La realitat, allò inherent
–Soc ruc–, vaig dir-me en adonar-me que havia pujat al tren equivocat. –Sort!–, vaig exclamar al cap d’uns segons, després d’haver-ne pogut sortir abans que se’n tanquessin les portes. De nou a l’andana, mentre esperava el tren que m’havia de portar al poble (no a l’aeroport), vaig pensar en aquest fatal soc ruc que m’havia sortit de manera espontània. Perquè m’he dit això?, vaig preguntar-me. De fet, vaig relativitzar, aquest soc ruc no em descrivia tant a mi com a la situació en que em trobava. Aquest soc ruc no...