Cultura de pau i cultura de l’espiritualitat - Sufi.cat
874
post-template-default,single,single-post,postid-874,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-13.7,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

Cultura de pau i cultura de l’espiritualitat

La pau és un valor pel qual la nostra societat hauria de lluitar molt més de què ho està fent. És fàcil observar que avui en dia són altres els principis que imperen, i que la pau no acostuma a ser el primer dels objectius pels quals es treballa, ni des de les diferents administracions i des de les iniciatives particulars.

La pau no és només quelcom que sorgeix quan els conflictes es resolen. La pau és una manera de fer. Pel què sembla, avui són moltes les persones que prefereixen procedir d’una altra manera, i penso que deu ser perquè hi surten guanyant, perquè si algú escull camí diferent al de la pau deu ser per alguna cosa.

Aquest punt no és menor. Al contrari, és ben rellevant, ja que posa el focus en la dimensió individual de la pau. Crec que si demostrem que la pau és –també– un objectiu personal –un estat intern individual–, és a dir, un procediment que tant ens beneficia a nivell col·lectiu com individual, molta de la gent que avui en dia no aposta per la pau potser la començarà a desitjar.

La pau en un mateix

La pau és desitjable, en efecte, i ho és sempre. És a dir, és desitjable entre pobles i països, però també dins d’aquests, és a dir, entre veïns, en les famílies, entre companys de feina i classe… i en un mateix.

La pau no necessita de l’altre. La pau no procedeix en un món dual, sinó que expressa la unicitat: Sorgeix quan un s’accepta a si mateix, quan un està a gust en el lloc on està, en la posició en la qual està, en l’estat en què es troba. La pau ve de la mà de l’harmonia. És per això que està intrínsecament lligada a l’espiritualitat.

La pau no és només una cosa externa, sinó que també és interna. I més encara, la pau serà externa en la mesura en què també sigui interna. Si un està en pau amb sí mateix, oferirà pau al món. Confuci ho va dir fa anys:

Antigament per tal que resplandís la llum de la virtut per tot l’Univers,

un començava per ordenar el seu propi país

Per ordenar el país, començava per posar ordre a la pròpia casa.

Per a posar ordre a casa, començava per perfeccionar-se a si mateix.

Per a perfeccionar-se a si mateix, començava per rectificar el seu cor.

Per rectificar el seu cor, procurava que la seva intenció fos íntegra.

Per tal que la seva intenció fos íntegra, perfeccionava el seu discerniment.[1]

I és que Confuci opinava que per tal d’ordenar el país, un s’ordenava primer a si mateix. Però la fórmula també funciona a la inversa, perquè és simultàniament bidireccional: Per tal que la seva intenció fos íntegra hom havia de perfeccionar el seu discerniment, diu.

És a dir, segons Confuci, per millorar-se a si mateix un havia d’aprendre del món, i per millorar el món calia que un es millorés a un mateix. Crec que aquesta cita marca el camí del pacifista, el rumb del qual és, alhora, cap a dins i cap a fora.

El món intern i el món extern

No hi ha un yin sense un yang, ens diu l’Yijing, un dels llibres de referència de Confuci. És a dir, no hi ha un dins sense un fora, no hi ha un ens sense un altre ens. No hi ha món extern sense món intern, i no hi ha món intern sense món extern.

Potser la nostra pell posa un límit entre el dins i el fora, però en canvi la respiració –i la transpiració –s’encarrega, permanentment, de trencar aquest límit. Si nosaltres som allò que tenim dins el nostre cos, cal dir que el contingut d’aquest objecte canvia a cada segon, i que allò que fa un minut era dins dels nostres pulmons ara s’està escampant pel món. Qui som ara, en relació a fa uns minuts? Som la mateixa persona? No ho podem pas dir, això, perquè allò amb què definim qui som sempre ve determinat per allò que no som nosaltres.

El nostre cos té uns límits però també té uns orificis, i per aquests s’escola el nostre alè vital. Per ells entren els aliments i en surten, i també per ells entra la informació que perceben els nostres òrgans dels sentits. La frontera no és clara. Allò que trobem a fora –aliment, aire, informació– de sobte és dins, i allò que trobàvem dins nostre de sobte surt a fora –parlem, gesticulem, miccionem, defequem–.

El sentit dels òrgans es troba en la funció que realitzen, en efecte, però també en l’equip del qual formen part, perquè per si sol, un òrgan, per molt vital que sigui, no serveix per res. El mateix ens passa a les persones, que formem part del món i en depenem, perquè ens nodreix i ens educa, a la vegada que li aportem, nosaltres a ell, en la mateixa mesura. No som una cosa separable del món que ens envolta i poc sentit tindria pretendre educar una de les dimensions –la interna o la externa–, sense cultivar també, simultàniament, l’altra.

Si per definir un dins necessitem un fora i per decretar un jo necessitem un no-jo, un altre, és que el món és u. L’univers és u, per molt que sigui plural a la vegada, i és que el conjunt de l’existència forma part d’un mateix tot. Només hi ha una sola realitat. La naturalesa és una, no és dues. La naturalesa és a fora nostre, a l’entorn, però també és dins nostre, a les nostres entranyes, perquè nosaltres som tan naturals com qualsevol dels paisatges als quals volem anar de vacances.

Vista la unicitat entre el món intern i el món extern, i per tornar de nou al punt de partida, podem preguntar-nos: ¿On ha de ser la pau? ¿On cal trobar-la? ¿On cal posar-la? Com hem insinuat, la pau per la qual podem vetllar és un objectiu que es troba, simultàniament i inseparablement, a dins i a fora nostra. És per això que és d’ordre espiritual, si entenem per espiritual allò que vincula.

Panikkar i la saviesa-bellesa

Diu Raimon Panikkar que «la forma i el fons van junts», que «si no es parla bellament no es pot expressar la veritat.»[2] Veritat i bellesa són dos aspectes, l’intern i l’extern, d’un mateix atribut, alhora cert i bell.

Si volem aportar la veritat al món, l’hem de mostrar amb bellesa. No és de cap altra manera que podrà demostrar-se la veritat. Quantes vegades ens hem esmerat en corregir als altres, en canviar el món, en intentar abolir una injustícia, i no ho hem aconseguit? Si ens esforcem en canviar el món des de fora, sense proposar-li ho amb la bellesa necessària, el món no canviarà. Canviar el món és un procés més intern del què sembla.

«Ahir era intel·ligent i volia canviar el món», diu Jalal-ad-Din Rumi, «avui soc savi i vull canviar-me a mi mateix». O: «Quan busquis l’amor amb tot el teu cor, trobaràs els seus ecos per tot l’Univers», diu també, tot apuntant que no hi ha cultura de pau sense cultura de l’espiritualitat, perquè hom no pot aportar pau al món si no deté la pau a dins.

I és que la pau no és quelcom que es demani o s’implori, i menys encara quelcom que es pugui reivindicar. Es pot reivindicar el desarmament d’un exèrcit, es pot demanar la desmilitarització d’un país, i es pot demanar la fi d’una determinada forma d’opressió, i penso que cal fer-ho, tot això, però no es pot demanar la pau. La pau s’aplica.

La pau és un estat

La pau no és una reivindicació sinó que és un estat, un règim de comportament. ¿I què vol dir que és un règim? Un règim és una manera de comportar-se, una manera de fer i, a la vegada i inseparablement, en tant a que és una manera de fer, és una forma de govern, perquè governar-se és governar.

El poder no s’imposa, s’exerceix. Qui té poder no l’imposa, sinó que deixa que aquest es plasmi de per si. Qui té talent el mostra i qui té coneixement l’aplica, simplement. És inevitable que les coses es posin a lloc de manera natural. I és que, de manera natural també, qui aporta pau l’estengui arreu. Si avui estem tan mancats de pau no és perquè no l’estiguem reclamant amb prou força, sinó perquè, per contra, no l’estem oferint gaire, no l’estem aportant prou. El món és fet dels actes dels individus que hi habiten, més que no pas de les propostes que aquests es fan els uns als altres. Si la intenció d’aquests és trobar la pau, és molt més sensat que s’apliquin a exercir-la que no pas que s’entretinguin a demanar-la.

Per governar als altres cal autogovernar-se. No es tracta d’imposar-se per la força, sinó d’influïr en els altres a través del contagi. Com que no podem pretendre que hi hagi un bon govern a fora si a l’interior hi ha un desgovern, pretendre que través de la imposició es pot aconseguir quelcom és com creure que amb una màscara aconseguirem que sàpiguen qui som.

Fora màscares

Estem acostumats a que la gest es posi màscares. Estem acostumats a que el món avanci per la seva pròpia inèrcia, sense creure’ns que tenim el poder de canviar-lo. Qui dia passa, any empeny, es diu sovint, i així anem fent. I aleshores deixem de mirar a dins. Ens acabem creient que la nostra relació amb el món és passiva, que estem determinats per una força que ens atropella, i que no podem més que demanar-li que canvïi. I no és pas així. Al contrari, som relativament autònoms, i encara que el món no ens mostri la seva millor cara, podem decidir que nosaltres sí que li mostrarem la nostra. Què ens ho impedeix? Un desig de venjança?

Si som com un òrgan pel món, si som una peça d’una societat, un individu que forma part d’un conjunt, perquè no hi actuem tal com voldríem que s’hi actués, en aquest univers en el qual vivim?

La força que produeix el canvi

Si decidim que la pau sigui el valor que abandera el nostre règim (intern-extern), i deixem de banda altres principis que actualment regeixen, aleshores podrem copsar que quelcom canvia, i veurem que aquest canvi té lloc a dintre i a fora. I és que si no responem amb violència a la violència, la desarmem. Sé que això és fàcil de dir i difícil de fer. Ho és i molt, de difícil. Per això la pau és tan absent, i per això no l’aconseguirem el primer dia que ens posem a treballar per ella.

