10 Oct El secret de l’existència

La realitat no sempre és evident. És com un secret. És un secret que resideix entre nosaltres en tot moment, però que ha de ser descobert.

La realitat és el secret de l’existència. Se’ns fa present en l‘existència, pot quedar amagada per aquesta. Ens és aprehensible gràcies a l’existència, però no hem de confondre una cosa i l’altra: La realitat no és l’existència. Podem dir que l’existència cobreix la realitat, li posa un vel material, i això ens permet descobrir-la.

Les fulles que cauen, el temps que passa

Veiem les fulles que cauen, per exemple, i captem el vent que se les endú. Així és com coneixem a la tardor, a la qual no veiem ni percebem en si mateixa, però reconeixem a través d’aquesta fulla i aquests vent que sí que ens resulten perceptibles.

I al cap d’un any, després d’haver creuat quatre estacions, tindrem coneixement d’això que és l’any. I al cap d’uns anys podrem dir que hem conegut el temps. I tanmateix el temps no té existència pròpia, no és una cosa en si. El temps només és cognoscible a través de tot allò que ens el presenta: l’envelliment, les estacions, els canvis. El temps és una realitat que no té existència pròpia.

L’existència manifesta un univers fet de múltiples capes. Cada una ella revela (la torna a velar) la realitat, i així ens la revela (la mostra).

Les capes amb que la realitat es vesteix

Des d’allò més dens i material fins allò més subtil i imperceptible, diferents nivells de profunditats se’ns fan evidents a través de l’existència. Quan descobrim que la naturalesa ens mostra aquestes capes prenem consciència de què és realitat, la reconeixem a través d’elles. El secret de l’existència és (des)cobrir la realitat: la cobreix com un llençol tapa un fantasma, i així el converteix cognoscible.

Així és com descobrim la realitat, el secret de l’existència, allò que la sosté i li dóna sentit, allò que es mostra en ella sense ser ella, perquè també s’amaga rere seu.

En cap moment hem de pensar que la realitat és l’existència. Tant cert és dir que ho és com que no ho és. El fet que coneguem la realitat a través de l’existència no vol dir que estigui indissociablement associada a ella: senzillament l’origina i la transforma. Senzillament la destrueix i la renova. Senzillament és revela a través seu… però la realitat és sempre molt més gran que tot això.

Però l’existència existeix perquè tinguem la possibilitat de reconèixer la realitat, i això no és poca cosa.

Per això l’existència val tant la pena, ens agradi o no.

De l’existència a la realitat

És com si, d’alguna manera, però no sabem perquè, la realitat hagués volgut ser reconeguda, aprehesa, i hagués volgut fer-se evident i revelar-se. L’existència, doncs, no és altra cosa que el suport material que ho fa possible.

Per valuosa que sigui l’existència, tanmateix, no hem de pretendre que la realitat quedi reduïda a ella. La realitat és quelcom que va molt més que la mera existència. És quelcom que, si se’ns mostrés directament, quedaríem enlluernats, i ens tornaríem cecs, i moriríem, i no podríem descobrir.

És per això que, molt amablement, l’existència ens revela la realitat per capes de profunditat, com les teles d’una ceba, i així la podem descobrir progressivament, sense prendre gaire mal. El mínim possible i necessari.