26 Ago El sentit de la vida o el temps del dhikr

Ja de ben petit sentia una força m’empenyia a buscar-li el sentit a la vida. La contemplava amb estranyesa, mentre la vivia, amb la sensació de que m’era aliena tot i ser-me tan propera.

De jove, em considerava un buscador, perquè sentia que a la vida li mancava un ingredient, que m’era desconegut i inefable, però que es revelava a través de l’absència. El buit formava part de l’existència, com ho feien altres coses que l’omplien.

Això em va portar a fer-me amic del silenci. Mirava molt per la finestra. Reposava estirat al llit. Caminava a poc a poc. I no estava pas deprimit, ben al contrari, sempre he sigut una persona molt alegre.

El camí al dhikr

Poc a poc, vaig adonar-me que sentia que la vida era un camí que inevitablement anava endavant. Jo avançava per aquest camí, percebia que anava endavant, perquè les respostes arribaven, i sempre portaven noves preguntes, nous plantejaments, que em feien adonar-me que havia entrat en una nova etapa.

Amb el temps vaig adonar-me que no per força qui més busca és qui més troba, ni que qui més pensa és qui més descobreix. Reconec que em sento un pensador professional, perquè a la meva ment li agrada fer feina, però no penso pas idees complicades o difícils de pensar, sinó que busco la manera de deixar que les idees brotin de per si.

Quan vaig descobrir el dhikr va ser quan deixar de pensar per mi mateix i vaig obrir-me a que sorgissin les idees per si soles. Que vinguessin elles, lliurement, que es pensessin a si mateixes! Jo les observaria. Segons com, si podia, les escriuria.

L’eco del buit

Havia entrat sens dubte en una nova etapa. Havia adquirit una nova manera de veure les coses: jo m’oferia disponible, i permetia que sorgís el que havia de sorgir. Això va ser possible gràcies al dhikr. A través del dhikr se’m revelava que no hi havia que era meu, i que del buit que percebia en brotava la força que permetia que les altres coses ocupessin els seus llocs.

No era jo qui creava l’existència! No era jo qui feia el meu camí. Jo només era consciència que, gràcies al dhikr, s’havia adonat que l’existència brotava d’una força inesgotable, impenetrable i imperceptible, que es revelava en tota cosa però no es veia en si mateixa. Com un eco que se sent a l’altra banda.

El camí del dhikr

Ara ja no busco, perquè diuen que qui busca és qui no troba. És ben probable que això sigui ben cert perquè, de fet, trobar no és altra cosa que l’antònim de buscar.

Ara, simplement em limito a observar. Presto atenció, i actuo en connivència amb el que sento. La veu que emergeix del silenci sol ser sincera i clara, natural i transparent. Transcendent fet immanent.

Començo per fer silenci. Després practico dhikr. I després, de nou, deixo silenci. Però aquest silenci és diferent. Ple. El silenci de després del dhikr no és pas buit, inaudible. El silenci del post-dhikr és ple de vida. No sabria com explicar-ho, quan vulgueu seiem i fem una estona de dhikr. El què és evident és que el dhikr ens mostra que silenci no és un buit, sinó que és com un mar de fons, aparentment invisible, però que vibra i esperona els moviments que després podem percebre.

Si ho fem plegats, ho sentireu, i podreu entendre de què us parlo. Ens asseurem, meditarem recitant dhikr, i farem silenci. I després, senzillament, la conversa molt probablement serà genial. No em pregunteu perquè. Senzillament feu-ho. Veureu que el buit no era pas buit, només era invisible als nostres ulls, i que hi és perquè permet que a través seu una força vibratòria incipient plena de vida explosioni com un volcà i aparegui al nostre món amb una propensió determinada.

El sentit del silenci

Seguir la força de la vida és secundar-ne el seu sentit. És escoltar la seva inèrcia natural i harmonitzar-s’hi… fins a unir-s’hi.

Primer el silenci i l’existència semblen coses diferents, buida i plena respectivament. Després, en escoltar el silenci amb atenció, ens adonem que el buit i el ple són dues fases, i que la segona continua el que la primera produeix. Tot és qüestió de sincronitzar-se amb la vida, d’unir-se a ella, i de no pretendre controlar-la. La Vida ja sap el què està fent. Aquest és el seu sentit: Hi és, i a nosaltres ens correspon reconèixer-la i entregar-nos-hi.

L’atenció

El dhikr ens ajuda a fer-ho. El dhikr ens obliga a prestar atenció, perquè és una recitació força monòtona que ens concentra però ens manté actius. Ens calma la ment, perquè l’ocupa en la recitació, i ens desperta, perquè la recitació no és només mental. És física. Si es fa en veu baixa es fa moviment la llengua i entonant, encara que sense emetre cap so.