Aportar pau és treure’s la màscara i oferir, amb tota la sinceritat possible, que la veritat es reveli. I quan ho fa, com ens ha ensenyat el mestre Panikkar, ho farà amb bellesa, perquè quan les coses són transparents, brillen, i quan brillen, ens meravellen.

La cultura de la pau neix quan les persones aporten pau

Molts dels que creuen aportar pau cometen l’error de creure que la pau és quelcom que cal reivindicar. I demanen la resolució de gran conflictes i no són capaços de gestionar els petits conflictes domèstics en què es troben. Escolteu a Confuci! Cultivem la pau a la feina i a l’escola, a casa i al gimnàs. No fem el paper de demanar a en Trump o a en Salvini que no facin la guerra i que deixin d’oprimir vides humanes, i comencem per deixar de cridar a les nostres parelles i als nostres fills, de regatejar el preu als petits comerciants, de comprar a les grans superfícies a les quals després demanem que no evadeixin impostos. I deixem, sobretot, de cridar-nos i maltractar-nos a nosaltres mateixos. Tinguem la dignitat d’entendre que si el món ha de canviar –cosa que com veiem és ben necessària–, ho ha de fer a tots els nivells, no només en allò més gran o global. Comencem per allò més petit. Estic segur que pel és molt millor que jo m’estalviï de matar una formiga amb les meves mans que no pas que digui imbècil amb veu baixa a en Salvini per haver permès que no sé quantes vides acabin els seus dies al fons del Mediterrani.

Tothom és responsable, en la seva mesura, d’aportar par al món. La pau neix quan l’aportem, no quan en parlem. La cultura de la pau neix quan les persones aporten pau, no quan en parlen. No es pot pas aportar pau si no se n’ofereix. Cal bellesa per expressar la veritat, ens deia Panikkar.

La cultura de la pau és, com el seu nom indica, una cultura. I la cultura és allò que, etimològicament, té a veure amb el cultiu –amb la rutina, és a dir, el règim– i amb el culte –és a dir, amb allò amb què creiem, el valor pel qual lluitem–. Si el nostre valor és la pau, el desitjarem a fora i per això el practicarem des de dins.

Qui no sigui capaç d’aportar pau que no demani pau. Qui demani pau a crits, si us plau, que comenci per fer silenci. Que escolti una mica a Panikkar i entengui que la veritat que expressa perd el seu valor si no s’expressa d’una manera bonica. Si voleu cultivar la veritat cultiveu també la bellesa. Si el què desitgeu és que la cultura sigui de pau, exporteu pau de dins cap a fora.

I això sí: qui estigui trobant la pau en si mateix, que l’escampi. Que no s’amagui. Que busqui als altres i contagïi el seu saber. Necessitem el seu talent. Aquesta persona serà qui ens aportarà pau, als altres, i qui construirà, amb els seus actes exemplars. una cultura de la pau, encara que no en parli… i és que la veritat, per ser-ho, no necessita ser explícita: n’hi ha prou amb que sigui revelada –a través de la bellesa–. Sovint la bellesa expressa la veritat, i generalment ho fa evocant-la, palesant-la, i no pas descrivint-la o definint-la. La saviesa, com deia Rumi, no és la intel·ligència. És una altra cosa. També és coneixement, però d’una altra mena. És simultàniament intern i extern. No és coneixement adquirit, sinó absorvit. Interioritzat i aplicat.

Una acció individual

Parlar de pau no és generar cultura de pau –és difondre-la, això sí–. Cultura de pau és una acció, un comportament, un règim intern-extern. La cultura de la pau és acció.

I per això no és mala idea proposar a la gent que busqui la pau pel seu benefici particular, perquè una vegada la descobreixin i s’adonin dels beneficis que té i dels benestar que els aporta, la contagiaran, ho vulguin o no. Allò que hi ha dins s’escampa cap a fora i allò que està fora entra cap dins, com l’aire que respirem, com el món que ens rodeja o ens omple per dins.

La mateixa naturalesa que ens rodeja és la naturalesa que tenim dins, i si ens centrem a cultivar-nos a nosaltres mateixos, inevitablement, estarem cultivant el món. Si algú es pensa que quan cultivi la pau per si mateix, oferirà al món una cosa diferent a la seva pròpia pau, està ben equivocat. La pau no roman tancada dins dels cossos de les persones pacífiques. És impossible. Tot entra i tot surt. Tot es mou.

Cultivem-nos i cultivem la pau, doncs. I fem-ho per nosaltres… i tant! En primer lloc, perquè no ens cal esperar que ningú ens n’aporti, de pau, ja que ens la podem aportar nosaltres mateixos. No depenem pas dels altres per estar en pau i per aportar pau. Però sobretot, cultivem la pau perquè fer-ho és el millor que podem oferir al món.

Paradoxalment, això que farem pels altres serà el què més ens omplirà a nosaltres.



[1] La gran sabiduría, Confuci. Adaptació a partir d’Angus C. Graham (El dao en disputa, p.194).

[2] Antoni Bassas, El matí amb Raimon Panikkar, Proa Ed. 2008 (p.178)

No Comments

Post A Comment

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies