13 Feb Religions en crisi

Per tothom és sabut que, des de fa ja un cert temps, les religions viuen un procés de decadència. Els centres de culte estan més buits que fa uns anys i les persones que hi assisteixen són, sovint, d’edat avançada. Però no és només que les comunitats estiguin envellides sinó que, sobretot, tenen dificultats per adaptar-se als temps que corren. La mateixa paraula religió genera un gran rebuig en moltes persones, tant creients com no creients, i fins hi tot hi ha qui desitja que el fenomen religiós desaparegui del mapa.

No cal que parlem del colonialisme i l’imperialisme, ni del terrorisme o la pederàstia, perquè tothom sap que no poques persones religioses han realitzat accions abominables en nom de les religions. Naturalment, això ha provocat que moltes persones, de manera assenyada, fugissin corrents de les religions.

No cal dir, tampoc, que avui en dia es prefereixen més les relacions horitzontals i menys institucionals, o això es diu, i el cert és que les religions s’han dedicat més sovint a presentar-se com a grups amb poder (o amb pretensions d’obtenir-ne) que no pas com a comunitats centrades en promoure l’equitat i la justícia social.

El que em crida l’atenció és que els representants de les religions no s’hagin centrat tant en l’espiritualitat com en altres qüestions secundàries, perquè sembla evident que l’espiritualitat és el centre entorn al qual tota la resta gira. Al meu entendre, una religió és un constructe que, sense una espiritualitat al seu cor, no té cap sentit. És per això que la crisi de les religions va acompanyada d’un cert auge de l’espiritualitat no religiosa.

La força viva de l’espiritualitat ho penetra tot

Crec que la crisi de les religions no perjudica en cap cas a l’espiritualitat, ja que aquesta manté (i mantindrà sempre) intacta la seva força i idoneïtat. Podríem dir que l’espiritualitat, cosa difícil de definir, és constitutiva i inherent a l’existència. Per dir-ho d’alguna manera, podríem dir que remet a la força de l’origen, a l’impuls vital que empeny el curs de l’existència, a l’alè que ens manté vius

Vista així, l’espiritualitat té tant a veure amb la religió com amb la biologia. Mentre estiguem vius i la força de la vida ens vingui com un do, hi ha haurà espiritualitat, existeixin o no la biologia com a disciplina i les religions com a sistemes més o menys organitzats.

La desaparició d’algunes formes religioses

En aquest sentit, per tant, no és que l’espiritualitat estigui desapareixent, sinó que està canviant la manera d’entendre-la. Crec que aquesta transformació es deu a dos fets: a) que les religions no han donat la importància que mereix i l’han relegat un espai secundari; i b) que a fora de les religions hi ha moltes persones que reivindiquen que l’espiritualitat no és quelcom exclusiu dels religiosos i es neguen a que se l’apropiïn.

Vist així, si bé diem que estem vivint la desaparició de les religions, també podem considerar que estem vivint la desaparició d’algunes formes religioses –les secundàries, aquelles a les qual s s’ha donat preeminència– i que, per contra, s’està donant pas a altres formes religioses –les més nuclears o centrals–, a les quals serà millor anomenar, directament, espirituals, perquè la pròpia paraula religió està quedant obsoleta.

El que vull dir amb això és que el que s’està produint no és pas una crisi de tot el que té a veure amb les religions, sinó que només s’està desconstruint tot el que era en elles però no tenia fonament espiritual.

Si l’existència és sempre canviant i també ho és tot el que en forma part, les formes que prengui l’espiritualitat també no seran.

Els recursos de les religions s’escampen

Com hem dit, és cert que moltes persones s’han escapat de les religions i les han rebutjat, o senzillament no hi senten afinitat i no s’hi identifiquen. Ara bé, també és cert que aquestes mateixes persones sovint accepten de bon grat recursos que provenen d’aquestes religions a les quals aparentment rebutgen.

Per exemple, la meditació mindfullness prové del budisme; el ioga, de les tradicions hindú i sikh; el flamenc és una música d’origen andalusí i està íntimament lligada amb les tradicions cristiana i musulmana; el dejuni intermitent que moltes persones practiquen s’assembla molt al semidejuni del mes del mes de ramadà; i l’estudi que avui s’efectua a les biblioteques de les universitats abans es feia a les madrasses i a les escoles de la Torà, i és que les primeres universitats eren en espais religiosos.

De fet, tota la cultura en general té molt a veure amb les religions, i feina tindríem si ens poséssim a distingir una de l’altra. Si a l’entorn a l’espiritualitat si han articulat les religions, també s’hi han articulat les cultures. Separar el sagrat del profà o el religiós del secular és una tasca gairebé impossible de realitzar, per no dir que és impossible del tot. Així les coses, si entenem que el que és religiós és inseparable del que no ho és, com podríem concebre que el fet religiós està desapareixent?

El culte, la cultura, el cultiu

Etimològicament parlant, la paraula cultura té a veure amb les paraules culte i cultiu. En cert sentit, podríem dir que realitzar el culte (és a dir, l’activitat ritual de connexió o respecte veus l’origen de l’espiritualitat), cultivar la terra i realitzar cultura són coses força similars. Podíem dir, fins i tot, que es tracta de tres activitats que remeten a una mateixa actitud, la qual es manté en tres àmbits diferents, a saber, la dimensió espiritual, la natural i la social.

Per tant, quan parlem de la crisi de les religions estem oblidant el vincle inseparable que té amb la cultura i amb la naturalesa, i també estem obviant que els recursos que les religions han aportat no estan pas en crisi sinó en auge.

El que està passant, aleshores, és que allò que abans algú podria pensar que pertanyia en exclusiva a l’àmbit religiós (l’espiritual) ara és vist com a quelcom obert que no pot restringir-se a un àmbit determinat.

Potser canvien les formes però, canvia també el fons?

Si entenem que al fons de tot el que coneixem hi ha l’espiritualitat, que és el que ens relliga al misteri d’on provenim, entendrem que el que canvia són les formes, però no el fons. Així, les arrels, el cor, el centre o l’espai que atorguem l’espiritualitat es manté intacte, el tinguem o no en consideració.

Una vegada acollim aquesta idea, entenem que qualsevol recipient pot ser bo per recollir la força de l’espiritualitat si realment la recull, i que no n’hi ha cap que l’arreplegui en exclusiva: no podem pas dir que només l’art acull l’espiritualitat, encara que és ben cert que l’art pot albergar-la el cert és que hi ha altres àmbits més enllà de l’art que també ho fan. És obvi que l’espiritualitat ha inspirat l’art, però també ho és que també ha donat altres fruits. Així les coses, l’espiritualitat ha motivat l’univers sencer i tot el que hi ha en ell, i no hi ha regne o àmbit o espai o categoria que no sigui permeable a l’espiritualitat.

Més que religions

Crec que el passava fins ara era que les religions eren més que religions, i que s’atribuïa a les religions i als religiosos quelcom que, en realitat, pertany a tot i a tothom. Així doncs, crec que quan diem que les religions estan en crisi el que volem dir és que hi ha coses que fins ara eren considerades religioses i ara estan passant a ser considerades com a pertanyents a altres dominis. En si mateixes, però, totes aquestes coses segueixen existint.

Crec que si haguéssim associat les religions a l’espiritualitat tot ho considerarem religiós però, com que hem dissociat una cosa de l’altra, la religió ha perdut el seu sentit i s’ha allunyat de la força que li donava vida.

I és que les coses, o són espirituals o no són.