26 Mai Dhikr, el mantra sufí

Recordeu-me, i me’n recordaré de vosaltres
(invoqueu-me, i us invocaré a vosaltres)
Alcorà, 2:152

El poder de la paraula és immens. La veu té una força imparable, un valor incomparable. N’hi ha prou amb un adéu, un t’estimo o un t’he trobat a faltar perquè una llàgrima se’ns escapi galta avall.

El poder de la paraula

Una frase o una simple paraula té poder fer que s’aturi el temps. Quan és pronunciada amb la precisió d’un cirurgià, una veritat pot arribar a fer que l’aire es pugui tallar amb un ganivet. L’expressió clara i diàfana d’una afirmació vertadera en un context on fins aleshores s’hi expressava la mentida resulta colpidora, definitiva.

Donar-li cos a l’essència més subtil i refinada. Fer que allò més eteri i evanescent prengui forma i cristal·litzi. Vet aquí el sentit de la paraula sagrada. La paraula és sagrada quan és creadora, és adir, quan dona forma concreta a allò que, abans de ser pronunciat nomes hi era en potència. La paraula sagrada és el vehicle a través del qual es genera la realitat externa.

La recitació d’afirmacions il·luminadores (creadores) és una pràctica ancestral que perdura en les diferents tradicions religioses. No sé de cap via espiritual que prescindeixi del servei que la paraula atorga i renunciï fer-ne us. El valor de la paraula és incommensurable. No hi ha res com ella.

La paraula que articula

Una de les maneres de donar-li cos a les paraules és a través de la repetició. Naturalment, no pel fet de repetir molt una frase aquesta esdevindrà més certa. Tanmateix, sí del que es tracta és de generar una realitat, de provocar un canvi, de crear un nou escenari, el que cal és realitzar-la… i la paraula serveix per fer-ho.

Més ben dit, la paraula pot fer-ho, quan és sagrada, perquè la paraula que no és sagrada no crea res. Quan una paraula és sagrada deixa de tenir un rol descriptiu i passa a ser una eina constitutiva. La paraula pot generar nous horitzons. Repetir una paraula permet articular nous escenaris.

La realització d’un mantra, la repetició d’un mot o d’una frase, és com la construcció dels fonaments d’un edifici. Un mantra té força per bastir una nova obra, inconcebible sense la força de la paraula reiterada.

Dhikr, el mantra sufí

Entre els diferents mantres sagrats que les diferents tradicions religioses ens han regalat s’hi troba el dhikr. La paraula dhikr té dos significats complementaris. D’una banda, significa invocació. El dhikr és una pràctica espiritual que consisteix en la repetició d’una fórmula sagrada. Dhikr també significa record. És el record del que un sempre ha sabut… però que ha oblidat: Certs discursos artificials o desarrelats han cobert amb un vel les veritats sempre-sabudes, i la repetició ininterrompuda de l’oració permet desvestir aquests artificis i presentar, de nou, la veritat-que-sempre-hi-era. D’aquí que la invocació no sigui una cosa diferent que el record.

A tot estirar, la invocació i el record serien com dues fases d’un mateix procés. Es comença per recitar la dita sagrada i s’acaba per recordar el significat intern que hi ha contingut en ella.

La revelació sorgeix a través de la paraula

La revelació no s’obté per mitjà del pensament o la reflexió. Apareix sobtadament mentre es medita, mentre s’està concentrat, atent. És quan s’és conscient que es capta la certesa, no quan és té molta informació. D’aquí que el mantra sigui útil: el seu significat pot semblar fàcil de comprendre, però el seu sentit és com una llavor interna, i cal donar-li temps per que es desenvolupi. La revelació sorgeix a través de la paraula: cal meditar-la, assaborir-la, rumiar-la, donar-li cos… i aleshores és quan pren forma.

Del què es tracta és de donar-li espessor a la veritat continguda en el mantra. És com si més enllà del missatge aparent –el significat literal de la frase– hi hagués un segon missatge, intern, inherent o intrínsec, que només pot aprehendre’s si se li dona temps per que creixi, maduri, es desenvolupi i es mostri.

El dhikr, un procés

El dhikr, com a exercici espiritual, serveix per que qui el practiqui faci un viatge e retorn al seu propi cor. La reiteració del dhikr permet que poc a poc els artificis s’esmicolin, perquè una paraula que no és vertadera no té la mateixa perdurabilitat que una paraula certa. El dhikr és un procés que, a través de la reiteració, permet el descobriment d’una llum i una certesa que, de fet, sempre eren dins la frase recitada i dins la persona que recita, però que no s’havien mostrat.

La fitra és l’estat connatural dels individus. La naturalesa primordial és una realitat que roman viva a l’interior de cada ésser. La repetició del dhikr allibera progressivament al practicant d’allò que és artificial en ell, egoístic, fals, i el submergeix de nou a la font original. La repetició del dhikr condueix a un indret/estat on tot és autèntic, natural, sagrat, transparent, sincer, brillant, meravellós.

Viure a la Vida

Aquest indret/estat no és altre que la Vida en majúscules, l’abeurador que dóna força i existència a cada una de les vides que té existència. Cada vida està necessitada, de fet. Cada vida depèn, i per la seva subsistència necessita aliment. No hi ha cap forma de vida que no estigui permanentment connectada amb allò que li proveeix el que necessita. Si no fos així no subsistiria.

La font que dóna vida al individus està sempre connectada a ells, el problema és que no sempre se’n recorden. El dhikr serveix per recordar-se’n. I el record s’obté per mitjà de la invocació. Viure sense recordar que en un mateix s’hi manifesta la font que dóna vida és com estar adormit o, pitjor encara, mort en vida. Ja ho va dir el profeta de l’islam: “Els que recorden/invoquen al seu Senyor/a i els que no ho fa són, respectivament, com els vius i els morts”. (Hadith 6044 de Bukhari).

Per això serveix el dhikr, precisament. Ni més ni menys: per despertar a la Vida i viure en Ella, i és que no recordar la Vida que t’aviva és no ser gens conscient de què és això de la vida/Vida.