24 Jun Una societat real (en la qual viure és conviure)

Tenim la realitat davant dels nassos –i també la sentim dins nostre!–, però això no vol dir que la coneguem bé. Tot el què nosaltres en sabem es basa en les experiències que tenim i en el discerniment que n’extraiem, però per molt riques i diverses siguin les nostres idees i experiències, sempre seran parcials. Tard o d’hora haurem de renunciar a la pretensió de conèixer del tot la realitat, perquè no la podem abastar. La realitat sempre ens supera.

La realitat, en si mateixa, no és el que en percebem, d’ella. Tampoc és el que reflexionem o imaginem, ni el que n’intuïm. La realitat és molt més gran que tot això. Malgrat que tot el que percebem, sentim i entenem és ben real, la realitat escapa a quedar presa en tot això. No hem de voler atrapar la realitat, hem de deixar que ens sorprengui ella a nosaltres.

Viure i conviure

Viure és acceptar la vida. Res més. Bé, és molt més que això, viure és moltes coses més, però en última instància la vida no és quelcom que nosaltres mateixos, com a individus, ens hàgim atorgat, sinó que més aviat és un estat ens ha sigut donat. Això vol dir que pertanyem a la vida molt més que no pas ella a nosaltres.

Conviure no és res més que viure plegats. En aquest sentit, conviure, com viure, també és acceptar la vida, però és acceptar la pròpia i la dels altres. Conviure és acceptar la pròpia vida i la dels altres, repetim-ho, i viure sense conviure és tan poc possible com conviure sense viure. La vida s’articula gràcies a la interrelació entre éssers vius, i això vol dir que sense conviure no podríem viure. Viure, per tant, és acceptar adquirir una perspectiva pròpia, i també acceptar les perspectives de tots els altres, encara que no sempre siguem capaços d’adquirir-les.

Compartir la realitat

Si conviure és dir compartir la realitat amb els altres, conviure és existir. No podríem existir sense conviure. Però per conviure de manera harmònica hem de donar un pas més: hem d’entendre que tots ens estem basant en la nostra interpretació de realitat, i no pas en la realitat en si mateixa. Més que res, perquè no podem fer altra cosa, i és que la realitat –la que ens omple i ens envolta– ens transcendeix de tant i ens depassa de llarg que mai estem prou qualificats per aprehendre-la d’una manera definitivament veraç. Tenim certeses i evidències, però aquestes sempre són parcials i contingents. Són veritats, però depenen del context en que tenen lloc, i això vol dir que no són la Veritat amb majúscules. La Realitat és molt més que tot el que percebem com a real.

No podem dir què és, la Realitat, perquè no podem saber-ho. Simplement. Només podem dir què suposem que és, o què creiem que deu ser, o com ens l’imaginem, però tot això estarà molt allunyat del que és en realitat, i per tant és millor dir-ho amb la boca petita.

Podem reconèixer la Realitat, però no podem parlar en nom seu. Podem saber que és, però no podem saber què és. Tot i que som un producte seu –i això vol dir que la posem de manifest i en evidència: demostrem la seva efectivitat–, no podem pas pretendre ser-la, ni tan sols creure que la coneixem. Ni podem pretendre que sabem com és ni encara menys que podem dir com ha de ser. La Realitat no depèn pas de nosaltres.

L’objectivitat és impossible

A l’hora d’organitzar-nos com a societat i arribar a viure de la manera més harmònica possible en les nostres comunitats, no podem basar-nos en la-Realitat-en-si. Hem d’acceptar que aquesta Realitat és inefable, i que l’objectivitat completa és una capacitat humanament inassolible.

La societat no pot organitzar-se de manera objectiva, imparcial, perquè la subjectivitat i la parcialitat són inherents a tot el que la conforma. Ni podem aprehendre la realitat d’una manera objectiva ni podem considerar que serem capaços de relacionar-nos entre nosaltres a través d’aquesta capacitat que no tenim. Per molt que siguem molts, els humans, no gaudim de tots els punts de vista, no escoltem totes les consideracions, no atenem a totes les conseqüències. És impossible que puguem ser objectius. A Déu al què és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, diuen els Evangelis (Marc 12, 13-17). Des de la nostra perspectiva humana –encara que siguin perspectives col·lectives– no podem arribar a contemplar el món com si la nostra perspectiva fos divina.

