaç de prendre molt més bones decisions que les que podria delejar des de la seva modesta posició.

«Al·là és el millor dels planificadors», diu l’Alcorà (8:30). Déu, que és Al Haqq, la Realitat, és qui/el què sap com ha de ser el món i què li convé a cada peça que en forma part, perquè el secret o la raó de ser de les coses que es realitzen recau en la realitat mateixa, i no en les coses que es realitzen. Les criatures que poblen l’univers, com a producte de la creació que són, no són capaces de concebre com és que la realitat és realitza o com és que ells mateixos existeixen. Ningú no serien capaç d’atorgar-se la vida que se li ha ofrenat, ni tampoc ningú no pot alimentar-se a si mateix de si mateix. Si una cosa tenen en comú tots els éssers vius és que deuen la seva vida al que els l’ha donat. Sigui el que sigui que és Déu, és aquella no cosa que ha fet possible la vida i que la sosté, i que posseeix la saviesa necessària per posar en funcionament l’existència, cosa que no està a l’abast dels éssers vius, per molt que ells sigui els qui la palesen.

Totes les coses creades deuen la seva existència a una cosa increada. Ves a saber què és, aquesta cosa no cosa, però en tot cas sabem que no forma part les coses que es troben pel món, ja que escapa a la seva condició i determinacions. Sí que sabem, en canvi, que es revela a través d’aquestes peces. Tota manifestació expressa un desig. Cada cosa del món té el seu sentit, cada fenomen té el seu significat, tot és un signe diví. Si un fet té lloc és perquè la realitat ha volgut realitzar-lo, o ha permès que es realitzés.

Les criatures són dependents. S’hi conformin o no, els individus deuen la seva existència al que sigui que fa possible que facin acte de presència. Acceptar-ho de manera conscient és reconèixer-se muslim (acceptar l’islam és assumir que tot el que és creat està subjecte a una força creadora). En aquest sentit, sacrificar-se, lluny de tenir una connotació negativa o perjudicial, significa alliberar-se, perquè el sacrifici és l’esforç d’obrir el que és petit i toix al que és gran i omniscient, d’oferir la pròpia mirada al conjunt incommensurable de perspectives amb el qual la realitat pot esguardar-se a si mateixa. Sacrificar-se és desistir de fer la guerra contra allò que és tal com és i entregar-s’hi de manera sincera. Sacrificar-se és acceptar la realitat i deixar de pretendre que sigui com un voldria que fos.

Sacrificar-se és acceptar la dependència com una condició inherent a tota vida. És, per tant, renunciar a la ignorància (o ego) i posar-la al servei del coneixement (diví). Sacrificar-se és deixar de creure que s’és quelcom, individualment parlant, i admetre la unicitat de l’existència és una premissa inevitable. La vida no pertany als éssers vius (perquè s’escapa d’ells i s’obre camí d’altres maneres) sinó que més aviat són aquests els que li pertanyen a ella.

Ningú no és res en si mateix. Tothom es deu a una força inexorable. Ara bé, tampoc ningú no en queda al marge, de la potència d’aquesta força inenarrable, i això vol dir que ningú no ha de sentir-se exclòs: cada criatura és una peça real del món, cada forma d’existència té una presència efectiva, i això denota que la naturalesa dels éssers transcendeix el seu organisme: tot és un reflex de la realitat, totes les criatures manifesten el fet de la vida, cada fenomen que té lloc posa de manifest que l’existència és possible, i això fa que cada petita peça que forma part del món sigui un element d’un valor incalculable. Les persones no són un insignificant granet de sorra del desert, son una significativa gota de l’oceà. Les criatures no són només criatures, són també una declaració que porta a que hom pugui recordar que l’existència és efectivament real. L’existència en si és quelcom molt més meravellós que l’existència de qualsevol cosa, però aquesta meravella es fa present en cada una de les coses que existeixen, i això les dota d’un poder inimaginable, que no els propi però que es reflexa en ells. Tothom palesa una energia que, en si, no té. Tot és un signe de la realitat, encara que res no és pas la realitat en si mateixa. Tot és real, però res no pot dir que és la realitat. Sacrificar-se no significa altra cosa que posar la força de l’individu al servei d’aquesta força no individual.

El dejuni que alguns musulmans realitzen de manera voluntària els primers dies del mes del mes de dhu’l-hijjah fins al dia de l’eid anuncia el caràcter que pren la ulterior festivitat: és una festa que commemora una presa de consciència, és la celebració que s’ha efectuat una revisió crítica de la situació existencial. La festa del sacrifici commemora que les persones poden deixar d’actuar com autòmats i passar a fer-ho de manera fi sabilillah, és a dir, lliure d’interessos mundanals i orientada a Déu, cenyint cada acte a la realitat intrínseca de les coses, fent-lo d’acord amb naturalesa del procés còsmic universal en el qual té lloc. I és que cada acció, per menuda que sembli, forma part d’una trama universal que per molt inefable que sigui, és revelada en tot moment a tot arreu.

La vida individual veu de la vida col·lectiva. Un individu sempre forma part de la societat en la qual viu i de la naturalesa a la qual s’ajusta. Prendre consciència de com n’és de gran la vida que tothom comparteix és motiu d’alegria. Qui sap apreciar que forma part d’una comunitat universal gaudeix molt més la vida que qui se creu que només és una criatura, independent i aïllada. Qui obrir el cor i fa que no quedi empresonat al pit bé viu la vida com una celebració. La festa del sacrifici, vista així, no té pas res a veure amb la celebració d’una matança. És tot el contrari. És la commemoració que la revivificació té lloc a tot arreu en tot moment, és la celebració que la vida viu i que tota veritat que hagi pogut caure en oblit pot ser recordada de nou, perquè si bé les criatures no tenen la capacitat d’entendre el perquè de les coses, la realitat sap bé perquè les coses són com són, i fa que segueixen sent, infinitament, de múltiples maneres.

La vida es nodreix de vida

Els muslims saben que les dificultats són inevitables, i per això aprenen a cultivar la paciència, l’agraïment, la resiliència i la perseverança. Tanmateix, també saben que després de les dificultats arriben les facilitats, i que tard o d’hora hom pot prendre consciència del rumb que ha de seguir per mantenir el camí que porta a la pau, salam, la gran pau.

La festivitat del sacrifici recorda als musulmans que la vida s’alimenta de vida (o de mort, de la mort d’una vida) i que, ja que el dany és inevitable, cal esforçar-se per causar-ne el mínim possible. Sense mort no hi ha vida, sense dany no hi ha benefici. Sacrificar una vida fa possible que una altra vida pugui seguir vivint. Per això, precisament, té sentit la festivitat del sacrifici: fa recordar als creients que no és humanament possible evitar el mal (la qual cosa més una aspiració noble és sobretot una creença ingènua) i que el que s’ha de procurar, més aviat, és intentar minimitzar el dolor i el patiment, és a dir, fer-se costat mútuament, compartir el que es té, consumir el mínim possible, solidaritzar-se.

Si per celebrar la festa se sacrifica una animal, es procura que l’animal sofreixi el menys possible. Es fa servir un ganivet ben esmolat i s’invoca a la divinitat perquè aquella mort sigui halal i tingui el seu aprofitament.

Fer l’esforç de menjar menys carn, o gens, també és una manera de sacrificar-se. Com ho és compartir el menjar amb els altres. Sacrificar un animal no ha d’implicar que tan sols se sacrifiqui ell. Ans al contrari. El sacrifici ha de ser compartit. Viure implica sacrificar-se. No hi ha vida si no hi ha sacrifici. Per això si es mata a un animal s’ha de fer amb la millor de les intencions i de la millor de les maneres. Si es dona a mort, se n’ha de ser conscient, i cal fer-ho amb la màxima cura possible i tot demanat permís.

Els muslims viuen per servir a la Vida, amb majúscules, perquè ja no viuen per si mateixos. Viuen perquè la Vida s’expressi. I també moren per servir-la. Es disposen a morir a cada instant si això és el que la Vida desitja. Tothom està al servei del Vivent i del Vivificador, i ningú té dret a escollir on i quan néixer, o on i quan ha de morir. Tothom està a mercè de la força que dona vida i dona a mort. És la Realitat, la que es realitza.

És natural que qui sacrifica el seu ego o individualitat per posar-la al servei d’una consciència omniscient faci el mateix amb l’aliment del qual es nodreix: diu bismillah abans de menjar-se’l, per no cruspir-se’l de manera automàtica sinó fer-ho amb el record de Déu i en nom seu, i diu alhamdulillah, gràcies a Déu, una vegada ho ha fet, per agrair que altres formes de vida han fet possible que se sostingui la seva vida particular. Ser muslim és no aferrar-se a la pròpia vida, ni tampoc a cap altra vida en concret.

Quan li arribi l’hora, el muslim s’entregarà a la mort amb la mateixa actitud amb que ha acceptat les altres morts que ha provocat la seva vida. Morirà amb humilitat, intentant que el dolor i el patiment es minimitzin, i agraint a la vida el fet d’haver pogut servir a la seva continuïtat. Més enllà de la finitud de totes les vides particulars hi ha una realitat eterna a la qual, tard o d’hora, tothom retornarà.