La Pau Santa (en la religió no hi ha espai per a la coacció) - Sufi.cat
1266
post-template-default,single,single-post,postid-1266,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

La Pau Santa (en la religió no hi ha espai per a la coacció)

En la religió no hi ha espai per a la coacció

Alcorà (2:256)

 

Un home va demanar al profeta de l’Islam quina era la millor jihad. Muhammad li va respondre: “La millor jihad és dir una paraula verídica davant d’un governant tirànic.”

Aquest és un hadith autèntic, segons Al-Nawawi, i és tota una oda a la justícia, un autèntic clam a la llibertat. Fet i fet, defensar la veritat i la justícia, i fer-ho segons un criteri propi, lliure de l’opressió i dels interessos de l’opressor, és una autèntica jihad. Sí, sí, una jihad, allò que sovint se sol traduir per Guerra Santa… i que potser començaria a ser hora de traduir-ho per Pau Santa. De ser santa no seria guerra.

Tota acció que empodera aporta un pacíficament interna a la persona. Qui aconsegueix desempallegar-se d’allò que el sotmet, es desprèn d’un pes que l’inquieta o l’agredeix. És a dir, deixa de dependre de l’altre i esdevé lliure. No tinc el menor dubte que qui du a terme una acció d’aquesta mena està construint la pau, perquè la pau és allò que deriva de la llibertat i la justícia. I això és justament realitzar la jihad.

Deixeu-vos de falses jihads expressades per fanàtics que parlen de religió però que lluiten per temes que ben poc hi tenen a veure. No en va diu l’Alcorà que en la religió no hi ha espai per a la coacció. Si estem en l’àmbit d’allò sagrat, si estem parlant de quelcom espiritualitat, com podríem relacionar-ho amb la guerra? O és que l’Islam no té res a veure amb la religió i l’espiritualitat?

Els musulmans pensen en Al·là en cada una de les accions que duen a terme

És cert que molts terroristes invoquen a Al·là quan atempten, en efecte, però també ho fan tots els musulmans quan mengen i quan condueixen. Ser musulmà és entregar-se a Al·là. És tenir-lo present en cada una de les accions que es realitzen, des de les més quotidianes fins a les mes inusuals.

Ser musulmà és comprometre’s a tenir en ment la font de la vida. No vol dir conèixer-la o sentir-la, vol dir simplement reconèixer-la i acceptar-la. Els musulmans pensen en Al·là en tot moment. Al·là és la font de l’existència, i el musulmà s’hi sent en deute, perquè sap que li deu la vida. És natural que el creient vulgui recordar-ho en tot moment, o com més millor.

Els musulmans pensen en Déu en el primer pas que donen cada matí en llevar-se i aixecar-se del llit, en el primer glop d’aigua que beuen abans de rentar-se les dents, en posar-se les sabates abans de sortir de casa, i en engegar el cotxe quan marxen cap a la feina.

És normal que, en el context d’un atemptat terrorista, per exemple, si qui perpetra l’atemptat es una persona que es considera musulmà, aquest individu recordarà a Déu i invocarà la seva grandesa en el moment precís de realitzar l’acció violenta. Això és així sigui quin sigui el bàndol en el que lluiti aquest combatent. No obstant això, tant els militars com els terroristes saben perfectament que quan estan atacant ho estan fent per qüestions polítiques o ideològiques. Confondre aquest atac amb la religió seria com confondre la religió amb la conducció, amb el vestir-se o amb l’esmorzar. El militar o paramilitar que realitza un disbarat d’aquesta mena també invoca a Déu en les altres accions que realitza durant el dia.

Els musulmans són molt musulmans

La religió dels musulmans impregna cada una de les accions que els musulmans realitzen, però això no vol pas dir que cada una d’aquestes accions hagi de ser considerada religiosa. Paradoxalment, hauríem d’assumir que la religió és vista, pels musulmans, com quelcom que arriba a tot arreu, més enllà de si mateixa i tot. En canvi, les altres qüestions, tot i ser travessades per aquest influx espiritual religiós, no arriben a trepitjar a la religió, i aquesta es manté com allò pur que relliga a l’origen. Si per alguna raó allò religiós es contamina o es corromp, perd la seva naturalesa essencial, però la perd en aquell àmbit concret, no en sí mateixa. És com la política, que no per ser exercida de manera mediocre deixa de ser, en si mateixa, un art útil i noble, que està al servei de la convivència. La religió està al servei del fet espiritual de la mateixa manera que la política ho està al de la convivència. No pel mal ús que es faci d’una o altra cosa la religió i la política deixen de ser això. Seria com creure que l’art és dolent pel fet que els artistes ho son.

Així les coses, la religió és allò que relliga als existents a la realitat de l’existència. La religió i la realitat comparteixen doncs una mateixa naturalesa, la del vincle. Allò que ho manté tot-en-un és la realitat, perquè la realitat és una encara que les existències siguin múltiples. La religió vol assemblar-se a la realitat perquè és l’expressió simbòlica del vincle que ho relliga tot en el tot.

La realitat és quelcom que a tots ens acull –tots en formem part–, però no per això nosaltres podríem pretendre abraçar-la a ella per complet. Ens transcendeix i ens depassa. Nosaltres formem part d’ella, però ella no forma part de nosaltres. Igualment, el fet religiós trepitja totes les parcel·les de la vida dels religiosos, però aquest saben que, tot i així, no han de confondre cada una d’aquestes parcel·les amb la religió.

La jihad

Però tornem al terme que ens interessa, el mot que incita a realitzar aquell esforç que serveix per desfer-se de cadenes que oprimeixen. La jihad. Un terme que té molt més a veure amb la llibertat, la pau i la justícia, que no pas amb la guerra. Si la jihad fos relatiu a la guerra, aleshores seria allò amb què els opressors exploten als oprimits… Això sí que seria una guerra! Però la jihad, que literalment podríem traduir per esforç, és un esforç que empodera als oprimits i els permet alliberar-se. D’aquí que l’acció sigui santa.

Si estem parlant d’una acció digne de ser considerada santa, i que serveix per fer justícia, per alliberar a les persones i portar-les a acabar amb un conflicte, és obvi que no és adequat anomenar-ho guerra. Potser sí que fa 1.400 aquest concepte podia ser entès com una guerra, santa, però al segle XXI crec fermament que el sentit de la noció s’aprecia molt millor amb una expressió com la de Pau Santa.

Feu allò que us allibera, digueu la veritat a qui diu la mentida, i estareu realitzant una acció autènticament santa: la Pau.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies