22 Gen Esperant el tren

Esperant el tren. I del tren a l’avió i de l’avió al taxi. Fins a Madagh, a Berkane, Marroc, per carregar les piles, per reconnectar amb un mateix, per fer un reset.

Res, quatre dies. Una eternitat, tanmateix. Perquè la cosa no és el quan sinó el com.

De tant en tant les persones necessitem apagar-nos, com els telèfons mòbils, fondre’ns en una foscor aparentment oculta. Com els mòbils, de tant en tant necessitem passar per l’endoll i reconnectar-nos. No ho fem per extingir-nos, sinó per tornar a brotar, amb forces renovades. I en fer-ho portar la font amb nosaltres, perquè som rius i la font ens dona vida.

I tornem a recomençar, de tant en tant, perquè fer-ho és possible: L’origen no és sols inici. És principi, i el principi perdura durant el curs, tot, perquè el curs d’una cosa és el curs del seu principi. El principi és el sentit, i el sentit és la raó de ser, però també el rumb que s’agafa. I per això el sentit perdura durant tot el curs.

Cada viatge a Madagh és un viatge al centre d’on tot emana. Cada viatge a Madagh és un final i un nou principi. Cada viatge és com fer un reset, un apagar per encendre de nou. Una parada per beure l’aigua de la font.

Madagh és una estació on els trens no paren. Els trens van a gran velocitat, amb rumb però sense sentit, i no en saben res, de les estacions espirituals. I és que el sentit és sensació, també, no és tan sols la direcció. A l’esperit que brota sols se l’escolta sentint, i per sentir-lo, sovint, cal apartar-se d’on tot es mou. El moviment no el tapa però el revela, i això vol dir que mentre el desvela el torna a velar: des del moviment costa més veure’l, i per això les parades tenen sentit malgrat que aturen.

Per viatjar, un esperit necessita aturar-se. Ni que sigui una mica. L’esperit no és només com el cos, sinó que també és allò que l’aviva, sigui el què sigui. I per això ens aturem, per escoltar-nos una mica i intuir-lo, malgrat que sigui inefable i només el veiem en curs. No tenim constància de tot el què és la vida, malgrat que la vida és tot el que tenim.

Sempre la veiem en curs, a la vida, perquè de l’origen no en sabem res més, només que està en moviment. I la vida no s’atura. Per això anàvem de viatge, precisament: per no romandre en la inèrcia, i trencar-la, malgrat que no podrem aturar-la. Ni ho volem fer, tampoc. Només volem revifar-la. Si l’aturem és perquè ens agrada que ens bellugui.

I marxem per tornar renovats del viatge. Per tornar però sense deixar d’estar allà: Anem a Madagh per quedar-nos-hi i per tornar-ne, també, perquè quan estem aquí estem als dos llocs. En procés i en l’origen. En cos present i en esperit vivificador. I amb l’ànim reforçat.

I és que això és el sentit: tres coses. La raó i la direcció, dèiem, i també la sensació que aporta la cosa. I és que l’experiència és important. Ho és tot, vaja. La vivència és el que compta. Per això viatgem per la vida, per l’espai-temps: perquè fer-ho té sentit, és a dir, se sent, malgrat que de vegades ens n’oblidem, i no sentim.

I és que Madagh sempre és aquí, com l’origen, com la vida i el seu sentit.

I és per recordar-ho que me n’hi vaig.