13 Mar Ni objectivitat, ni subjectivitat: Perplexitat

La objectivitat és en part una fal·làcia, perquè els objectes són inseparables dels subjectes. De fet, tot objecte és sempre també un subjecte.

No hi ha cap subjecte que pugui veure el món amb total objectivitat. Mai res ni ningú ha tingut la facultat de ser de tot objectiu. Tots participem del món, d’una manera o altra. Creure que hi ha món al marge de les criatures que el conformen és molt creure. No hi ha cap objecte que no estigui subjecte al canvi, que escapi a relacionar-se amb les altres, que estigui lliure de fenòmens externs.

També la subjectivitat és una fal·làcia, en certa mesura, perquè el què un individu sent, pensa i fa sempre tindrà a veure amb el que succeeixi a fora seu. Els individus som naturalment empàtics, i si sentim el què sentim és perquè veiem el què veiem. Ningú pot alliberar-se dels altres i esdevenir un subjecte a part. Creure en la subjectivitat només és possible si es creu en l’objectivitat.

Des de quan la subjectivitat d’un individu està al marge de la seva capacitat de ser objectiu? I a la inversa, des de quan es pot assolir l’objectivitat i alliberar-se de la subjectivitat? Perquè creiem en l’objectivitat i en la subjectivitat si sabem que, en última instància, cap de les dues possibilitats és del tot real?

Ni objectivitat, ni subjectivitat: Perplexitat

Quan s’admet que l’objectivitat no és mai del tot objectiva i que la subjectivitat tampoc no és del tot subjectiva s’inicia un camí que porta a la perplexitat. I què és la perplexitat? És l’aprehensió de l’adualitat del món. És el fet de copsar que el món és plural i singular a la vegada. És acceptar la paradoxal realitat de que el món on vivim és al mateix una unitat i una pluralitat: La unicitat de tot l’existent és tan innegable com la pluralitat de l’existència.

Les coses són diferents són coses diferents. Això és cert. Tanmateix, però, pel fet d’estar interconnectades i ser mútuament interdependents, les coses diferents només ho són gràcies a que estan comunicant-se. Si les coses diferents no intercanviessin entre sí allò que les conforma, no serien coses diferents. És a dir, res té ni sentit ni existència si no és que està en relació a les altres coses. El que dóna entitat a una cosa és allò que no és la pròpia cosa… però és gracies a que esdevé cosa que la cosa en qüestió pren entitat. Paradoxal, eh? Això és la perplexitat.

El tot i la part

Totes les peces que formen part d’un tot estan entrelligades de manera inevitable. Això vol dir que són pròpiament aquest tot i, a la vegada, són només una de les seves part. No hi ha cap tot que tingui existència al marge de les parts que el conformen, i no hi ha parts que puguin tenir existència si no és que un tot més gran que elles les engloba.

I és que els objectes que conformen un tot són, alhora, les peces que en formen part. Posaré un exemple: totes les parts del cos són cos, perquè un cos no està fet pas d’altra cosa que de les que el componen. Tanmateix, però, cap part és el tot. Ni tan sols el cor pot ser considerat el cos. I això sense que el cor mai no deixi de ser, també, cos.

Així les coses, no estem al marge dels altres, ni nosaltres ni ningú. Som u amb ells. Som u amb tot. Al mateix temps, però, no hi ha solució de continuïtat entre nosaltres i els altres, i som una cosa ben diferent a ells: ens veiem i ens adonem que no som com els altres. És evident que ens en distingim.