El sufisme, una espiritualitat viva - Sufi.cat
6581
post-template-default,single,single-post,postid-6581,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,no_animation_on_touch,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
El sufisme, una espiritualitat viva. Foto

El sufisme, una espiritualitat viva

Es diu que el sufisme era una realitat sense nom i que, amb el pas del temps, va passar a ser un nom sense realitat. Amb això es vol dir que el sufisme no es pot capturar ni cosificar, que no pot quedar atrapat en un simple nom, perquè no és pas un objecte tancat en si mateix sinó quelcom que s’obre a la realitat que l’envolta. Com més ferma sigui la categoria que se li atribueixi –el nom que se li dona–, més es dissoldrà com a realitat viva, com a experiència aprehensible.

I si el sufisme no pot ser anomenat sufisme sense que, en fer-ho, es perdi la seva essència, les persones anomenades sufís tampoc no són realment sufís. Són persones normals i corrents, simplement. Persones arrelades al món que les ha vist néixer i en el qual viuen, com ho fa tothom, sense que cap identitat concreta les pugui empresonar ni etiquetar definitivament.

Una realitat viva

La realitat és molt més gran que tot el que puguem dir-ne, i el sufí no és res més que un individu que intenta obrir-se a una realitat immensa i meravellosa, que tot ho transcendeix a la vegada que tot en forma part. El sufí s’ofereix a participar, de manera honesta i humil, en el desplegament incessant de la realitat que es realitza, i no deixa d’admirar-la perquè veu que tot el que li regala la vida el sorprèn a cada instant.

El sufí, enamorat de la vida, es deixa impressionar, de manera reiterada, per la realitat de l’existència o per l’existència feta realitat, i fa que aquest miracle inexplicable que té lloc d’una manera absolutament natural i quotidiana esdevingui el centre de la seva atenció.

El sufisme impregna tota la seva vida, el transforma de cap a peus. L’omple de gaudi i el buida de pena, l’omple d’amor i el buida de pors.

Una experiència viva

El sufisme sol passar molt desapercebut perquè les seves formes s’adapten a les de l’entorn que l’acull. Tots els moments i tots els llocs són bons per permetre que el sufisme els impregni amb el seu sabor. El sufisme es confon amb totes les altres coses perquè es fon amb elles i les transforma d’una manera que no es pot explicar que però que pot ser compartida, com els bons àpats o la bona música, perquè el sufí no es guarda res per si mateix.

La persona que s’entrega a la realitat sigui com sigui no es reserva res per si mateixa. Tot ho fa sense condicions. Tot li ha sigut donat, com un do, i tot ho dona amb la mateixa actitud amb què ho ha rebut.

Si es diu que el sufisme és un sabor és perquè es tracta d’una experiència viva i perceptible. El fet que sigui inexplicable i inclassificable no vol dir que no sigui recognoscible o saborejable. El sufisme no és propi d’una cultura en particular, no és l’espiritualitat d’un poble, no deriva en un folklore ni conforma cap identitat concreta. Senzillament, s’adapta a totes les formes de la mateixa manera que l’aigua s’acomoda a tots els recipients. El sufí no parla una llengua i no les altres, no es vesteix amb unes vestimentes i no amb unes altres. El sufisme és una espiritualitat universal i per això s’avé a ajustar-se, en cadascú, d’una manera particular.

Una imatge viva

Quan una persona degusta l’espiritualitat sufí s’adona que el sufisme és propi de l’espiritualitat, no d’ell. Per això s’ofereix com un recipient accepta acollir l’aigua: beu del sufisme, el tasta i, sense pressa, es presta a digerir-lo, per permetre que el sufisme el transformi lentament, i el converteixi en l’individu que, des de sempre, havia de ser.

El sufisme és un camí que porta a la persona a esdevenir qui estava cridat a ser. El sufisme fa que una persona sigui qui sempre ha sigut realment. El sufí és algú que mostra una imatge viva de si mateix, perquè en presentar-se no fa altra cosa que exterioritzar la naturalesa de la vida que viu dins seu, posant de manifest com batega la vida mateixa, donant-li el seu rostre (i tot el seu ésser) a la força de la vida en si.

El sufisme, una espiritualitat viva

Tothom pot seguir el camí sufí perquè el sufisme és una via espiritual el substrat material de la qual és el vincle directe, innegable i irrompible entre una persona i la força que li ha donat vida i el manté viu. Tothom, pel simple de ser un ésser dotat d’existència, pot degustar el vincle íntim que el manté unit a la realitat.

Assaborir el sufisme és degustar aquest lligam. Seguir el camí sufí és caminar per una senda que va de la persona a la realitat en la que habita. Si el sufisme és un camí espiritual és perquè té a veure amb la relació que hi ha entre cadascú i la força que l’aviva.

Al sufisme, per tant, no cal anar-lo a buscar a l’Alhambra ni a la mesquita de Còrdova, encara que potser aquests llocs encara estan molt impregnats pel seu aroma. El sabor del sufisme és una energia viva i del que es tracta és de percebre’l, de localitzar-lo en un mateix i en l’entorn immediat i de reconèixer-lo com a tal, perquè una vegada se l’ha reconegut, se li pot donar realitat, encara que potser aleshores és millor ja no donar-li nom.

Parlar-ne seria com provar de descriure el sabor de la mel.

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies