15 Oct De l’espiritualitat i la religió

Com he descrit àmpliament, entenc per espiritual allò que és fèrtil, que dona fruits, que inspira. Allò que promou la vida i fructifica, ja sigui de manera biològica, poètica o filosòfica.

L’hàlit espiritual és un alè que vivifica, i que inspiri la vida i les idees, l’amor i la bellesa, el coneixement i la convivència. Pot tenir força espiritual una paraula tendra, una mirada de complicitat, una intervenció quirúrgica o un augment de sou. L’espiritualitat no pot reduir-se a cap àmbit perquè és la font que a tot dóna vida.

L’ESPIRITUALITAT PENETRA, I HO FA EN DIFERENTS MANERES I PROPORCIONS

Com ja he indicat en altres ocasions, l’espiritualitat és gradual: Pot perdre força si topa amb obstacles. Pot corrompre’s o desorientar-se. La vida s’obre camí, i no sempre el troba, encara que sovint si. En definitiva: és espiritual allò que permet que la vida tiri endavant. I és anti-espiritual allò que bloqueja aquest moviment. Així de simple. Com més afavoreixi el sentit de la vida, més espiritual serà una acció.

Així doncs, l’espiritualitat pot penetrar cada àmbit de la vida, i pot fer-ho en major o meno mesura. La seva qualitat és variable, i també ho és la seva quantitat. Pot arribar a desaparèixer del tot, i deixar lloc, únicament, al cinisme, la injustícia i a la mentida, i pot fer el contrari i aparèixer, justament, allí on ningú esperava trobar-la, enmig del cinisme, la injustícia i la mentida.

Oblideu-vos per un moment de les religions, doncs –que és on suposadament més espiritualitat hauríem de trobar, perquè l’espiritualitat és el tema amb què haurien d’estar ocupats els religioses– i prestem atenció als grans valors de la vida: l’amor, la llibertat, la salut, la pau, la justícia, el benestar, el coneixement, la convivència i un llarg etcètera. Tot el què promogui aquests grans valors manté una naturalesa espiritual, perquè reforça la vida i la dignifica, i la vida és allò sagrat.

I LA RELIGIÓ?

Tornem, ara si, a la religió. A les religions. Etimològicament parlant, ho he dit també, la religió és allò que relliga. És a dir, que uneix i aplega. Per tant, hauríem d’entendre per religiós allò que promou l’entesa i la convivència, allò que reuneix entre si, de nou, les diferents peces entre si. Perquè? Doncs perquè si bé tot ha brotat per una força espiritual –recordem que entenc per espiritual allò que dóna vida–, també és cert que tot pot corrompre’s, desviar-se, malmetre’s i, per tant, pot perdre la seva força espiritual.

Obrir-li de nou camí a l’espiritualitat hauria de ser la feina dels religiosos, i no cap altra. Promoure la vida, les idees, l’amor, el coneixement i la convivència, vet aquí la meta de la religió. La religió ha de fer allò que l’espiritualitat necessita per poder seguir avançant, amb els mínims obstacles possibles.

Entre tota la creació incomptable que ha generat l’alè espiritual vivificador s’hi troben les indicacions de caire religiós. El mateix origen que ens dona la vida ens revela com cal ordenar-la per promocionar-la. Les instruccions estan damunt la taula. Perquè hauríem de renunciar a promoure la vida de la manera que ella mateixa ens indica que cal fer-ho? això sí, l’esforç de fer-ho ha de provenir dels vius, no és gratis. Si la vida ve donada, el fet de cuidar-la demana un esforç… però és un esforç humanament possible.

UN ESFORÇ HUMANAMENT POSSIBLE

Una força espiritual s’ha encarregat de donar lloc a tots els fenòmens i coses que coneixem –i als que som incapaços d’entendre o percebre–, ara bé. Amb l’espiritualitat no n’hi ha prou, perquè aquesta força es pot corrompre, i per això cal posar-la en ordre. Aquest esforç és necessàriament humà. Ja no és diví. Ja no ve d’un origen ignot. El redreçament de l’energia espiritual està a les nostres mans, a les mans dels vivents, sotmès a les nostres idees i a les nostres relacions. Som nosaltres, els que hem rebut l’influx espiritual que ens aviva i ens inspira, el qui podem respondre-hi amb obertura, o tancar-li les portes i deixar-la morir.

Si tot se’ls grans valors emanen de l’espiritualitat… es relliguen amb la religió, amb allò religiós, és a dir, amb allò que torna a vincular, amb allò que relliga, amb allò que aplega de nou. Serà religiós allò que faci que nou tot torni a ser un. Serà religiós allò que faci que l’espiritualitat torni a brillar amb tot el seu esplendor. Així, si de l’espiritualitat tot emana, tot brota, tot sorgeix, amb la religió tot s’aplega de nou, tot es recull, tot es cohesiona.

TORNEM A LES ARRELS

Si una espiritualitat no es fèrtil i no promou la vida, l’amor, la justícia, el coneixement o la llibertat, és que no és espiritualitat; si una religió no ho relliga tot amb harmonia, no cohesiona la societat amb l’individu, la persona amb el medi, és que no és religió. Si l’espiritualitat desperta i aviva, la religió recull i aplega.

Deixem-nos de falses d’espiritualitats i pseudo-religions, tornem a l’arrel d’aquestes paraules, escoltem els vostres cors i seguim el mandat de la vida, per desplegar-la amb tota la seva vitalitat i per recollir-ne els seus fruits en comunió amb els altres i amb la natura. Això serà tenir una vida espiritual i religiosa.

No podem quedar-nos presos d’aquells que agafen aquestes etiquetes però, amb els seus actes, demostren no donar-li sentit a aquestes paraules. Tornem a les arrels i redescobrim l’espiritualitat i la religió al marge de les formes, corrompudes, que han arribat a prendre.

Salam, pau