23 Mar Tawakkul

Vaig abraçar l’islam dalt d’un vaixell que anava de Melilla a Almeria. Era setembre de 2006.

Acceptar l’islam significava, entre moltes altres coses, deixar-me ajudar. L’islam m’oferia l‘empara que estava buscant: tornava a casa després d’un viatge que m’havia transformat per complet –m’havia iniciat en el camí sufí– i necessitava protecció.

Em feia una certa por haver de tornar a casa i fer front al que món que m’esperava: les responsabilitats laborals, les persones amb qui coincidia, etcètera. Per poder-me centrar en la meva nova vida sense haver de deixar res enrere necessitava un suport al qual poder-me aferrar. L’islam m’oferia precisament això.

Durant la meva estada al Marroc havia descobert que el temps és com una escletxa que s’obre entre els moments, i que hi ha llocs que no formen part de l’espai. Quan la llum penetra dins el cor, la claredat ho eclipsa tot, alhora que ho il·lumina, i res sembla ser el que era i tot passa a ser com ha de ser.

Ara em tocava tornar a l’indret d’on provenia, i el meu món em semblava un món molt fosc que es regia per uns valors que no compartia: la competitivitat, l’estrès, l’individualisme, la hipocresia… al meu país la gent està tan acostumada a falsejar la realitat que h fa sense ni adonar-se’n. El que vol la gent del lloc on visc és evitar els problemes, i poc li importa si això significa  fugir de la realitat i obrir-li les portes a l’artifici.

Quan les persones prefereixen el seu benefici personal al bé comú i ja no saben apreciar que el món és bell per naturalesa podem dir que la societat està malalta, i a mi em semblava, i em temo que sovint encara ho veig així, que la meva gent patia d’aquest mal.

El món en el qual Déu m’havia fet  viure em semblava regit pel sense sentit. Al meu poble (Catalunya, Europa, Occident, la post-modernitat…) hi destacaven aquelles persones que eren capaces de fer el més difícil, però que havien oblidat l’essencial. Teníem eines increïbles, però les coses bàsiques eren absents. Els meus veïns no conformaven una sola comunitat, un sol poble. No es regien per les justícia i l’equitat. No sentien la pertinença a un món del qual tothom forma part. La pau, l’harmonia i la tranquil·litat són excepcionals, en aquesta societat i la qualitat humana profunda destaca per la seva absència.

L’islam, en canvi, posa el focus en l’únic que és essencial. L’islam ens convida a aferrar-nos a l’únic suport que ens pot sostenir: Déu. La única protecció en que podem confiar és la de Déu… de la mateixa manera que l’únic que ens pot danyar és, també Déu. Si vaig acceptar l’islam va ser perquè necessitava a Déu per protegir-me de Déu. Només Déu podria salvar-me del que només Ell era capaç de fer.

Només podem depositar la nostra confiança en Déu, tawakkul, perquè no hi ha res que sigui prou estable com perquè ens hi puguem encomanar.