20 Des L’islam sufí, interioritat que engloba

No és tot, fora de Déu, una il·lusió,
i no està tota gràcia condemnada a desaparèixer?
Abu Aqil Labid

Tal com descric en diferents escrits d’aquest blog, Islam és una manera d’estar en el món, receptiva i entregada. Islam és acceptar que la realitat ens transcendeix i en formem part, que hi era abans que hi siguéssim nosaltres i que hi seguirà essent una vegada morim.

La criatura que viu en el món és com gra de sorra del desert. Som una petita porció de món. No som un mer no res, la nostra vida té un gran sentit i un immens valor. Ara bé, som poca cosa al costat d’aquest món que ens allotja i ens sosté en via. Reconèixer la grandesa de la realitat al costat de la petitesa de l’individu, aquesta és l’actitud del musulmà davant del món.

El sufisme es troba al cor de l’Islam

En el cor de l’Islam hi trobem el sufisme, i ja sabem que el cor és un òrgan que no és ben bé com els altres. De vegades sembli que la lògica sufí trenqui, d’alguna manera, aquesta lògica de l’Islam. Sense deixar de mantenir la actitud musulmana, el qui segueix el camí sufí descobreix que la lògica dins-for a no és una dicotomia ferma, i es poden identificar l’un amb l’altre. El món de for a ens transcendeix, som poca cosa al seu costa, però l’afirmació contraria també és certa. Paradoxalment, el dins pot ser més gran el defora. L’interior és l’espai on tot pot tenir-hi cabuda. L’univers pot ser infinit, i no se’l pot tancar més que en el cor d’un a criatura.

Permeteu-me que expliqui una mica aquesta lògica espiritual, que pot semblar que no tingui sentit però en té i molt. Ara bé, en efecte es tracta d’una altra lògica i no tots els musulmans tenen perquè compartir-la. Per ser musulmà n’hi ha prou amb respectar el món i sentir-se’n part. N’hi ha prou amb reconèixer-se servidor d’aquesta gran realitat que ens transcendeix.

La no ruptura entre el dins- i el fora

Encara que ens pugui semblar que el nostre cos té límits, i que la pell fa de frontera entre el món intern i el món extern, aquests dos àmbits no estan pas separats, definitivament, fins al punt que en última instància en son un de sol. No hi ha, en realitat, dos mons, un d’intern i un d’extern, no hi ha un món a fora i un jo a dins, sinó que el món de fora continua a dins, hi penetra i se’l fa seu… de la mateixa manera que el jo que tenim a dins s’estén cap en fora i participa de la realitat externa, fins al punt que l’abraça i s’identifica amb ella.

L’individu i el món es fusionen, i és sobre aquest món interior que absorbeix el món exterior que va el sufisme. “Ni el cel ni la terra poden contenir-me, només el cor del meu servidor pot contenir-me”, diu un cèlebre hadith sufí. El llenguatge espiritual i la lògica espiritual inverteixen altres llenguatges i altres lògiques. D’això és el sufisme, i per això el sufisme no és només Islam, sinó que n’és la seva via interna, i el què cal entendre és que la via interna inclou l’externa de la mateixa manera que la part externa inclou l’externa. Mo estan renyides sinó que es fusionen, i ho fan, simbòlicament parlant, en aquest espai que anomenem cor.

Potser sona una mica estrany però la idea és aquesta: en la lògica espiritual el món extern està projectant l’intern, de manera que la realitat externa li és, cosmogònicament parlant, secundària.

El món es crea de dins cap enfora

Vegem dos exemples de com un món es crea de dins cap enfora: 1. Quan tanquem els ulls es veu tot negre. O no? No sempre: podem fer visualitzacions, és a dir, podem crear, mentalment, imatges i llums. 2. Quan dormim, somiem, i quan somiem, creem tot un món des de nosaltres mateixos.

Tots aquests universos, tot allò que generem quan visualitzem imatges amb els ulls tancats i tot allò que apareix quan somiem, son creacions que sorgeixen dins nostre i que sempre tenen lloc dins nostre. No hem sortit a fora, per veure’ls. No tenen lloc a fora. No existeix un a fora. Sempre estem a dins… i tanmateix percebem una realitat externa.

La realitat externa és dins

Quan somiem ens identifiquem amb un dels personatges del somni: aquell que ens representa a nosaltres. Però tots els personatges del somni som nosaltres, de fet, perquè tots han sigut creats per nosaltres. Encara que jo somiï amb en Messi, per exemple, el Messi que apareix en el meu somni és part de mi, parla de mi, em descriu a mi. L’he creat jo i encara que tingui l’aparença del Messi, aquesta Messi és jo, no ell.

El Messi que apareix al meu somni apareix tal com jo vull que sigui. Per inconscient que sigui aquesta creació, el personatge que he creat revela més coses de mi que d’ell. De fet, en Messi no cal ni que existeix.

Puc somiar en coses que no tenen vida a fora meu. També puc no aparèixer al somni com un personatge més, i somiar només en altres persones. Totes elles son jo. Així, encara que jo no aparegui en el somni, apareixo clarament en el somni, a través de tot el què apareix en ell. Això és rellevant, perquè ens permet entendre que tot el què té lloc en un somni revela una identitat, i que aquesta identitat té la seva pròpia unicitat, encara que no aparegui plasmada com a tal en el somni.

La vida com a somni

No sóc el primer que explica que la vida pot ser entesa com un somni. El gran Calderón de la Barca és un dels autors més cèlebres, però també Shakespeare o Ibn ‘Arabi entenen que potser això és així.

En el cas que entenguem la vida com un somni, el somiador ja no seriem nosaltres. Nosaltres no seriem altra cosa cosa que un dels personatges que hi apareix. Participem del món del somni, però no el creem. El somni de què parlo seria mantingut pel Creador, un creador omniscient, que no apareix en l’obra creada, però que l’abasta del tot, perquè aquesta té lloc dins seu, en la seva ment.

Si això és així, podem identificar-nos amb el personatge del somni, però també hem de poder identificar-nos amb qui està somiant, és a dir, amb aquell que, tot i no apareixer en el somni, l’està tenint. Perquè ho hauríem de poder fer? Doncs perquè cada un dels personatges del món és ell. Si per una banda tenim la capacitat d’identificar-nos amb una de les seves parts, un dels seus personatges, per l’altra tenim la capacitat per comprendre que els altres personatges formen part de la mateixa identitat nostre, i encara que ells siguin diferents i no els podem entendre o abastar, la identitat de la qual formem part sí que ho fa.

Així, estarem entregant la nostra personalitat a qui la crea, i no ens estarem identificant ja amb nosaltres mateixos, sinó que estarem entenen que aquest modest nosaltres mateixos no té sentit per si sol. La realitat que el conforma el transcendeix fins al punt que l’extingeix com a identitat, perquè no té entitat pròpia.

Potser en aquest somni no tenim la capacitat per absorbir les identitats dels altres personatges, però com a mínim sí que tenim la possibilitat d’entendre que la nostra pròpia identitat no és realment una identitat pròpia, separable o aïllable.

Perquè no hauríem de poder reconèixer que les altres identitats també són pròpies d’aquell a qui li pertany la nostra? Encara que les visquem des de fora, podem assumir que ell les viu totes des de dins.

Ell és el somniador. Nosaltres som els somiats. Perquè pretenem ser realment algú, aleshores? Només som una creació. No som una entitat pròpia.

La lògica onírica

Aquesta és la lògica onírica, i la lògica espiritual, i la del sufisme en particular, van per aquí. Les pràctiques rituals que es duen a terme en el marc de la tradició sufí serveixen, justament, per desaferrar-se de la identitat relativa i contingent que hem assumit, i entregar-nos a aquella gran realitat que ens abasta i ens genera, que ens crea i que ens fa desaparèixer, que ens fa venir cap aquí i anar cap allà. En aquesta realitat som un personatge amb identitat pròpia, certament, i som relativament lliures del fer el què volem, però no som diferents al Messi del somni: en qualsevol la nostra realitat particular s’acaba, ens extingim i desapareixem. Això depèn del somiador, no del somiat.

La pràctica més habitual en el sufisme, l’espiritualitat de l’islam, és el dhikr. Dhikr significa record –rememoració, repetició…– i invocació –expressió, generació…–. Les dues coses: La expressió és una rememoració, l’una serveix per l’altra. Per recordar qui som, realitzem una repetició. El sufí recita una invocació que es recita des de fa anys, per reconnectar-se la font recitadora, creadora, la qual recrea el món una vegada i una altra, la qual genera el món i el canvia tothora. “A través del dhikr els cors es pacifiquen”, diu l’Alcorà (13:28). L’ego de qui recita es calma i es fon amb la seva font, perquè es en la fusió amb el seu origen on troba la pau.

El dhikr és una porta, una invocació-rememoració que permet l’accés on la creació d’un món nou –exterior–, emergeix des d’un espai interior. La paraula és generadora de realitat. Quan proclamem una afirmació en forma màntrica l’estem generant, li estem donant consistència. Aquesta paraula o frase esdevé una realitat que pren cos des de dins cap enfora: Si les coses –com en els somni– apareixen com a projecció, el dhikr és una nova creació. Però és la nova creació de la creació anterior. És la renovació d’allò permanent, és la nova forma o la nova repetició de la mateixa realitat que té lloc a cada moment.

La fesomia d’Al·là

L’univers no és altra cosa que la fesomia d’Al·là, el creador. Naturalment el creador no apareix com a tal en aquest somni que és la realitat, però tot el què hi apareix el revela. Al·là és la interioritat del món. La naturalesa sencera en revela els seus atributs.

És per això que el sufisme no busca a fora sinó que busca en dins, on tot neix, on tot es genera. La font de la realitat es troba dons seu. La font roman amagada, però es visible si mirem cap endins.

És per això que el sufisme no es conforma amb l’islam. L’islam és l’actitud de respecte a la vida i a la creació. L’islam és l’actitud de respecte al món, el reconeixement de la dependència de l’individu a la font que l’origina i el manté en vida, fins que li treu. Però l’islam no obliga a seguir una via interna. Perquè hi hagi pau i la convivència en la terra n’hi ha prou amb l’islam, l’actitud oberta intolerant. Ara bé, el faqir sufí és més que un musulmà. El sufí és un creient, i el musulmà no té perquè ser un creient. El musulmà només se sap dependent del mín, res més. No està obligat a creure en res.

El creient és una altra cosa: el creient creu que més enllà del món de les aparences hi ha una realitat intangible que, tan mateix pren cos en les coses que es manifesten. El sufí és un creient. El sufí no mira a la realitat amb els ulls, la mira amb el cos, i això vol dir que la mira cap endins.

L’ull que mira la realitat interna és el cor. L’ull del cor és l’ull de la mirada interior. El sufí tanca els ulls i recita dhikr, i no ho fa per fugir del món o escapar-ne: Ho fa per reconnectar-se amb la seva font primordial. El sufí no s’amaga del món, segueix participant en ell com ho fan els altres musulmans. El sufí, però, no es vol quedar pres en les identitats que s’observen, perquè entén que no són reals. La realitat que el sufí vol reconèixer és la identitat que el transcendeix. El seu coneixement no prové del pensament, sinó del dhikr.

El sufí se sap viu i se sap mort, existent i inexistent. Sap que té vida però entén que no té vida pròpia. El sufí sap que ell mateix, com totes les criatures, no és més que una creació més en una realitat única. Sap que és quelcom i que, a la vegada no és res.

I aquesta naturalesa del servidor és la naturalesa del senyor, de la mateixa manera que la naturalesa de la música és la naturalesa del músic que l’expressa. La naturalesa d‘una obra és la naturalesa de qui la crea. I he fet servir la paraula senyor però m’agradaria aclarir que ho he fet per una raó ben simple: perquè jo soc un home. Com que jo sóc un home, un servidor, tinc un senyor, que és a qui serveixo, i que de fet és jo mateix perquè jo li serveix per manifestar-se. així, si jo fos una dona, una servidora, dins meu hi tindria una senyora, i aquesta senyora seria qui em governaria. Qui regeix està dins, i qui serveix està fora. Tots dos son una mateixa cosa, la criatura i la senyora, el servidor i el senyor.

Som i no som ell

En tot cas, del què es tracta, i d’això va el sufisme, és d’entendre que tot i que les criatures no son altra cosa que la fesomia d’Al·là, aquest, roman, al mateix temps, invisible. Som ell i no som ell. Som ella i no som ella. Ell/a és visible i invisible Simplement som allò que el manifesta, quan es manifesta. No som altra cosa que ell, però tampoc som ell, perquè de ser-ho seriem tots els personatges que apareixen i totes les coses que tenen lloc en el món, i no és així.

Som la fesomia d’Al·là però Al·là té moltes cares… visibles i ocultes. Només ell ho sap. El servidor s’hi entrega, sap que és aquí perquè això sigui així, i per això no espera abastar tota la realitat. Es conforma amb formar part del món en la justa mesura que li correspon. Això sí, es disposa a buidar-se com a individu, a desprendre’s del seu jo individual, per permetre que la força que el genera i el converteix en un personatge el travessi amb tota la seva potència i, a través seu, generi la realitat més bonica i brillant possible.

El creient se sap útil per, tant, i així no es considera a si mateix un mer no res. Se sap vehicle per a que la realitat es realitzi, i es disposa a servir per això. I això vol dir ser molt i no ser res. Aquesta és la lògica espiritual: no som res en la mesura que no tenim identitat pròpia; però som molt més que nosaltres nosaltres i tot ens pertany, si sabem entendre que el món sencer és un, i que la mateixa interioritat que hi ha dins nostre i ens genera es troba, de fet, dintre de tot, i així genera tota cosa.

La interioritat que tot ho engloba ja no és nostra, és la seva… encara que la seva no és altra que la nostra.