08 Abr Enamorats de Déu

Els qui segueixen la via sufí estan bojament enamorats de Déu. Recorden a Déu constantment, l’invoquen, li canten, i li dediquen cada una de les seves accions, doncs saben que en realitat és Déu qui els les dedica a ells. A ells i a tothom.

Déu ens ho dedica tot en tot moment: cada alè és un regal diví, cada batec és un regal diví, cada segon viscut és un regal diví. Els sufís ho saben, i per això estan bojament enamorats de Déu. Tot ve de Déu i a Déu retorna, recorden. Tot és de Déu i no hi ha res que pugui pertànyer a ningú altre, i és que no hi ha res més que la realitat Déu.

Els aspirants a sufí viuen de manera freqüent en un estat d’embriaguesa espiritual. L’amor que senten els sufís per Déu és tan gran que no els resulta senzill pair-lo, per això sovint se senten com se sent un boig. Se saben tan profundament enamorats que no aconsegueixen sostenir l’amor que els desborda.

Naturalment, aquesta bogeria no vol pas dir que hagin deixat de ser persones raonables, que hagin perdut el seu senderi. Al contrari, saben que el sentit de tot plegat està molt més enllà del que pot raonar-se, i en gaudeixen. S’hi entreguen. Ho celebren, i per això veneren a Déu en tot moment. Dedicar-li tot a Déu es el mínim que pot fer aquell que creu que Déu li ho està dedicant tot tota l’estona.

És per això cada una de les accions que es aspirants a sufí realitzen està feta amb la consciència dirigida Déu. El record de Déu és, alhora, l’exercici que realitzen i l’estat que assaboreixen.

La seva aposta desinteressada per l’amor és l’arrel de la seva bogeria: si han de triar entre les diferents maneres de fer, que s’imposi aquella que està guiada per l’amor. El sufí és algú que està bojament enamorat de Déu i per això només es guia per l’amor.

Per l’amor de Déu, alhamdulillah.