14 Abr La Creadora: Font d’on emana la vida, força que la mou

De Déu no se’n pot dir res. És un origen que queda més enllà de tot el podríem dir-ne. Però ja n’hem dit una cosa, en dir que no podem dir-ne res…

Val a dir que tot el què diguem d’ella el serà què nosaltres li atribuïm. D’aquesta manera, per tant, seguirà essent possible que d’Ella no n’haguem encara dit res. Entenem que no parlem de Déu, per tant, sinó d’uns atributs que d’Ella deriven.

Ultimitat i principi: La font

Com a més-enllà-de-la-manifestació, de Déu no en direm res. A tot estirar, que és la ultimitat creadora de l’existència, un principi que cau més enllà de l’existència, com una manxa invisible d’on no para mai de sortir un alè que dóna vida però que, com a manxa, no té existència en el món de les coses existents.

Però ens arriba la vida, tenim existència, i això ens fa planteja sobre la necessitat, de existència, de tenir un origen. D’algun lloc deu sortir, l’univers, em dic. Aquest principi que fa que tot estigui on està, i que permet que tot es pugui moure i canviar, ens resulta inefable i invisible, pur misteri, ocult del tot.

Però de l’existència que genera sí que en sabem coses, i entenem que tot el què hi ha en ella brolla d’aquesta Deu divina originadora, a la qual li devem totes coses. És des d’aquest punt que ens podem remetre a Ella.

Interrelació: La força

Apreciem la interrelació de totes les coses, el seu moviment. Sembla ben bé que les coses se sostenen per la seva pròpia interrelació. Tot depèn de que les altres coses també hi siguin, i així unes coses alimenten a les altres, tot conformant una gran cadena que és el món manifestat.

La font queda oculta. L’origen sembla no ser present. És com si el món ja estigués, des de sempre, en marxa i allò que el fa possible no sigui recognoscible. D’aquest principi no en veiem més que la seva potència.

Amb tot, la vida ens porta a entendre que la nostra relació amb Ella d’una manera ambivalent, que se sintetitza en dues grans famílies d’atributs: Déu és la força de la vida, per una banda, l’aliment que la manté, i alhora –i abans– és la font d’on aquesta vida emergeix.

La bellesa de la font

Per una banda entendem a Déu com a origen, com a font que dona vida. Per l’altra, l’entenem com a força que emana d’aquesta font. Es podria dir que els atributs que se li poden atribuir-li a Déu descriuen dues grans naturaleses essencials.

Per un banda, es parla dels atributs que remeten a la bellesa, que principalment ens parlen d’una font de vida que és pura generositat i meravella: Déu regala existència sense demanar res a canvi, crea coses i els ho entregant-ho tot, atorgant la visibilitat a les coses i deixant que elles facin el seu camí, sense intervenir-hi.

Déu és d’on brolla la força existenciadora. Déu és l’origen, la causa última de que l’univers hi sigui, de que nosaltres hi siguem. Déu és una font que regada vida, per la pura gràcia. La misericòrdia de Déu és tal que fa que d’ella en brollin totes les formes de vida sense demanar res a canvi. Aquesta font només dona, dona i dona.

La majestuositat de la força que brolla de la deu

D’aquesta font creadora en sorgeix una força creativa, nèctar que dóna vida a mesura que es desplega i s’escampa, vehicle vivificador que tot ho impulsa. Els atributs que descriuen aquesta força son sovint anomenats atributs de majestat, pel vigor i grandesa del seu poder creatiu.

Déu, doncs, a part de ser l’origen amagat d’on apareixen les existències, és també l’energia creativa que les conforma, l’alè de vida que s’insufla en elles, la potència capaç de conformar-les, a cada una, amb el seu aspecte… i de canviar-les, fer-les madurar i envellis. La força que ha sorgit de la font és tothora present.

Font d’on emana la vida, força que la mou

Déu és moltes coses, doncs, sense ser mai cosa. Per nosaltres ve a ser com un esperit vivificador que irradia a llum, veritat i pau, una força que posa ordre i imposa la justícia. Unitat oberta, informe, eterna i absoluta, Déu se’ns presenta com una energia generadora de multiplicitat i riquesa. Déu desitja la diversitat i promou tot tipus de matisos i gradacions. Generosa i pacient, comprèn totes les postures i accepta totes les tendències, a les que dona entitat i realitat.

Déu és l’empara on tot troba el seu repòs, el vincle on tot queda connectat, acollit, acceptat. Déu és la bondat i la compassió, però també la governadora regent i castigadora, on tot acaba i mor.

És bellesa i majestat a la vegada, doncs, determinació des de que arribem fins que partim. Déu és per nosaltres una ultimitat i un principi, una font creadora i una força motriu sustentadora, directora. Una font d’on emana la vida i una força que la mou, quan on vol i com vol… i deixant que siguem nosaltres els que ens movem com volem, quan volem, perquè és per Ella que volem.