22 Mai La cultura de l’espiritualitat

Cultura de l’espiritualitat és cultura de pau. És cultura de respecte i tolerància. La cultura de l’espiritualitat és, per excel·lència, una cultura per a la convivència, ja que parteix de l’auto-cultiu de la persona per derivar, necessàriament, en que aquesta li ofereix els fruits del seu equilibri intern al medi social i natural que l’envolta.

La cultura de l’espiritualitat neix quan la cultura feta amb el cor, quan és cultura feta amb la única intenció d’expressar, amb plena transparència i sinceritat, la naturalesa pròpia de l’energia que genera l’expressió cultural sorgint.

La cultura de l’espiritualitat és la cultura de l’amor. De l’amor sincer. De l’amor a la sinceritat..

L’expressió de la transparència interior

Podem parlar de cultura de l’espiritualitat quan una expressió cultural –de l’àmbit que sigui– expressa, amb total transparència, la realitat interna de la persona o les persones que la realitzen.

El què determina que una activitat cultura sigui espiritual és, sense més, que sigui sincera, autèntica, transparent. I no intencionada. És a dir: realitzada simplement pel plaer de ser efectuada. Feta, només, per la dignitat de l’acte en qüestió. La meta de l’expressió cultural espiritual no és altra que la de ser realitzada. Per entendre’ns: el què converteix en espiritual una expressió cultura no és un què, sinó un com.

Allunyada d’artificis, lliure de les tendències i les modes, la cultura de l’espiritualitat no se cenyeix a altres paràmetres que la realitat de la força que genera l’obra. L’expressió cultural espiritual només requereix ser natural i sincera, amb independència de la forma o l’estil que prengui. La cultura és espiritual quan mostra una realitat, tal com és.

La dimensió externa de l’espiritualitat

Sovint és diu que l’espiritualitat concerneix a l’àmbit intern de les persones. En efecte. És allí, en aquest interior, on hi ha un tresor ocult, un tresor que cadascú percep a la seva manera. De totes maneres, però, l’espiritualitat traspassa els límits del cos humà, perquè l’energia espiritual interna s’exterioritza i resulta aprehensible des de l’exterior.

L’espiritualitat es percep externament en forma de lluminositat, de quiessència, de força, de coherència, etc. Però sigui quina sigui la seva forma, és visible, o audible, o palpable, o totes aquestes coses. Així, l’espiritualitat irradia i impregna les accions humanes de la seva força natural, i la cultura feta amb aquesta energia és viva i original.

Una obra d’art espiritual

Quan un es té respecte cap a si mateix, espiritualment parlant, es permet sentir el que sent i gaudir del que li agrada, es permet creure el que creu i també, naturalment, es permet expressar-ho. El comportament extern que deriva d’aquesta actitud, com no pot ser d’altra manera, està en plena concordança amb la naturalesa interna respectada.

És per això que cultura de l’espiritualitat és sinònim de cultura de pau: perquè pau transmet. És feta amb tanta sinceritat que, sigui quin sigui la forma que presenta, revela la seva transparència inherent, i això transmet calma, seguretat, espontaneïtat. Quan un es troba davant d’una obra d’art espiritual, sent que és tal com ha de ser. Per tant, transmet pau, però també equilibri i harmonia: és tal com havia de ser.

La cultura de l’espiritualitat

La cultura de l’espiritualitat neix quan la trobada entre les persones es realitza des d’aquest punt. Quan el principal objectiu de les persones que conviuen és la sinceritat, la cultura que sorgeix producte de les seves accions és espiritual.

La cultura de l’espiritualitat és aquella expressió cultural que està als antípodes de l’ambició. La cultura de l’espiritualitat és sempre feta amb transparència i sense objectius. El seu únic objectiu és, en tot cas, el de mostrar i expressar allò que ja es. Espiritualment parlant, només es podria donar vida a allò que ja està sent realitat, a allò que està viu en aquell moment.

Allunyada de la intenció humana, la cultura de l’espiritualitat és aquella cultura que expressa allò que transcendeix a les persones. Cenyir-se a la força de la vida existent, tal com està essent, i vivificar-la el màxim possible, vet aquí la comesa de les persones que es mostren en disposició de servir l’esperit vivaç que les travessa, del qual son testimonis i altaveus.