31 Gen Madagh no es pot explicar

Madagh és on broten les paraules quan encara no han pres cos. Madagh és una font. Madagh és el cor. I allà al cor no hi ha paraules, encara, només hi ha ocells i somriures, i te i perfums de mil olors, i taronges i un oli d’oliva que només demana una mica de pa.

Les paraules venen quan en tornes, de Madagh, quan les coses prenen poc a poc forma de nou i el paradís al que has estat passa a semblar-te com un somni.

A Madagh se sent la presencia, que és allò que encara no té existència, o que ja l’ha perdut, o que encara la té però no ja en la forma densa. Madagh és com la matriu, l’úter on s’hi gesta el cor de les persones, i si sembla un espai físic, mirant al mapa i la geografia, és per fer-ho fàcil, però des de dins quan hi ets, veus ben que que allò és una altra cosa: el temps s’atura i l’espai t’atrapa.

Com en un desert o a la muntanya, com al mig del mar o a l’ombra d’un gran arbre, a Madagh hi ha una dimensió de profunditat tan pregona que converteix la seva magnitud superficial en pura anècdota.

El sentit del cor

El cor, en el si d’un cos, és com un òrgan que no és un òrgan. El cor és un símbol, una porta a una interioritat indescriptible, eterna i sense forma, on s’hi pot anar –aquesta és la paradoxa!–, com qui va a qualsevol altre lloc. Per fer-ho fàcil, deia: el cor és òrgan i Madagh és lloc perquè així resulten espais accessible. I és que si Madagh sembla un lloc i el cor sembla un òrgan és perquè trobin espai en un món que és fet de d’òrgans i d’espais, d’objectes i individus, i la gent hi pugui anar a parar. Però al cor no s’hi va a buscar sang i a Madagh no s’hi va a fer el turista. El què hi passa, al cor i a Madagh, té més a veure amb l’esperit que dóna vida, que amb la vida que pren aquest aquest esperit, malgrat que la segona de les coses també és certa, i la vida també pren forma en el cor i la geografia també fa de Madagh un indret localitzable.

El cor és cosa i és no-cosa, i Madagh és lloc i és no-lloc. El sentit de la seva existència no cal buscar-lo amb categories convencionals. Les estades a Madagh son un viatge al cor, a una font portadora d’aigua, paridora de rius, i amb aparença de cosa sense ser realment cosa: el font no és tal font, tampoc, és només el brot d’un riu, i com a tal no és ni tan sols una cosa.

Peregrinatge al cor

La naturalesa del cor, de la font, de Madagh és tal que no és definible, perquè escapa a tota categoria: no és cosa, malgrat trobar-se entre les coses. No és un lloc, malgrat aparentar-ho. L’únic que té sentit, en els espais que comparteixen la naturalesa del cor, de la interioritat que engloba, que és font, és l’amor.

Són llocs on l’amor desborda, on no hi ha massa espai per la confrontació o el dubte, perquè la lògica que hi impera és una altra. Malgrat que la lògica dels temps que corren és la del xoc i la divergència, hi ha espais que en queden al marge, d’aquestes corrents.

Mirant els astres o una cascada, per exemple, ens n’adonem de la nostra petitesa, o veiem la grandesa del món al nostre costat, cosa que és el mateix, i la gràcia és que això de sentir-se petit vagi de la ma de sentir-se unit a això tan gran, perquè així no caus en el nihilisme, sinó que ascendeixes a la magnitud del que s’anomena Cor, amb majúscules millor, un espai que ja no és espai, un interior que ja no és interior, un jo que ja no és meu, un punt de trobada on tot allò petit i contingent s’esvaeix i tot allò universal i transcendent fa aparició, donant sentit a les petites coses a la vegada que les escombra, com el vent, i se les emporta.

El peregrinatge no és quelcom que es faci per arribar a un lloc, sinó a un estat. Aquest estat s’anomena Cor, i és un estat de obertura, d’indeterminació, de font i d’origen. El peregrí se sap menut com a individu, i es descobreix depenent i miserable, però s’adona que allò que l’empetiteix és precisament el què el provoca, i que allò que el feia ser petit, com a cosa, el fa ser gran, com a part, i aleshores li atorga la consciència de ser quelcom que ja no és ell mateix. El viatge a Madagh és el viatge del pelegrí que, vingut d’arreu del món, certa un espai per fer-hi un retir, i descansar així dels llocs i dels òrgans, i retrobar-se amb els no-llocs i els no-òrgans. El peregrí fa el peregrinatge per banyar-se a la font, el seú camí era vers l’origen i el seu viatge, sempre era per tant, de retorn.

El viatge al cor

El viatge al cor no ha de ser pas vist com un altre tipus de viatge. És un viatge interior, un viatge a la profunditat, que té el seu paral·lelisme físic, extern, perquè de fet el món extern no és sinó allò que que reflexa el món intern, i per tant totes les meravelles que en un paradís interior es troben apareixen també, d’una manera o altra, en els món de les aparences i les formes convertides en coses.

Però el viatge de què parlo no té comparació possible amb cap viatge que tingui lloc en un pla purament horitzontal. A aquest nivell el viatge pot semblar tan imperfecte com qualsevol altra forma d’existència: les incomoditats existeixen, hi ha coses que no son del gust de tothom, hi ha horaris que ens trastoquen i veïns que ronquen, etc. Per això és clau admetre que el viatge a Madagh ha de ser vist com un viatge a una illa del Carib o a les muntanyes de Suïssa. Són paradisos a nivell diferents.

A Madagh no s’ha va a fer turisme i a tenir experiències de plaer, i tampoc s’hi va com qui va a museu o a fer cultra, malgrat que un hi vagi a enriquir-se. El què s’hi busca, quan s’hi va, és el què de seguida s’hi troba, el què s’hi respira i el què hi presenta: tothom que s’aplega allà busca el mateix, la font de l’amor, i això es veu en les mirades dels companys de viatge, que sovint son persones a qui no coneixes però des del primer minut aprecies com a germans: han vingut s’on sigui però dins seu han descobert que hi tenen el mateix que has descobert que tenies tu. Dins de cadascú hi està tenint lloc un procés precís, únic i irrepetible, i tanmateix comú i universal. Mire’s als altres i veus que tot i que no hauries de poder saber què els està passant, saps perfectament què els està passant. I és que hom s’hi torna transparent, a Madagh.

L’espiritualitat està viva, i a Madagh se li dona de menjar. A Madagh saben que els cors no beuen aigua, sinó vi del que embriaga d’amor, i qui ho sap és el mestre que hi habita, sidi Jamal alKadiri Boutchich, que té una fórmula per al secrets dels cors, un mètode de la transparència espiritual que converteix allò intangible en quelcom vivenciable. I ja sabem què va escriure Ibn Ata’llah al-Iskandari dels mestres, el què no és fàcil és trobar-ne un, i és per això que la gent se’n va a Magadh:

Un mestre no és aquell de qui escoltes discursos, sinó algú que et transforma amb la seva presència. Un mestre no és algú que et guia quan s’expressa, sinó algú que fa que la seva l’al·lusió espiritual et penetri. El mestre no et dirigeix amb paraules, sinó que et transporta a través del seu estat espiritual.

(Jesús en la tradción sufí, Faouzi Skali, Ed. Chandra, Ibersaf Ed., p. 37).