El conegut conte de l’elefant en la foscor ens il·lustra això que estem exposant. Diu que unes persones van descobrir un elefant en un indret fosc. No el podien veure. Un d’ells va topar amb una de les seves potes i va pensar-se que l’animal era com una gran columna que es movia. Una altra persona va tocar-li la trompa i va imaginar-se que l’elefant era com una immensa mànega. Un tercer personatge va palpar-li l’orella i va trobar que semblava un ventall. Qui d’ells tenia raó? Qui d’ells s’equivocava? Diria que tots i ningú. Tots s’havien fet una idea parcial de l’elefant, però tots s’hi havia posat en contacte. El que en sabien no era vertader ni fals.

Aquest és sempre el nostre punt de vista: ni vertader ni fals, incomplet.

No som reis sinó servents

Tot el que forma part de la realitat és incomplet i fragmentari. Però, paradoxalment, també participa de la naturalesa inefable de la Realitat, de manera que tot, inclòs la vida en comunitat, s’ha de regir per aquest principi. Hem dit que la Realitat ens té a nosaltres però nosaltres no la tenim a ella. Doncs bé, també la societat ens té a nosaltres però nosaltres no la tenim a ella, i fins i tot la vida ens té a nosaltres però nosaltres no la tenim a ella. Malgrat que siguem éssers vius i criatures socials, ni la vida ni la societat no ens pertanyen. No som el que som, sinó que, el que és, ho és a través nostre. Som el mitjà a través del qual la vida es manifesta, som la realització a través de la qual la Realitat es realitza. Som un instrument que l’existència necessita per fer-se efectiva. Som una conseqüència, i per molt que haguem participat de la causa que l’ha fet possible, no ens som els artífex. Això vol dir que no som reis sinó servents.

La societat compta amb múltiples mirades subjectives, totes elles petites, minúscules, encara que no insignificants. D’acord amb això, per articular una societat harmònica cal que aquesta aculli totes les perspectives. Totes, perquè totes elles són reals. Totes, perquè si existeixen mereixen ser tingudes en compte. O potser ens volem perdre una mirada que, qui sap, potser sap apreciar quelcom que nosaltres no podem capir?

No som déus sinó persones

Això no vol dir que es tracti de consultar sempre a tothom a l’hora de prendre cap decisió. El que cal, més aviat, és prendre totes les decisions bo i saben que no seran definitives, que sempre seran parcials, i que no les podem imposar com si es tractessin d’una llei divina. Precisament pel fet que no som déus, no podem pretendre governar-nos com si ho fóssim.

Qualsevol ordenança, aleshores, per molt constitucional que pugui sigui, és sempre provisional. Tota mesura tindrà sempre un àmbit limitat. Tot és sempre relatiu a un context, a una perspectiva. Tota decisió serà sempre parcial i arribarà un moment en que cal canviar-la.

Si volem viure en harmonia (cosa que no tinc gaire clara) hem d’acceptar que totes perspectives dels individus que formen part d’una societat som sempre limitades, sempre diferents i sempre canviants. Totes les mesures que apliquem han de ser exercides assumint que són relatives i incompletes. N’hi haurà de més encertades que d’altres, però no n’hi haurà mai de perfectes.

La gestió de la pluralitat (amb la mirada posada en la unitat)

El govern d’una societat (per petita que sigui i per homogènia que sembli) ha de gestionar la  pluralitat de perspectives presents bo i acceptant que totes elles són parcials i necessàries.

Per molt que puguem intuir que de realitats només n’hi ha una, perquè en darrera instància tot hi queda relligat i res pot dissociar-se’n, això no vol dir que la unicitat trepitgi la pluralitat. Al contrari, si menystenim a un fenomen, per molt parcial que pugui ser, estarem menystenint a la gran realitat que tot ho abasta.

Apreciar la unitat no implica pas haver rebutjar la pluralitat. El fet que la realitat una sigui contemplada des d’una immensa diversitat de mirades no trenca pas la unitat d’aquesta realitat. Entre l’u i el múltiple no ha cap mena de contradicció.

El que sí que és contradictori és confondre el múltiple amb l’u, i creure que amb una (o amb poques) de les perspectives amb les que es percep la realitat se’n té prou per conèixer-la, per parlar-ne i per gestionar-la. I no, ningú no pot apropiar-se de la realitat i ningú (ni tan sols un grup de persones) no pot assumir el control d’un grup, perquè la posició de l’individu en el si del grup li impedeix posar per sobre seu.

Cap humà no té el poder de posar-se per sobre de la societat. Ningú no té la facultat d’imposar-se al conjunt, a no ser que ho faci de manera errònia, com és el cas de la situació en la que ens trobem.

Si volem ser una societat real haurem d’aprendre a viure com una comunitat d’iguals.