12 Mar Existeixo? Existència!

Tot el que puc concloure, fins on m’atreveixo a afirmar, és que l’existència existeix. Hi tenim quelcom, davant dels nostres nassos, i en formem part. Ho som, fins i tot també, com tothom.

No puc, per contra, considerar que això que es troba dins el que anomeno el meu cos tingui una existència separada d’aquesta existència que constato. El meu organisme té una pell, i aquesta fa de límit del defora, però no me’n separa perquè per uns porus hi transpiro, cap enfora, i pel nas respiro i m’avivo del que inhalo.

Per la boca m’alimento i pels ulls observo, per la panxa m’ho rumio i cul trec i defeco. No puc entendre que el meu cos, bo i essent-hi, tingui una existència al marge d’aquesta existència una que constato, perquè hi intercanvia de tot i constantment, hi habita i se n’alimenta, i s’extingiria el què tinc dins si no hi fos el què hi ha fora.

I tanmateix existeixo. Sóc una unicitat. Però no sóc independent: Sóc un amb l’existència. No existeixo sense ella. Existeixo en tant que hi és ella, i així és que tot, en última instància es redueix a ella. És l’existència el què existeix, no les coses que l’expressen.

Tot és l’existència

Tot el que percebo dins del meu cos, com el que veig portes enfora, és l’existència, l‘existència una de la qual res s’allunya mai i a la qual tot pertany sempre: l’existència real. L’existència de l’u i de l’únic. Del real i inexistent que pren cos i s’existencia, sense que res tingui existència al seu costat.

Tot és existent, però res té existència més que l’existència: qui existeix és ella. L’existència és una interrelació. El fet que nosaltres hi siguem no vol dir que nosaltres siguem. No per ser-hi hem de ser. No és el mateix. I no som sinó que és, l’existència, i és a través nostre tanmateix. I és així que existeix, ella. Amb nosaltres i en nosaltres, però ella. La una, la que és.