31 Oct Un vincle amb la vida

Mentre estem vius, tenim un vincle que ens uneix a la vida de manera inseparable. Tothom té aquest vincle amb la vida, però cadascú el té a la seva manera.

Això fa que per una banda tots siguem iguals, perquè tots el tenim, aquest vincle amb la vida, i que per l’altra siguem diferents, perquè cadascú té el seu, de vincle, i cada relació amb la vida és privativa, els altres no poden accedir-hi.

Com una persona es relaciona amb la seva vida és cosa de cadascú, i en última instància i per molta empatia que tinguem, no arribarem a saber-ho tot, de l’altre. Tothom veu el món a la seva manera, tothom entén les coses a la seva manera, a cadascú li passen coses diferents, i ningú té un poder absolut sobre l’altre que li permeti penetrar-lo realment.

Som diferents i, alhora, iguals

Ser igual/diferents és una de les condicions de la vida. De fet, és l’atribut que em sembla més remarcable: Per una banda, tots ens devem a una mateixa realitat, habitem el mateix mon, compartim les nostres existències. Simultàniament, però, aquestes existències son, i aquesta és l’altra cara del mateix principi, úniques i peculiars, exclusives.

Des del meu modest punt de vista, que sé que no pot ser compartit per tothom, ni comprès fins al final, considero que assumir aquestes dues condicions com un indefugible és entendre de què va el món. Ni més ni menys. Per estar en el món i aportar-hi el respecte que es mereix cal considerar a l’altre com un individu exactament igual i diferent a tu.

Els límits i l’absolut

Les nostres ments tenen un límit: nosaltres mateixos. Per exemple, jo no puc veure què esteu fent vosaltres a casa vostra. Per això, inevitablement, moltes coses quedaran sense que jo mai les pugui entendre. Ara bé, en la mesura que estic tan viu com tots vosaltres, tots tenim la mateixa autoritat respecte la vida, tots els nostres punts de vista seran certs perquè les nostres diferents posicions seran real totes elles. Això vol dir que sí que tinc un coneixement total i absolut de la vida, no només parcial i relatiu, perquè no el puc tenir més total que això. No per viure en un cos que no comprèn el què succeeix en altres cossos la meva vida deixa d’estar absolutament viva. Tinc tota la vida en mi. El secret de la via se’m revela, encara que no se’m revelin altres secrets que us són revelats a vosaltres.

Amb això vull dir que les nostres perspectives són, al mateix temps, relatives i absolutes. No són només relatives. ¿Perquè? Doncs perquè a la meva vida, per comprendre’s a si mateixa, no li cal saber què li està passant a la teva en aquests moments. Ser contingent i relatiu no em fa menys absolut. Tinc tot el què necessito saber de la realitat davant dels nassos, o dins meu. No em cal anar a descobrir el planeta Plutó per saber de què va això de la vida.

Un vincle que ens fa grans

I és que això que estic pensant, penso, ens ubica en una posició molt interessant, als éssers que estem vius: L’estat és d’absoluta igualtat social per una banda, i de gran rellevància individual per l’altra. Ens empodera, veure les coses així, perquè ens fa entendre que som exclusius a la vegada que ens baixa els fums, perquè ens mostra que no som pas més que ningú, que tots tenim exactament el mateix valor.

Cada forma de vida que ha aparegut en l’existència té el mateix vincle privatiu respecte la vida, i ningú podrà arribar a saber com es veuen, de tot, les coses des del punt de vista de l’altre. I així és que hem de respectar la nostra finitud… a la vegada que podem reconèixer que el nostre punt de vista és complet, perquè no pot ser-ho més que això, i que no pel fet de no poder abraçar la realitat completa, ella deixa d’assolir abraçar-nos a nosaltres.

La vida no m’hi cap

És la vida la que ens té a nosaltres, més que nosaltres a ella, i és això el què ens fa estar vius. Si ens hi entreguem, podem veure que la vida és completa en si mateixa, única absoluta, i encara que només siguem una de les moltes formes que pot prendre, ella mai no deixa de ser absoluta en cap moment.

No pel fet de trobar-se dins nostre la vida passa a ser menys vida. La vida segueix sempre el seu camí, i això és el què fa que sigui absoluta, encara que nosaltres, per la nostra forma limitada, la relativitzem. Ella és absoluta igualment. Per ser-ho, fa que nosaltres ja no siguem nosaltres, i ens pren amb ella, sense que per això nosaltres haguem de desaparèixer… perquè la vida també és relativa.