La ment dirigeix la seva atenció cap a la mateixa realitat a la qual s’obren el cos i el cor. El dhikr ressona dintre nostre. El dhikr ens permet veure la relació entre el buit i el ple, i ens porta a l’experiència que el ple no és altra cosa que l’indret on el buit ressona.

Sense el ple no podríem percebre el buit. Sense el buit, i ple no tindria vida.

Dhikr: invocació i record

Ja ho sabeu: dhikr vol dir invocació, per una banda, i record per l’altra. La recitació porta a la rememoració. La pràctica activa porta al record, passiu, de quelcom que ja sabíem, però que romania ocult, amagat en les profunditats del nostre ésser interior.

Una vegada aflora gràcies a la recitació, aleshores es recorda amb claredat, i ja no cal pas dir res més. Senzillament, cal gaudir d’aquest record. El buit el ple s’han fusionat. El silenci i la veu s’han coordinat. Una cosa porta l’altra, i ens demostra que són dues facetes d’una sola realitat.

El record no és cap paraula. El record és un sabor. Després del dhikr aquest sabor és ben perceptible. I això fa que vingui molt de gust gaudir d’aquest silenci posterior. El dhikr revela que el silenci és plenitud, i ens porta a recordar que, de petits, ja sentiem que en la plenitud hi havia un buit.

El secret de la trobada

El dhikr és el secret de la trobada. El dhikr és l’espai buit que hi ha en el ple –el record– i la plenitud que surt del buit –la invocació–. El dhikr és un mètode que permet que el buit i el ple es trobin, perquè és l’impàs que hi ha entre el buit i el ple, i el ple i el buit.

Al cap d’una estona, despre´s d’haver fet dhikr, el silenci es cosifica. I deixa de ser com les onades i es presenta com un riu. És aleshores que sorgeixen les paraules, les idees, la creativitat. I les paraules són boniques i sinceres. Les idees lúcides i inspirades, ja no pensades o desitjades, sinó simples i espontànies. Originals. Perquè provenen de l’origen.

I les mirades que es retroben ens posen a tots d’acord, perquè s’expressen amb somriures. I si hi ha temps i sorgeix que ve de gust que es comparteix l’experiència, aleshores cadascú explica l’experiència d’una manera diferent, però tots la comparteixen, perquè tothom recorda l’experiència primordial, però ho fa d’una nova manera, en un marc diferent.

I aleshores resulta evident que la unitat i la diversitat són una sola cosa, i que els principis són ferms i permanents i que les formes són canviants i impermanents, però que una cosa expressa l’altra, i no hi ha trencament entre la multiplicitat i la unitat.

El sentit de la vida o el temps del dhikr

Amb la pràctica del dhikr vaig reconèixer que no es tracta de perseguir res, de fixar-se cap objectiu o de provar de trobar el sentit de l’existència. Sinó que es tracta d’obrir-se a que la realitat es realitzi, hi sigui, s’expressi, es mostri. Meravellosa tal com és. I ens reveli que el seu sentit és el rumb que pren a cada instant, la propensió amb que ens belluga, la força amb la quan ens fa estar vius. La forma concreta, en el si de la multiplicitat, que vol que en nosaltres es presenti.

El sentit de la vida està en la seva immediatesa. Deu ser per això que al sufí se l’anomena fill de l’instant. El sufí no pretén pas aturar el temps, quan medita. Simplement vol cavalcar-lo i anar amb ell. Alhora. Sincronitzar-s’hi i acceptar-lo tal com és. El sufí habita l’u però no s’escapa de la multiplicitat. La seva realització és la realitat que es realitza. La seva cerca no és la d’una realitat a banda, al marge d’aquesta. La seva cerca tampoc és la de la plenitud en si mateixa. La seva vida està en dos món, a la vegada, que en són un de sol.

Matèria i esperit fan matx

La seva espiritualitat és material i la seva materialitat és espiritual. El sentit de la seva vida, el principi que la regeix, es manifesta en el temps que dedica a executar-la. Viure és manifestar el principi de la vida.

Podríem dir que pel sufí el sentit de la vida és tenir temps, per viure-la plenament, i que en fa del dhikr el gran mètode per unir-se amb els instants.

Qui gaudeix del temps ho té tot. El dhikr serveix directament per això. No és una meditació que porta a una altra banda. Senzillament et dona el què hi ha aquí, ara mateix, plenament, perquè la vacuïtat és el què ens omple.

Si només ens quedem amb la plenitud material del món ens trobarem que sempre ens queda un buit. Obrir-nos a aquest buit i escoltar què ens anuncia és el punt de partida per fusionar les dues peces i assolir la plenitud. Matx!